SARS-CoV-2 i superfícies. I què, si és allà?

S’ha parlat molt de diversos aspectes del nou coronavirus que hem denominat SARS-CoV-2 i que causa la malaltia anomenada covid-19. De la seva aparent fàcil transmissibilitat a través de microgotes, com a virus respiratori que és; sobre el seu potencial de transport per aerosols autèntics, que jo no comparteixo; de la seva detecció relativament freqüent a les femtes, encara que aparentment amb molt pocs virus infecciosos o viables; etc.

I d’un dels que més s’ha comentat és el del paper que tenen les superfícies o fomes en la transmissió del virus, a conseqüència d’haver estat prèviament contaminades per la deposició de les microgotes emeses per un infectat (simptomàtic o asimptomàtic) en estossegar o esternudar, o en contactar amb les mans contaminades d’aquests.

Esquema persistència SARS-CoV-2 en superfícies

Com de contaminades estan les superfícies? Quin impacte estan tenint les superfícies en la transmissió? Quant “aguanta” aquest coronavirus sobre les superfícies? Com de fàcil és infectar-se per haver tocat una superfície contaminada?

Vull que us fixeu en la següent cadena de baules:

1) Cal que la persona infectada estossegui o esternudi sobre una superfície sense tapar-se la boca;

2) cal que les microgotes continguin prou virus, a prou concentració;

3) cal que el virus sobrevisqui sense inactivar-se suficientment sobre la superfície;

4) cal que la persona que toqui la superfície toqui allà on és el virus, perquè en estar en microgotes la superfície no estarà homogèniament contaminada (es pot tocar una taronja, un tetrabric, una llauna de conserves per on NO està el virus dessecat);

5) cal que el virus sigui transferit a la pell dels dits (l’eficiència del procés no és clara però tot apunta que és baixa);

6) cal que en algun moment de les següents hores la persona es dugui la mà (sense haver-se-la rentat abans) a alguna mucosa, bucal, nasal o ocular;

7) cal que el número de virus que hi arribi sigui prou alt per generar una dosi infecciosa efectiva.

Cal, cal, cal.

Si analitzen aquesta seqüència amb atenció un procés que semblava ineluctable, vull dir, el perill cert d’encomanar-se el virus en tocar qualsevol superfície o producte en un supermercat, es transforma en una qüestió del tot atzarosa, i ja us dic jo, altament improbable.

Improbable perquè:

• La concentració del virus en excrecions d’asimptomàtics no sembla tan elevada com en el de casos clínics, i com que aquests no van al supermercat o estan pel carrer, els exsudats o exhalats no tenen una càrrega gaire alta; això no vol dir que no continguin virus, sinó que en contenen menys que la gent que es troba als hospitals.
• El nombre d’asimptomàtics o simptomàtics en la població circulant és extremadament baix (només cal fiar-se de les dades de prevalença actuals, que amb prou feines arriben al 10% de la població total), per tant, la font emissora no és gaire potent.
• Els exsudats d’aquestes fonts s’han de repartir (i això assumint que no es renten les mans ni empren mascaretes) entre milions de m² de superfícies i productes als supermercats.
• Des que un virus es pugui dipositar en un cm² de superfície d’un tetrabic, una poma, un pot de vidre d’espàrrecs o una ampolla de vi fins que una altra mà agafi el mateix ítem pel mateix lloc poden passar hores o dies.
• La persistència del virus en superfícies poroses a temperatura ambient es pot mesurar en hores, mentre que en superfícies no poroses (com podria ser el vidre) abastaria dies, però perden títol infecciós indefectiblement cada hora.
• Cal que una mà agafi i toqui la superfície contaminada; no la mateixa ampolla sinó la zona o àrea on es trobi el virus.
• El virus sobre una pell també va inactivant-se SENSE FER RES (ara no conclogueu que no cal rentar-se les mans, aquesta acció és indispensable).

Hi ha estudis que demostren per altres virus, com el rotavirus, que un 50% dels virus aplicats a la pell desapareixen en 1 hora, i un 90% no es poden recuperar a les 6 hores. Vegeu Ansari et al., 1988.  I no, no és qüestió d’un únic virus. En el cas del virus de l'hepatitis A, la recuperabilitat del virus dessecat sobre pell humana baixa al 40% en 20 minuts i al 20% en 6 hores. Un 80% de caiguda d’infectivitat a les 6 hores. Us sona, no? Dades originals en el següent article. Però em direu, uf, això són virus de transmissió fecal-oral, no és un virus respiratori com és SARS-CoV-2. Us va bé el virus de la grip, virus de la influença? Doncs si miren alguns estudis veureu que aquest virus decau ràpidament quan s’aplica a la pell, amb reduccions del 90% en 30 minuts; també es pot llegir a l’inrevés i és que hi ha un 10% de virus encara infecciós, però recordeu que aquesta dada forma part d’una cadena de baules cadascuna amb la seva probabilitat.

• Cal que l’epidermis de la mà o dels dits rescati o capturi el virus de la superfície.

Estem parlant d’un procés d’eficiències no gaire elevades. Per a virus que no són coronavirus s’ha calculat aquesta eficiència entorn del 15% al cap de 20 minuts i del 2% al cap de 60 minuts d’aplicar el virus sobre la superfície (de 100 virus deixats en recuperaria 10 de mitjana, un 90% de reducció). Aquí teniu dades originals al respecte.

• Cal que aquesta mà no sigui rentada (eficiència del procés amb un bon rentat de mà, gairebé absoluta) abans de tocar una mucosa.

Per a algunes dades d’un virus respiratori, altre cop influença, podeu consultar Grayson et al., 2009, on, per cert, trobareu reduccions immediates i intenses del títol infecciós d'influença H1N1 dessecat a la pell de les mans després de DOS MINUTS. La reducció fou de 3-4 log, és a dir, un 99,9% mínim d’inactivació. I més important, en un 30% dels participants, NO es RECUPERAREN virus passats aquests 2 minuts, suggerint que algunes pells humanes són realment un medi ambient hostil durant la pròpia dessecació, acompanyada per la presència d'olis o secrecions naturals. Altre cop, la variabilitat individual.

• Hi ha una eficiència de transferència entre pells i mucoses; per exemple la transferència entre dits en un experiment fet amb rotavirus també va ser baixa, de l'ordre del 5%; només el 5% dels virus presents en un dit podien ser captats per un altre dit que el pressionava. Altre cop, vegeu Ansari et al., 1988.
• Cal arribar a tocar la dosi infecciosa, que sabem que no és alta, però tampoc és tan baixa com la famosa partícula vírica infecciosa ÚNICA.

És per tot això que és difícil, prou difícil, infectar-se a conseqüència de manipular material en supermercats, fruiteries, etc. La qual cosa no vol dir que sigui impossible, ni de bon tros. Cal ser especialment curós i conscient del que es toca i el que es fa després de tocar els objectes. Per això, guants sí, però molt més important, rentada freqüent de mans, i rentada de mans en arribar a casa també.

De rentades de mans, però, m’atreviria a assegurar que n’hi ha tants com individus.

Però, aquesta, és tota una altra història.