i Estances | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

Estances

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Llibre de poemes de Carles Riba publicat el 1930 i que inclou Primer llibre d’Estances, que ja havia aparegut el 1919.

Desenvolupament enciclopèdic

El volum suposa la incorporació del poeta al panorama literari català, en la línia del postsimbolisme europeu del moment, després d’un primer període de formació en el qual s’havia mogut entre el to escolar d’adscripció noucentista de Dotze damisel·les: sonets galants a l’amor i el component més proper a Maragall de La paraula a lloure, dos reculls que restaren inèdits. Les primeres estances aparegueren el 1913 i el 1914 a la revista Catalunya amb el títol genèric d’Aspàsia i es troben en la línia de les que Josep Maria López-Picó havia publicat el 1912 a Amor, senyor. Els quaranta-dos poemes del primer llibre tenen un caràcter força unitari. El poeta hi reflexiona sobre el procés de creació, des d’un primer moment en què la ment és deserta però continua enquimerada amb «la gràcia fugitiva d’un desig» (poema 1), fins que al final «tènuement mon cant declina» (poema 42). Entremig es pot resseguir un procés abstracte i complex en el qual les diverses aparicions de la Joia van gestant un procés creatiu que culmina en el poema 35 (Com el cabdill que amb peu alat...). Paral·lelament es va construint també un discurs sobre l’amor (sempre en termes abstractes), que es complementa amb un seguit de reflexions metafísiques sobre la mort i el pas del temps. El segon llibre està dividit en dues parts. En la primera, amb vint poemes escrits entre el 1920 i el 1928, l’autor segueix bàsicament les línies fixades en el volum anterior, sempre amb la reflexió sobre la condició del poeta com a qüestió de fons (Que jo no sigui més com un ocell tot sol..., per exemple). La segona part, també de vint poemes —escrits entre el 1929 i el 1930—, significa una evolució important. La rapidesa en la composició dels textos, almenys en comparació amb els de la primera part, posa de manifest que l’autor ha desencallat les línies de progressió del seu procés creatiu, el qual, sota la influència d’alguns dels grans autors del postsimbolisme coetani (com Guillén o Valéry), va tendint cap a un llenguatge que ja no queda tan condicionat per l’estructura de les estrofes (de les estances, en definitiva) i que s’acosta cada cop més a allò que a l’època s’entenia com a poesia pura. Formalment, tots dos llibres il·lustren també l’evolució de la poètica ribiana. En el primer i en la primera part del segon la fidelitat a l’estructura de les estances (un tipus d’estrofa que es fixa a l’inici del poema i que s’ha de mantenir al llarg de tota la composició) condiciona molt el to del conjunt. Constitueix una carcassa formal rígida, la qual d’altra banda ja lliga amb la voluntat de l’autor de cenyir-se als patrons de la tradició literària (bàsicament els tòpics formals de la poesia amorosa trobadoresca i del cançoner renaixentista o alguns temes directament emparentats amb el classicisme). L’aparició del sonet en la segona part del segon llibre —i, per tant, el trencament amb allò que pròpiament són estances— il·lustra també, des d’una perspectiva formal, el canvi de to. Tots dos llibres tingueren en el moment de la publicació un notable ressò, si més no en els cercles de la poesia culta del moment.

Bibliografia

  1. Barjau Riu, E. (1964)
  2. Ferrater, G. (19792), p. 9-58
  3. Medina, J. (1986)
  4. Medina, J. (1990)
  5. Molas Batllori, J. (1995), p. 310-328
  6. Palau i Fabre, J. (1973), p. 301-306
  7. Sullà, E. (1982)
  8. Sullà, E. (1985)
  9. Terry, A. (1985), p. 13-32
  10. Triadú, J. (1994).
Vegeu bibliografia
Col·laboració: 
JAA

Llegir més...