cordes vocals

Són situades dins la laringe. Aquesta té una estructura cartilaginosa i lligamentosa. Cada corda vocal està formada per un lligament, un múscul i una mucosa que la recobreix. Els lligaments vocals s’insereixen per davant al cartílag tiroide, fins als cartílegs aritenoides per darrere, amb la qual cosa es crea un angle agut entre ambdues cordes. Les cordes s’obren en inspirar i es tanquen en la fonació. L’espai triangular que existeix entre elles s’anomena glotis. En il·luminar-les amb una llum freda, destaquen pel seu color blanc nacrat causat per llur pobra irrigació sanguínia, que contrasta amb el rosat de les estructures veïnes. Antoine Ferrein (1741) afirmà que els llavis de la glotis eren cordes capaces de vibrar com una viola. D’aquí nasqué la idea errònia que dins el coll hi ha unes cordes, quan en realitat s’assemblen més a uns plecs que funcionen com un instrument de la família del vent. Per a executar un to agut s’aprimen, tensen i estiren, i actuen a la inversa per a emetre un to greu. Les seves dimensions varien en funció de l’edat i del sexe; en el nadó fan uns 7 mm de llarg, mentre que en l’home adult adquireixen una mida de fins a 22 mm. Emmalalteixen sovint amb els refredats, l’abús de la veu i l’estrès. És, doncs, un instrument fràgil que cal cuidar amb mesures adequades com ara el silenci, la humitat calenta o la relaxació, tot evitant els irritants inhalats com el fum del tabac.