Joaquim Aierdi

Fill d’una família d’origen basc, el seu avi s’establí a València a partir del 1561 i exercí l’ofici de velluter, i el seu pare, de nom Vicent, també comercià amb la seda i el 1609 fou admès com a familiar del Sant Ofici. Fruit d’una unió il·legítima nasqué Joaquim, legitimat, com dues germanes seves, en les Corts del 1626. Vicent Aierdi s’esforçà per afermar el seu estatus de noble, i ho aconseguí amb un privilegi atorgat el 1623 per Felip III. Joaquim Aierdi fou ordenat de sacerdot el 1638, i des del 1633 anà acumulant nombrosos benifets eclesiàstics, cosa que, juntament amb diverses herències familiars, el convertí en un home ric i segurament influent en l’àmbit catedralici, perquè era, a més, patró del benifet de Santa Anna. Aquesta situació econòmica i social li degué permetre algunes lectures, tot i que no en foren gaires, si es fa cas de l’inventari dels seus béns, realitzat després de la seva mort: la seva biblioteca no passava, de fet, d’una cinquantena de volums, on, al costat de llibres de tipus religiós, destaquen alguns textos historiogràfics de l’època, com ara les Décadas d’Escolano. L’obra dietarística d’Aierdi era formada, almenys, per set volums, dels quals només n’han pervingut dos: el Segon libre, que abraça des del març del 1661 a la primeria d’abril del 1664, i el Sissé libre, que recull notícies dels anys 1677, 1678 i 1679. Tenint en compte que els dos volums coneguts apleguen notícies de tres anys, i que els tres que hi havia enmig abraçaven tretze anys —uns quatre anys per volum, doncs—, es pot dir que degué començar la se-va obra al voltant de 1657-58, i, d’altra banda, segurament el volum setè acabava pels volts del 1682. Tanmateix, les dades de què es disposa permeten ampliar el seu període d’activitat recopilatòria de notícies pràcticament fins a la data de la seva mort, de manera que és molt possible que el dietari arribés fins el mateix any 1688 i serien en total uns nou llibres. D’altra banda, una notícia recollida per Aierdi, del 1648, any de pesta a València, potser podria fer pensar en l’epidèmia com a motor de la confecció dels seus dietaris. En qualsevol cas, allò que cal constatar és la seva afecció a deixar constància per escrit d’aquelles coses que li sobtaven i que, segons el seu parer, eren dignes de ser recordades, una activitat que es mostra molt d’acord amb una personalitat ordenada i acurada, com es desprèn dels seus llibres d’administració personal. Les anotacions que fa es refereixen a temes religiosos i, més concretament, a aspectes eclesiàstics i litúrgics. Les notícies d’aquest tipus ocupen més de la meitat del dietari. D’altra banda, entre les festes que reporta destaquen, en primer lloc, les de la col·locació dels cossos de 24 sants màrtirs a la parròquia de Santa Caterina, de València, celebrades el 1661 i, del 1662, les que se celebraren amb motiu de la declaració, pel papa Alexandre VII, del dogma de la Puríssima Concepció “al primer instant”. Són pràcticament innombrables la resta de les notícies —moltes d’elles breus, però d’altres molt extenses— que hi apareixen sobre festes i processons. Un altre aspecte destacadíssim de la seva obra és, dins el camp de la religiositat, el de les celebracions litúrgiques. El segon gran tema d’interès és la violència social, on destaquen el relat d’assassinats, les referències a la presència de pirates a les costes valencianes o la narració acurada de la revolta dels llauradors de l’Horta de València, del 1663, que constitueix un dels episodis més interessants reportats pel dietarista. Al costat d’això, hi ha notícies molt abundoses dedicades al bandolerisme que assotava el Regne de València en aquell període. A més d’aquests tres grans blocs temàtics de notícies hi ha, encara, un altre grup que es pot qualificar de miscel·lani, on s’inclouen els esdeveniments més diversos, des de la política de la monarquia —guerres amb Portugal i França, o el cop d’estat de Joan d’Àustria— fins a les notes necrològiques, que afecten, generalment, personatges relacionats amb la seu de València. També hi apareixen notícies sobre la provisió de càrrecs civils i eclesiàstics —virreis, arquebisbes, justícia, jurats, mustassaf...—, la celebració de comèdies i bous, la meteorologia, amb pluges, riuades, etc., les monstruositats o deformitats humanes, o l’aparició de sants, ànimes i dimonis. Finalment, també mereixen un esment especial un parell de casos en què l’autor narra de manera detallada l’ascens social de tres personatges coetanis seus, potser perquè el dietarista hi veia reflectida la trajectòria de la seva família. De fet, el panorama que ofereixen els seus textos no pot ser més ampli: recull tot el món que l’envoltava, i, de vegades, hi afegeix les seves opinions, tot mostrant la seva ideologia. En aquest sentit, cal assenyalar el seu respecte per la figura del monarca o la idea d’una Església poderosa que ha de situar-se per damunt dels poders temporals. Tanmateix, no s’està de criticar algun virrei i de plànyer-se dels mals socials de l’època, com el bandolerisme. Igualment, sovint fa una crítica de la noblesa i de l’oligarquia ciutadanes. També es queixa de diverses actituds dels clergues i dels frares i demostra una escassa simpatia pels camperols i els estaments treballadors. Aierdi es veu a ell mateix com un ciutadà, tot i pertànyer a la baixa noblesa. La seva obra ha estat publicada en Notícies de València i son regne (2000, a cura de V.J. Escartí), redactada íntegrament en català, constitueix una de les obres en prosa més importants del Barroc valencià.

Lectures

1. ESCARTÍ, J.V.: “Introducció i estudi al Dietari de Joaquim Aierdi”, Barcino, Barcelona 1999, p. 7-165.