Convergència Socialista de Catalunya

Esdevingué el nucli bàsic en què s’aglutinaren antics militants del Front Obrer de Catalunya [FOC] i Força Socialista Federal [FSF], dels Treballadors Autogestionaris Socialistes Topo Obrero, Reconstrucción Socialista i el grup d’estudiants socialistes que havia publicat El Guaita (1973), així com sectors dels no alineats de l’Assemblea de Catalunya.

En la seva gestació convergiren dos processos polítics incipients, alhora independents i paral·lels, conduïts per Raimon Obiols (MSC) i Isidre Molas (ex-FOC). El projecte liderat per Obiols, més orgànic, i el de Molas, més intel·lectual, partien del supòsit de l’existència d’amplis sectors actius que se situaven en el camp del socialisme que calia unificar. Tots dos models coincidien en concebre la unitat socialista com un procés obert a la integració de grups i persones.

CSC començà a ser realitat després d’una reunió celebrada a la primavera de 1974 en el despatx de l’advocat laboralista Francesc Casares. En representació dels estudiants universitaris interessats en el projecte hi eren Daniel Font, Artur Isern i Antoni Puigverd. Per part de l’MSC, a més del mateix Casares, hi assistiren Artur Fernández i Obiols. El nou col·lectiu sorgí com un projecte que pretenia impulsar la unitat socialista, tot incorporant independents de l’Assemblea de Catalunya, recuperant l’antic espai del FOC (la desaparició del qual havia deixat desmobilitzats nombrosos militants històrics del socialisme) i el PSAN-Provisional. El seu naixement quedà recollit en el document Crida per la unitat dels socialistes (juliol de 1974).

En el període 1974-1976, marcat per la mort del general Franco i la sortida de la clandestinitat de les forces polítiques, la CSC (liderada per Joan Reventós) prosseguí el procés de construcció d’un partit que aplegués tots els socialistes de Catalunya. Organitzat en cercles i dirigit per comissions coordinadores, el moviment de Convergència Socialista va créixer amb rapidesa i s’organitzà en moltes ciutats catalanes i reuní més d’un miler d’afiliats, la majoria joves actius en la lluita democràtica i progressista, amb el propòsit d’avançar en la construcció d’un únic Partit Socialista a Catalunya.

El cicle de conferències “Les terceres vies a Europa” (celebrat entre l’abril i el maig de 1975 a Barcelona) marcà una fita en aquest procés. Els dirigents públics d’Unió Democràtica de Catalunya, el Partit Socialista Unificat de Catalunya [PSUC], Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya [RSDC], Esquerra Democràtica de Catalunya, Convergència Democràtica de Catalunya i Convergència Socialista hi exposaren els idearis dels partits respectius. Al final, feren públic un comunicat comú de cinc punts en què demanaven: 1) l’amnistia general amb la pretensió de superar definitivament la divisió entre vencedors i vençuts; 2) el reconeixement dels drets i les llibertats fonamentals d’associació, expressió, reunió i vaga sota la garantia d’un poder judicial independent; 3) l’assoliment d’una societat democràtica amb la participació a través de partits polítics i de sindicats; 4) la convocatòria d’unes Corts constituents elegides per sufragi universal directe; 5) un òrgan específic d’autogovern de Catalunya.

Joan Reventós, en la conferència “Socialisme i socialisme democràtic”, definí l’espai ideològic i polític del CSC (diferenciat del projecte de l’RSDC) en distingir dos grans blocs dins del socialisme europeu. D’una banda, el dels socialdemòcrates del nord d’Europa (escandinaus, alemanys i britànics), que donava lloc a partits de govern i els permetia d’implantar l’estat del benestar. D’altra banda, el socialisme llatí (italià i francès), on l’espai de l’esquerra era compartit amb partits comunistes poderosos. En aquest context, la política socialdemòcrata es caracteritzava per: 1) abandonar els objectius últims i fonamentals del socialisme (la col·lectivització dels mitjans de producció) i humanitzar el capitalisme a través de reformes, tot renunciant a la formulació d’una alternativa global i a plantejar la transició al socialisme; 2) abandonar, en tant que partit, el marxisme, com a teoria de la història i mètode d’anàlisi de la realitat; 3) negar la necessitat històrica de la lluita de classes, reduint-la al seu nivell teòric; 4) una política exterior pronord-americana; 5) afavorir l’existència de dues o més centrals sindicals, i 6) organitzar els partits de tal manera que es converteixen en simples màquines electorals amb una dèbil militància.

Des d’aquesta perspectiva, Reventós plantejà una nova política per a la construcció del socialisme a partir de la unitat de l’esquerra amb els comunistes. El nou model de societat s’havia de basar en el pluralisme polític, la democràcia i l’autogestió; en la independència de les organitzacions de masses, tant de l’Estat com dels partits, i en la col·lectivització dels mitjans de producció i l’hegemonia dels treballadors i de les capes populars. Reventós proposà tres prioritats polítiques: a) una alternativa democràtica comuna a tots els demòcrates; b) un debat teòric polític per tal de constituir el partit dels socialistes de Catalunya, articulat amb els socialistes de la resta de l’Estat, i c) un programa polític, que abraçava aspectes molt diversos, com ara la demanda de llibertats, l’amnistia, el dret dels pobles a l’autogovern, el federalisme, la setmana laboral de 40 hores, un salari igual per treball igual entre dona i home; la gestió democràtica dels municipis i comarques; l’ensenyament públic; una escola laica, única, pública i gratuïta; unes lleis a favor del desenvolupament de la igualtat de la dona, el divorci i l’anul·lació del concordat. En definitiva, CSC volia crear una gran formació socialista de base marxista i preveia la realització d’un programa comú amb els comunistes, tot definint un model diferenciat tant del PSUC com de l’RSDC. Substituí l’MSC dins la Conferència Socialista Ibèrica i el 7 de març de 1976 participà en la fundació de la Federació de Partits Socialistes [FPS]. D’altra banda, creà també una Coordinadora Socialista dels Països Catalans.

Al gener de 1975 s’havia reunit la I Assemblea de delegats de la CSC i al març començà a publicar Correspondència Socialista. Al juliol es reuní la II Assemblea de delegats, que aprovà el document Pel Socialisme, que propugnava la construcció del front dels treballadors com a “bloc agent de les transformacions socialistes, que, centrat per la classe obrera, suposa l’articulació de l’ampli moviment de masses”; la seva traducció política seria “una àmplia aliança de tots els partits, forces polítiques i organitzacions dels treballadors, que propugnen, mitjançant una política d’unitat popular o de front socialista, un programa comú”. Es definia pel pluralisme polític i les llibertats polítiques i personals, l’autogestió, la progressiva eliminació de la divisió jeràrquica del treball i l’autodeterminació nacional de tots els pobles. La primera fase s’havia caracteritzat per la incorporació de diferents sectors, que adquiriren amb rapidesa una cohesió notable. El 1975 hi havia ingressat Topo Obrero i al novembre Reconstrucción Socialista. La segona etapa, que s’obria aleshores, seria una etapa de “front”, que havia de consolidar un major nivell organitzatiu i establir una línia política comuna, per tal de desembocar en una tercera que consistiria en la constitució oberta del Partit Socialista de Catalunya. Al gener de 1976 la Coordinadora General de CSC decidí anar a la creació propera del Partit Socialista i en aquest sentit féu una crida oberta a tots els partits i col·lectius que es definien socialistes. El 9 de maig, la I Conferència del Front Obrer de Convergència exhortà tots els treballadors a fundar el PSC i confirmà la intenció d’obrir el procés constituent.

El nou partit de CSC, que havia adquirit un estil organitzatiu flexible i obert, forní d’experiència, de cohesió i de vies de participació molts quadres socials i polítics, perquè pretenia reunir entorn seu no solament els grups fundadors, sinó també altres col·lectius i persones de l’esfera socialista. Per aquest motiu posà una èmfasi especial en el fet que, malgrat que la construcció del partit havia de fer-se des de l’esquerra, el partit resultant havia de tenir dues ales, una dretana i una d’esquerrana, que representessin els sectors socialdemòcrates i radicals de l’espai socialista. En aquest sentit, les crítiques dels nuclis fundadors a la socialdemocràcia preconitzada per l’RSDC, liderat per Pallach, foren molt intenses, car en el fons es tractava de processos diferents, que resultaven mútuament incompatibles. Des de CSC es considerava que una actitud massa orientada d’entrada vers el centreesquerra deixaria amplis sectors socialistes sota l’hegemonia del PSUC.

La resposta del Reagrupament a la crida de CSC fou l’adopció, el 19 de maig, del nom de Partit Socialista de Catalunya. El temor de ser exclosos i marginats per la CSC i el fet que l’RDSC perseguia des de l’inici la creació del PSC foren els dos arguments esgrimits pel nounat PSC. La seva fundació creà fortes tensions en el Consell de ForcesPolítiques de Catalunya [CFPC], on elsrepresentants de CSC (Raimon Obiols, Narcís Serra i Jordi Marsal) manifestaren que el canvi de nom del Reagrupament havia trencat l’acord subscrit en el moment de la formació del CFPC. Per tant, el nou grup havia de renegociar l’ingrés i CSC el vetaria si ho feia amb el nom de PSC. L’RSDC-PSC argumentà que la nova denominació no suposava un canvi de personalitat del grup polític i proposà signar els documents com a Partit Socialista de Catalunya (ex-Reagrupament) i comprometre’s a no vetar l’ús del nom PSC a altres organitzacions.

El 10 de juny de 1976 el Secretariat Coordinador del Congrés Constitutiu del PSC, format per CSC, el Partit Popular de Catalunya [PPC], el sector d’Esquerra Republicana de Catalunya [ERC] que seguia Josep Andreu i Abelló i el Grup d’Independents pel Socialisme [GIS] s’integrà en el CFPC. De manera formal el procés de constitució d’un nou partit s’obrí amb un míting al Palau Blaugrana el dia 22 d’aquell mes. El procés culminà amb un Congrés constituent que fundà a Barcelona el primer de novembre de 1976 el Partit Socialista de Catalunya (Congrés) [PSC(C)], on s’incorporaren: el sector d’ERC d’Andreu i Abelló, el PPC, el Secretariat Polític del Partit Obrer d’Unificació Marxista, el GIS, la Tendència Socialista del Partit Socialista de Catalunya (Reagrupament) [PSC(R)] (Rodolf Guerra, Jordi Sobrequés, Eduard Moreno) i el sector comorerista del PSUC (Josep Marlés). Aquest PSC, nascut sota el lideratge del grup procedent de CSC, que hi era majoritari, es proposava ser la força vertebradora del socialisme català. Tot i així, l’espai socialista romangué encara notablement dividit entre el PSC(C), el PSC(R), el Partit Socialista Popular Català i la Federació Socialista Catalana (PSOE). Aquesta divisió visqué aviat una ràpida reestructuració animada per la convocatòria de les eleccions legislatives de 1977. Edità: Correspondència Socialista (1975-1976), Convergència Informa (1975-1976), Penedès Socialista (1976) i Convergència (1976).