i Lliga Regionalista | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari dels Partits Polítics de Catalunya, segle XX

Lliga Regionalista

Partit polític

Sumari de l’article

ciències polítiques polít
Partit catalanista fundat el 25 d’abril de 1901 que fou majoritari en la dreta catalana fins el 1936 i predominant en la vida política de Catalunya entre el 1914 i el 1923. Aglutinà els sectors conservadors regionalistes i catòlics, sota el lideratge social de la burgesia industrial i dels propietaris agraris, amb una àmplia presència entre professionals liberals, comerciants i classes mitjanes i un rellevant suport del clergat. El 1933 es reorganitzà i adoptà el nom de Lliga Catalana.

Història

1901-1904

La Lliga Regionalista fou fundada per la unió dels joves professionals catalanistes del Centre Nacional Català [CNC] i dels principals dirigents del Foment del Treball Nacional i dels gremis de comerciants de la Unió Regionalista [UR] per tal d’afrontar les eleccions legislatives del 19 de maig de 1901. L’acord de constitució es féu públic després de les eleccions, en què, enfront de republicans i de monàrquics, presentaren una candidatura pròpia integrada per Bartomeu Roberti Yarzábal, Lluís Domènech i Montaner, Sebastià Torres Planas i Albert Rusiñol i Prats. La “candidatura dels quatre presidents” aconseguí la victòria, amb una votació que se situà entre els 7.708 vots de Robert i els 5.963 de Torres (sobre un cens electoral de 98.041 electors), fet que significà la derrota del caciquisme monàrquic a la capital.

Després del triomf es constituí la novaentitat, que tenia per objectiu “la defensa dels interessos i la reivindicació dels drets de Catalunya, treballant per tots els mitjans legals per aconseguir l’autonomia del poble català dintre de l’Estat espanyol” (art. 1 dels Estatuts). El partit adoptà l’adjectiu “regionalista”, que ja era usat pel partit dels industrials, i establí com a fita l’“autonomia del poble català”. La Junta Directiva, donada a conèixer el 31 de maig, era presidida pel Dr. Robert, ambel Dr. Miquel Àngel Fargas i Narcís Verdaguer i Callís com a vicepresidents. Els altres càrrecs es repartiren entre CNC i UR. Enric Prat de la Riba, que n’havia estat l’inspirador i en fou el dirigent màxim, no en formà part, per bé que es mantingué com a director del diari La Veu de Catalunya. El partit quedà limitat a la ciutat de Barcelona, encara que els regionalisteshavien obtingut dues actes més de notables, que disposaven de maquinàries més o menys personals en districtes propis: el marquès de Camps (Olot) i Leonci Soler i March (Manresa), que no arribà a prendre’n possessió.

L’èxit animà la conjunció a seguir i en les eleccions municipals de Barcelona del 10 de novembre incorporà destacats sectors catòlics i aconseguí un nou triomf amb més de 12.000 vots. Això assegurà la continuïtat del projecte i confirmà l’aposta política dels dirigents industrials barcelonins per tenir un partit propi diferenciat dels partits conservador i liberal. Ara la Lliga Regionalista de Barcelona comptava ja amb alguna altra entitat (Lliga Regionalista de Gràcia, Eixample), alguna delegació (Barceloneta) i amb la col·laboració del Casino de Sants. El 1902 obrí entitats a Sabadell (197 socis) i Lleida, i adquirí presència a Girona, Granollers, Manresa, Olot, Falset i Vilafranca, però en realitat era encara un grup barceloní.

El 1902, en un ambient d’ascens ràpid de l’opinió republicana, la mort del Dr. Robert i l’absència de Prat coincidiren amb l’inici del debat sobre l’orientació del partit. Rusiñol n’assumí la presidència i prosseguí el camí iniciat, tot maldant per un acord amb la Unión Nacional i per crear una opció electoral única de les dretes, estratègia a què tènuement es resistien els sectors més centristes oposats a una simple unitat de catòlics, industrials i comerciants. La derrota en les eleccions legislatives de 1903 (11.673-10.890 vots), encara que obtingué les actes d’Olot, Manresa i Mataró i dues per Barcelona, i en les municipals del 8 de novembre (12.473-12.225 vots) obriren el debat que esclatà amb motiu de la visita d’Alfons XIII a Barcelona. El 7 d’abril de 1904, malgrat l’acord d’abstenció de la Junta Directiva de la Lliga, Cambó, al capdavant d’un grup de regidors de Barcelona, dirigí un parlament al rei i forçà la clarificació interna, que desembocà en la derrota i posterior separació dels sectors catalanistes més centristes (Jaume Carner, Lluís Domènech i Montaner, Joaquim Lluhí i Rissech, Ildefons Sunyol), que anys després van donar lloc al Centre Nacionalista Republicà.

1904-1909

S’obrí aleshores una nova etapa de la vida de la Lliga, marcada per la consolidació de la coherència interna i per la represa organitzativa. L’opció de crear el gran partit de la dreta que havia fet la direcció dels industrials del Foment del Treball Nacional quedà confirmada i s’esvaí l’alternativa de fer-ne un partit de les classes mitjanes que tingués com a eix la unitat del catalanisme. El camí fou facilitat per la dissolució (1905) del Círculo Conservador Liberal. Les eleccions municipals de 1905 foren l’inici del reforçament de la Lliga a Barcelona. Però, sobretot a partir de 1906, a través d’una intel·ligent política d’aliances oberta a dreta i esquerra, la Lliga articulà un moviment d’opinió en contra de la Llei dejurisdiccions, que expressà alhora el desig d’una reforma política de l’Estat. LaSolidaritat Catalana (1906) reuní des decarlins i integristes fins a la Unión Republicana de Salmerón, republicans catalanistes i federals. Automarginats els conservadors i els liberals, només el Partido Republicano Radical, eixit del bloc antisolidari, gosà d’oposar-s’hi. La Lliga podia aspirar a consolidar-se al mateix temps com el partit de l’opinió conservadora i com el capdavanter d’un ampli moviment de reforma. Incorporà aleshores amplis sectors de la propietat agrària, directament o amb l’absorció de cacics locals. La demanda regeneracionista i els intents d’acord amb Maura desembocaren en una reforma frustrada de l’administració local, però el moviment li fou profitós, sobretot perquè permeté l’accés a la presidència de la Diputació de Barcelona (Prat de la Riba) i de Girona (Agustí Riera i Pau), elements essencials per a la consolidació de les xarxes de relació i d’atracció partidistes. La intransigència de la Lliga en contra dels revoltats de la Setmana Tràgica (“Delateu”) creà fondes divisions i posà fi, de fet, al moviment solidari.

1909-1916

El trencament de Solidaritat Catalana provocà l’aparició d’un tripartidisme (Lliga, Unió Federal Nacionalista Republicana i radicals), que marcà la competència electoral a Barcelona entre el 1909 i el 1914. En les eleccions de 1910 la Lliga experimentà una àmplia derrota, que resultà especialment impactant perquè Cambó, el dirigent més actiu i brillant, no fou elegit diputat, encara que retornà a les Corts el 1911 en unes eleccions parcials. A finals d’aquest any el partit començà la represa a Barcelona, encara que havia mantingut la incidència a partir de la presidència de la Diputació de Barcelona, que Prat conservà gràcies a aliances variades fins a la seva mort (1917) i que Puig i Cadafalch mantingué fins al 1923. La Lliga s’abocà a aconseguir la creació de la Mancomunitat de Catalunya (1914),de la qual Prat fou president, tot conservant les àmplies aliances, en especial amb sectors monàrquics. L’accés a la direcció de l’Ajuntament de Barcelona el 1915 confirmà l’hegemonia política adquirida amb la desorganització del republicanismecatalanista. Aleshores s’obrí a la política espanyola, amb el manifest Per Catalunya i l’Espanya gran (1916).

1916-1923

La crisi de l’Assemblea deparlamentaris (juliol de 1917) significà l’intent de materialitzar una política intervencionista, centrada en la defensa de l’autonomia catalana i la modernització de l’Estat espanyol, característiques del pensament regionalista. Per això li calia una estratègia, que mai no arribà a precisar. A Catalunya dirigia un ampli moviment d’opinió i de pressió per assolir la modernització política, sota la inspiració potser de l’exemple alemany, però Catalunya sola no podia refer Espanya, i la Lliga menys encara: mai no podia obtenir els diputats suficients per a assolir la majoria del Congrés. Necessitava desvetllar els regionalismes espanyols per a incorporar-los a un “bloc nacional” amb els sectors reformadors dels partits dinàstics. De fet, la Lliga era un partit que només podia aspirar a ser majoria a Catalunya: a Espanya era un “partit de pressió”.

En tot cas, per a pressionar havia de guanyar a Barcelona i ser capaç d’aportar sectors separats o allunyats del sistema a la pressió. L’aliança amb els jaumins, que contribuïa a fer majoria en algunes circumscripcions, tenia també un objectiu estratègic: demostrar que des d’un projecte de mesures concretes de reforma, els enemics del règim podien intervenir-hi. El règim estava en crisi, però no tanta que no pogués bloquejar els intents de reforma, que exigia la definició de les propostes, que dividien profundament regionalistes, republicans i obreristes. Era més fàcil unir en la crítica o en la demanda genèrica queen la proposta concreta. L’Assemblea de Parlamentaris fou el primer gran intent de la Lliga per unir un bloc heterogeni per tal de fer avançar el seu projecte. Però això exigia sortir de Catalunya amb la voluntat de liderar la reforma espanyola: és a dir, requeria mantenir la campanya per l’Espanya gran d’una manera continuada i oferir un equip de dirigents defensors dels interessos de tots els espanyols. És allò que intentà Cambó, amb l’ajut de Ventosa: esdevenir un líder espanyol de la reforma. La Lliga fou un “partit industrial”, amb voluntat d’esdevenir el partit de les dretes i, encara que sempre estigué marcat per l’origen barceloní, s’obrí també als interessos i a la mentalitat de la propietat agrària. Això li permeté una lenta però continuada expansió i l’absorció progressiva dels aliats integristes, jaumins, conservadors i liberals. L’atomització i subordinació dels republicans permeté de llançar l’estratègia per l’autonomia de Catalunya de la campanya per l’Estatut de 1917-1918, però el temor a ser desbordada pels republicans i pel conflicte social (vaga de la Canadenca, 1919) donà un gir a la situació i l’abocà al pacte amb el sistema i a accentuar el caràcter de partit d’ordre dels industrials. Participà en els “governs nacionals” i acceptà diverses carteres ministerials. I, de retop, provocà l’aparició d’una conjunció dels monàrquics en contra seva: la Unió Monàrquica Nacional.La resposta fou l’aliança amb la minoritària Federació Monàrquica Autonomista [FMA].

La tensió entre catalanisme i intervencionisme en la política espanyola de la Lliga generà la radicalització nacionalista de les Joventuts i finalment la seva separació el 1922 per constituir Acció Catalana [AC]. La direcció política feta des de la Mancomunitat a partir del projecte cultural del Noucentisme i la impulsada des del Congrés anaven en direccions massa divergents. La separació dels joves i la falta d’èxits en les reformes deixaren el partit en una posició difícil el 1923. Així, malgrat que no participés directament en l’adveniment de la Dictadura, no estigué lluny de la complaença amb el règim d’ordre que ofegà l’agitació social i aturà de moment la crisi del sistema. La tensió entre ser reformistes i conservadors alhora no havia obtingut el resultat que els seus iniciadors pensaven.

1923-1931

La consigna de Cambó davant de la Dictadura de Primo de Rivera fou clara: guardar reserva i abstenció. Però aquesta passivitat es modificà quan Primo destituí els regionalistes de la Mancomunitat i dels ajuntaments i inicià una política de repressió contra el català, seguida de la dissolució de la Mancomunitat. A diferència del maurisme, la resposta de la Lliga s’allunyà del règim i la seva posició ja no fou l’abstenció, sinó l’oposició.

Caiguda la Dictadura, la Lliga esdevingué l’única força capaç de dirigir una possible sortida política, car atreia els sectors monàrquics sense lideratge o de l’FMA, que anaren incorporant-s’hi progressivament. S’aplicà a un esforç per actualitzar el catalanisme, que portà a una revisió teòrica de les tesis nacionalistes de Prat de la Riba, a una accentuació dels elements imperialistes i a un reforçament del seu paper conservador i modern alhora: Ferran Valls i Taberner, Joan Estelrich i Artigas i Joaquim Pellicena i Camacho impulsaren aquesta línia. Però Cambó estava impossibilitat per a assumir la direcció del Govern a causa del càncer que se li havia diagnosticat. Ventosa esdevingué el dirigent visible del partit i fou ministre del govern Aznar. La Lliga intentà aleshores de fundar un nou partit conservador espanyol amb l’ajut dels mauristes i del periòdic El Debate (Centro Constitucional), que sota el seu lideratge pogués aspirar a la formació d’un govern sota la Monarquia.

1931-1936

El 14 d’abril de 1931 la desfeta de la Lliga fou total. La irrupció de l’opinió pública havia capgirat el marc polític i la Segona República situà les dretes a l’oposició. De tota manera, durant 1931 la Lliga Regionalista fou l’únic partit de dretes a Catalunya dotat d’una presència i d’un equip de dirigents consolidat, capaç d’oposar-se a l’allau republicana. Molts dels antics aliats de l’FMA, dels partits monàrquics tradicionals o del jaumisme la veieren com l’únic baluard defensiu i s’hi incorporaren a títol individual (només els liberals albistes en restaren al marge i ingressaren al Partido Republicano Radical).

Passada la fonda crisi de 1931, la Lliga es reféu i els seus dirigents retornaren de l’estranger. Malgrat la seva estreta vinculació amb la Monarquia, l’accidentalisme que professava li permeté d’acceptar el règim republicà. Això provocà que se’n separessin alguns destacats monàrquics (com Miquel Mateu), que constituïren Derecha de Cataluña/Renovación Española. D’altra banda, la unificació del carlisme, sota la direcció del pretendent Alfons Carles, l’allunyà de les aliances electorals amb la Lliga. Així, al marge seu, començà d’estabilitzar-se una extrema dreta minoritària. A partir de la tardor de 1932 s’accentuà l’esforç de la Lliga per tal d’adaptar-se a la política de masses, que obligava a modernitzar i a recentrar el partit.

La Lliga s’orientà vers el centre. El 29 d’octubre de 1932 hi ingressà la Dreta Liberal Republicana de Catalunya (Josep M. Marquès i Sabater, Felip de Solà Cañizares, Marià Pérez-Terol). En les eleccions de 1932 només pactà amb els tradicionalistes a Tarragona i en canvi s’alià amb Unió Democràtica de Catalunya (ciutat i província de Barcelona), el Partit Radical (Tarragona i Lleida) i incorporà també algun candidat republicà o d’Acció Catalana Republicana [ACR]. Aconseguí, doncs, atreure’s un cert espai del centredreta en un gir estratègic que culminà amb la fundació de Lliga Catalana (3-4 de febrer de 1933), com a partit catalanista, catòlic i conservador, que acceptava la legalitat republicana. Això suposà una profunda reorganització i l’adopció d’un programa definit, i l’ingrés el 14 de febrer de 1933, després de l’Assemblea fundacional, d’un grup procedent d’ACR que seguia Jaume Bofill (Ramon d’Abadal i de Vinyals, Lluís Massot i Balaguer i Ramon Coll i Rodés). La recerca de la vertebració d’una dreta sòlida a Catalunya coincidia amb el desig de trobar unes proximitats amb forces de dreta i de centre a Espanya (fins i tot un cert acord tàcit amb Acción Popular sobre la no-presència d’aquest partit a Catalunya). La prioritat de la Lliga fou afermar la seva implantació a tot Catalunya, que no havia aconseguit abans de la Segona República.

Malgrat que les tensions socials obreres havien marcat, i marcaven, la vida política catalana, l’impacte del conflicte social en el camp català esperonà la controvèrsia amb Esquerra Republicana de Catalunya i portà la Lliga, reorganitzada, sota la pressió d’importants nuclis d’adherits i de votants, a adoptar una actitud intransigent davant els tímids intents de reforma de la situació dels rabassaires. L’ampli front d’interessos que havia creat la Lliga, a recer d’una llei electoral que tendia a generar un sistema polític bipolar, topà amb la intransigència dels nuclis més immobilistes i forçà la radicalització de posicions. Les eleccions de 1933 se celebraren marcades per factors nous: intervenció perprimera vegada d’un electorat femení, voluntat i esperança de la dreta de triomfar, divisió dels republicans (a Catalunya tot esperant les forces de centre arribar al ballottage) i abstenció anarquista. La Lliga cercà novament les aliances de la dreta (excepte amb alfonsins i agraris, amb qui no li era possible per la posició contrària d’aquests a l’autonomia de Catalunya). Així, s’alià amb els tradicionalistes (Tarragona, Lleida i província de Barcelona) i els radicals (Tarragona) i incorporà independents (Barcelona i Tarragona). Només a Girona, com el 1932, es presentà tota sola. El triomf aconseguit en tres de les cinc circumscripcions confirmà la seva posició hegemònica en el seu camp, tant perquè era l’organització més potent i estesa, com perquè se situava en el punt de confluència de totes les possibles aliances dretanes amb aspiracions de victòria. Però l’augment de la tensió social rabassaire, la dura oposició practicada i el triomf de les dretes a Espanya la portaren a gravitar sobre els elements més extrems, en especial després de les tenses eleccions municipals del 14 de gener de 1934 i la seva retiradadel Parlament de Catalunya (18 de gener de 1934). El partit girà altra vegada a la dreta, en un intent de mantenir la fidelitat dels sectors més radicals i de seguir essent la rectora del bloc de dretes.

Tanmateix, tot i aquesta actitud intransigent mantinguda per la Lliga i la seva posició contrària a la Llei de contractes de conreu i al 6 d’octubre de 1934, una part dels sectors agraris i més catòlics del partit se’n separaren per tal de constituir Acció Popular Catalana, que s’organitzà a recer del predomini adquirit per la Confederación Española de Derechas Autónomas a Espanya després del 6 d’octubre de 1934. Amb la suspensió de l’Estatut d’autonomia, la Lliga participà amb radicals i cedistes en el Govern de la Generalitat (Lluís Duran i Ventosa i Joan Vallès i Pujals en foren consellers el 1935, i al gener de 1936 Fèlix Escalas n’assumí la presidència amb un Govern format per afiliats a la Lliga).

Les eleccions de febrer de 1936 l’obligaren a elegir entre la tendència dretana i la centrista. La coalició electoral de totes les dretes, a què una part del partit es resistí i, en un cert sentit, fins i tot la mateixa Comissió d’Acció Política, fou finalmentacceptada. Així, malgrat la posició obertament desfavorable d’alguns sectors (com el setmanari Després), pactà el Front Català d’Ordre, que aglutinà des de tradicionalistes i alfonsins fins a cedistes i radicals.

La derrota electoral accentuà la tendència centrista, que s’imposà en participar la Lliga, tota sola, en les eleccions de compromissaris del 26 d’abril de 1936 sense cap perspectiva d’èxit, mentre que la resta de la dreta boicotejava la votació. En el mateix sentit se situà la recomanació al Dr. J. Corachan per tal que acceptés el càrrec de conseller de la Generalitat i la convocatòria d’un Congrés extraordinari del partit al setembre de 1936 per tal de revisar l’ideari i l’equip dirigent. Intentava un nou gir al centre i l’inici d’una política de convivència civil amb Esquerra. Hom pretenia d’abandonar la dreta extremista a Acció Popular, per tractar d’assimilar la massa centrista que s’allunyava d’ACR, en davallada.

La revolta militar, però, estroncà la vida del partit, sense que hagués intervingut directament en la preparació del cop militar. Al juliol de 1936 els seus afiliatsforen perseguits, alguns foren assassinats i d’altres aconseguiren de marxar a l’estranger. Els seus dirigents principals, sota l’impuls de Cambó, dirigiren un escrit d’adhesió a Franco (octubre de 1936) i alguns participaren des de París en la propaganda a favor del bàndol franquista. De fet, però, el partit havia desaparegut al juliol de 1936 i mai més no es tornà a reconstituir.

Programa

L’ideari de la Lliga Regionalista estigué marcat per la voluntat d’aconseguir l’autonomia de Catalunya en el marc de l’Estat espanyol. Però la seva ideologia estigué també sempre molt marcada pel seu mateix origen com a alternativa conservadora als republicans. Intentà igualment de mantenir una posició activad’incidència en la política econòmica en defensa dels interessos industrials i de la propietat agrària. Accidentalista en formes de govern, esdevingué un partit molt vinculat al sistema monàrquic; sense definir-se com un partit confessional, era un partit de catòlics; crític amb el sufragi inorgànic, es mantingué sempre dins lalògica del sistema liberaldemocràtic; partidari de l’ordre públic, no s’abocà a aventures autoritàries. La seva política estigué presidida per una moderació, fruit de l’ús de l’oportunisme com a mètode i de la tàctica dels pactes com a matisadora de les conviccions. Però això no significa que no en tingués una de clara i transparent, que amics i rivals descobrien amb extrema facilitat.

Alhora que l’autonomia de Catalunya, propugnà una reforma modernitzadora de l’Estat. Intentà de lligar el nacionalisme català amb l’intervencionisme espanyol.I el vaivé entre un i altre pol, no sempre compatibles sense problemes, marcà laseva trajectòria històrica. Per això, sota el guiatge de Cambó, el 1930 Valls i Taberner, Estelrich i Joaquim Pellicena intentaren de realitzar una revisió explícita del llegat nacionalista pratià per tal de definir un catalanisme conservador que permetés l’accés al Govern.

Establerta l’autonomia amb la República, un dels elements característics del seu programa (i el nexe declarat d’unió del partit) quedà aconseguit i esdevingué indispensable explicitar la definició de partit conservador, tal com ja era des d’un bon començament. En aquest sentit, el 1933 aprovà un programa explícit i detallat, en què deixava de definir-se com nacionalista per tal de fer-ho com un partit conservador i catalanista, “l’objectiu del qual és treballar per tots els mitjans legals perquè Catalunya arribi, per la plena consciència de la seva personalitat i per l’acció persistent i ordenada del propi esforç, al major grau de progrés moral i material del poble català”. De manera paral·lela a l’augment de les tensions socials dels anys trenta, el contingut conservador adquirí un predomini sobre els aspectes autonomistes del seu programa.

Organització

Formalment no es constituí com un partit nacional, amb una afiliació comuna, sinó que fou una entitat local (la Lliga Regionalista de Barcelona) encarregada d’intervenir en l’acció política dins el corresponent territori electoral. Aquesta entitat reunia una afiliació pròpia i era regida per una Junta Directiva, elegida pels afiliats. La direcció política, però, residia usualment en una comissió o junta integrada per les personalitats del partit en les institucions públiques, en especial parlamentaris, i per representants de la premsa addicta. Cada entitat local era en ella mateixa un partit. No era gaire diferent de l’organització dels partits monàrquics o republicans espanyols. Les entitats i comitès locals o de circumscripció solien adherir-se a un dirigent, o a l’ideari o finalitats d’aquesta entitat i, sense més drets ni obligacions, passaven a formar-ne part. En el camí oposat, podien separar-se’n o allunyar-se’n.

Tres elements caracteritzen la Lliga Regionalista: a) la definició com una lliga i no com a partit; b) la rapidesa amb quèestructurà una direcció compenetrada i estable i c) l’esforç persistent per expandir-se territorialment i socialment, a través de la creació d’entitats adherides integradores de personalitats i nuclis humans dispersos, de tal manera que aviat comptà amb una xarxa d’entitats controlada per gent d’una mateixa generació. Aquests tenien la confiança i confiaven en la direcció de Barcelona i saberen posar en les presidències figures socials consagrades (en especial dels gremis industrials o de les societats catòliques, moltes vegades provinents del partit conservador en consumpció o de l’integrisme).

a) El nom de Lliga prové de la tradició britànica de crear moviments polítics que tenien un únic objectiu comú, capaç d’aplegar gent d’idearis i interessos dispersos. En aquest cas es tractava d’aconseguir l’autonomia de Catalunya. Al capdavall aquest era el to de les entitats catalanistes sorgides a finals de segle. Això es traduí en la idea “a la Lliga, hi cap tothom”. Però possiblement fou més influent la moda de la dreta francesa de crear lligues patriòtiques, on també cabia tothom sempre que fos patriota. D’una manera poc precisa aquesta moda fou trasplantada, encara que el contingut fos totalment diferent, perquè la Lliga Regionalista mai no tingué el to i la pràctica bel·licosa de les lligues franceses, malgrat la simpatia que hidespertaven Charles Maurras o Maurice Barrès. L’endemà mateix de la constitució resultà ja evident el caràcter de partit d’interessos i d’idees, que anava més enllà del moviment patriòtic genèric, però a partir de 1904 fou ja indiscutible el seu caràcter de partit.

b) El 1904 la direcció del moviment abandonà la relativa indefinició del primer període. Es creà una Comissió d’Acció Política que es mantingué fins a la Guerra Civil. No procedia de l’elecció de les entitats adherides, ni de l’assemblea de l’entitat central, sinó que era una comissió delegada de la Junta Directiva. Però era tan flexible que, fins i tot, els que hi participaven podien variar d’una reunió a una altra. La traumàtica separació dels que protestaren pel parlament de Cambó davant del rei donà com a resultat la configuració del nucli d’una direcció estable de professionals de la política: Enric Prat de la Riba, Lluís Duran i Ventosa, Raimon d’Abadal i Francesc Cambó, amb Joan Ventosa i Calvell i Josep Puig i Cadafalch. L’eficaç secretariat electoral de Ferran Agulló assegurà el funcionament quotidià del partit, que es movia com una potent i eficaç maquinària electoral.

Aquesta direcció introduí com a novetat la distribució de rols: Prat orientà el partit a través de La Veu de Catalunya i actuava des de la Diputació de Barcelona (i de la Mancomunitat); Francesc Cambó portava la política espanyola des del Congrés i Lluís Duran i Ventosa es dedicava a l’Ajuntament de Barcelona i també al diari. El funcionament d’aquest òrgan singular era informal. La direcció no tenia reunions amb ordre del dia i acta d’acords. Simplement es veien i decidien. Però fou un equip de direcció travat amb presència al Congrés, a la Diputació i a l’Ajuntament, aconseguí una xarxa d’entitats adherides i posseí un diari per donar a conèixer l’orientació política, que mai no abandonà al criteri d’un periodista amic, sinó que fou assumida directament pels dirigents.

c) El tercer aspecte fou més treballós d’aconseguir. L’entitat “Lliga Regionalista” de Barcelona era tot el partit, però l’extensió territorial era essencial per a obtenir resultats electorals satisfactoris. L’esmicolament de circumscripcions electorals obligava a comptar amb grups locals afins dotats d’una autonomia total per a nomenar candidats i realitzar la política municipal. La Lliga recollí entitats preexistents i n’animà de noves, sempre que acceptessin sense reserves la política general. La incidència de la direcció depenia de la seva capacitat d’intervenció en la confecció de les candidatures legislatives i provincials, on la influència política, els recursos econòmics i la capacitat de combinatòria en els pactes eren decisius en la designació dels candidats i l’aplec dels diversos sectors de votants. Així, s’alià amb molts cacics conservadors (i també liberals), incorporà integristes, féu intervenir en política industrials o comerciants importants i, amb aliances a vegades poc properes, trobà petits nuclis locals disposats a obrir les portes a les relacions personals o a fornir grups d’entusiastes. El nombre de les entitats adherides o afinsen els caps de districte progressà a mesura que la Lliga augmentà en influència, en especial a partir de l’esforç per recollir el moviment d’opinió alçat per Solidaritat Catalana des de la direcció de la Diputació de Barcelona o de Girona.

D’aquesta manera, la Lliga s’organitzà com un modern partit d’afiliació indirecta, basat en part en nuclis de partit de quadres (a Barcelona i algunes de les capitals de circumscripció), amb uns afiliats estables i fidels a la direcció i, en part, en xarxes de relacions forjades al voltant dels polítics professionals i dels cacics. Animada i ajudada des de les diputacions, la Lliga es consolidà en àmplies zones de Barcelona i Girona de manera progressiva, per bé que abans de 1923 només penetrà amb grans dificultats a Tarragona i Lleida. La cohesió fou assegurada per la comunicació a través de La Veu de Catalunya, que arribava als principals dirigents locals i entitats diàriament amb la consigna i el raonament del dia.

L’organització de la Lliga Regionalista

La Lliga innovà l’organització habitual del catalanisme i, en general, de l’època. Passà del partit entès com una confederació de personalitats, periòdics i entitats a concretar-lo en una entitat singular i que rebia l’adhesió d’altres entitats. Els notables, les entitats adherides i els periòdics quedaven situats sota una direcció que per a ells era indiscutible: no podien elegir-la ni qüestionar-la. És a dir, el partit esdevingué centralitzat, concretat en la Lliga Regionalista de Barcelona, que era dirigida per la seva Comissió d’Acció Política, la qual manava en el diari, el grup parlamentari i, en el seu cas, en les institucions. De la mateixa manera que no aprovà un programa, mai no tingué una secretaria d’organització, ni mai no convocà cap reunió dels afiliats dels centres adherits per decidir res. Ni tan sols arribà a saber mai quants afiliats tenia.

Formalment la Lliga Regionalista eral’entitat “Lliga Regionalista” de Barcelona, que podia crear delegacions i sucursals a tot Catalunya i fora de Catalunya, per bé que el 1907 s’autolimità a la circumscripció de Barcelona, encara que aleshores el partit ja s’havia engegat. L’entitat central tenia diverses classes de socis: de número, adjunts, joves, forans i, a partir de 1932, femenins. La Lliga era regida pels socis de número. Amb la República la Lliga Regionalista de Barcelona tenia més de 2.000 socis numeraris.

En els municipis de Catalunya o en els districtes de Barcelona podien existir entitats adherides a través d’un acord de la corresponent assemblea de socis; les relacions eren regulades per la Junta Directiva de la Lliga barcelonesa. A vegades eren entitats que havien evolucionat políticament des d’un altre partit o que s’havien mantingut com no afiliades. Dins d’aquestes entitats podien mantenir-se persones poc vinculades a la Lliga, indiferents o, fins i tot, votants poc fidels. Però generalment havien estat ja creades amb aquesta finalitat. El propòsit era que en cada cap de circumscripció o de districte n’hi hagués una, però de vegades el seu manteniment era difícil a causa de les despeses que exigia un nombre de socis relativament alt. Les entitats adherides amb una major afiliació foren el Centre Catalanista de Girona (amb més de 300 afiliats el 1933) i la Lliga Regionalista de Sabadell (que el 1934 tenia 315 afiliats, 321 membres femenins i 101 socis joves).

Les delegacions eren constituïdes per ladirecció de la Lliga, en depenien directament i responien a la creació de nuclis en municipis sense entitats adherides. Pretenien de crear el partit des de la direcció i tendien a combinar-se amb les comissions auxiliars.

Més importants foren les comissions auxiliars, formades per les persones d’una mateixa població adherides com a socis forans a la Lliga o a un dels seus centres adherits. A vegades els membres de les comissions auxiliars eren també afiliats a un centre simpatitzant, on coexistien amb gent d’altres tendències.

La Lliga Regionalista i les entitats adherides s’organitzaven d’una manera semblant, encara que no sempre idèntica. Totes eren administrades per una Junta Directiva, que solia ser presidida per una persona d’un fort arrelament social, per un notable. La direcció política efectivaresidia en una Comissió d’Acció Política, que acostumava a incorporar el diputat electe de la zona i el president de l’entitat. La Comissió d’Acció Política de Barcelona coordinava i supervisava totes les altres comissions d’acció política. Cadascuna d’aquestes mantenia amb la pròpia Junta Directiva una estreta relació, en especial a través del seu president.

Les entitats de la Lliga eren bastant diferents de les carlines o les republicanes. Eren entitats que pretenien de separar la política de la vida social. No constituïen contrasocietats, ni pretenien de ser-ho. No es proposaven d’omplir la vida social dels afiliats, encara que podien realitzar alguna activitat recreativa. De fet, eren nuclis d’acció política local i electoral.

La reorganització de Lliga Catalana

Lliga Catalana fou, sobretot, una profundareorganització i reordenació de la Lliga, marcada per la personalitat de Cambó, amb la creació d’una estructura àgil i jerarquitzada de secretaries que fes possible unes ràpides reaccions executives i la voluntat de crear uns staffs tècnicament solvents i capaços de fer anàlisis i propostes adequades. El nou partit es reorganitzà en un doble nivell territorial i central.

a) Territorial. Hom admeté l’afiliació directa a Lliga Catalana i la Lliga Regionalista de Barcelona passà a ser una entitat adherida més. Hom establí tambél’existència d’un mínim d’una entitat adherida en cada cap de província i de partit judicial, dotada de local propi, de Junta Directiva i de Comissió d’Acció Política. Allà on no pogués subsistir una entitat hi hauria uns comitès locals formats per les persones afiliades al centre comarcal respectiu, dotats també d’una Comissió d’Acció Política.

b) Central. Amb Lliga Catalana per primera vegada es creà una assemblea general del partit que es reuní en dues ocasions (3-4 de febrer de 1933 i 16-17 de març de 1935) i que quan esclatà la guerra havia estat convocada novament per al setembre de 1936. Formaven part de l’Assemblea o Congrés els delegats dels afiliats directes, de les entitats i de les seccions de joventuts i femenina, en proporció a llur afiliació, i d’un elevat nombre d’assembleistes per dret propi (representants i exrepresentants): els notables. Era la primera vegada que a la Lliga existia un Congrés del partit, de la mateixa manera que per primera vegada existien afiliats directes a Lliga Catalana, encara que aquests mai no foren gaires.

L’òrgan suprem de direcció política erael Consell de Govern del partit, formatper 21 persones, que elegia la Comissió d’Acció Política. Per primer cop, aquesta comptava amb una línia executiva específica: la Secretaria de la Lliga Catalana, que connectava amb les secretaries de cadascuna de les comissions d’acció política del territori. Dirigida per Francesc Cambó, era el nervi veritable de l’organització.

Ultra les dues seccions autònomes destinades a enquadrament específic (la Secció de Joventuts, que integrava una Secció Escolar, i la Secció Femenina), n’existiren altres dues que tenien en especial una finalitat de suport a la direcció, més aviat vinculades amb la Secretaria general. L’una era la Secció de Política Social, que tenia “per missió la propaganda dels principis de política social” del partit. Encara que de manera exagerada Cambó havia proclamat que seria “una secció per actuar prop de la classe obrera a la ciutat i al camp”, no ho féu en aquest sentit, sinó en el de la divulgació de l’estudi de les qüestions econòmiques i socials. El 1933 en fou president Josep M. Tallada i Paulí i el 1935, Alexandre Gallart i Folch. L’altra secció fou el Seminari d’estudis polítics, socials, econòmics i culturals, que tenia per missió “lliurar els informes tècnics que, per mitjà de la Secretaria General del Partit, li siguin demanats. S’abstindrà, en absolut, de tota actuació política”. Es tractava d’un equip de tècnics al servei de la Secretaria general; és a dir, de Cambó. De fet, no actuà fins el 1935, en què s’organitzà en quatre seccions: Política i Administració, Economia i Hisenda, Problemes Socials i Cultura.

La Comissió d’Acció Política

La direcció política de la Lliga residí des de 1904 en una Comissió d’Acció Política. Quan es produí el trencament originat pel discurs de Cambó (7 d’abril de 1904) es consumà la ruptura entre les dues tendències apuntades des de 1903: el sector del Foment que cercava un assentament dins del règim i l’apertura a la dreta (amb l’objectiu de substituir els partits dinàstics), i el sector centrista partidari d’incorporar elscatalanistes i republicans accidentalistes. Rusiñol, president de l’entitat des de la mort del Dr. Robert, dimití davant la pugna i Pere Rahola proposà la creació d’un nou òrgan nomenat per la Junta Directiva, capaç d’assumir la definició política del partit: una Comissió d’Acció Política, integrada per Rusiñol, Prat de la Riba, Raimon d’Abadal, Cambó i Jaume Carner (18 de juny de 1904), encara que Carner ja havia manifestat que no acceptaria. La seva aprovació significà la ruptura. A la primeria de juliol es constituí definitivamentla primera Comissió, integrada per Prat, Duran i Cambó. Rusiñol es mantenia com a president de la Junta Directiva, de la qual Rahola seria secretari.

Els Estatuts de 1904 recollirien en un article addicional, que el 1907 es convertí en l’art. 22: “Podrà la ‘Lliga Regionalista’, per acord de la Junta General, nomenar una Comissió del número de persones quedetermini encarregada d’acordar i donar compliment a tot el que sigui necessari a l’objecte expressat en l’article primer, i d’impulsar i donar la deguda unitat a l’acció del Catalanisme, en el qual cas passaran a aquesta Comissió les atribucions d’acció política que els Estatuts confereixen a la Junta Directiva”. La Comissió era un òrgan reduït de dimensions i de funcionament flexible, que actuava sense actes, ni llibre d’acords, i concentrava tots els poders de direcció i de coordinació. Es reunia de manera informal en una casa particular i podien ser-hi convocades aquelles persones que els seus integrants consideressin convenient. L’estabilitat del partit entre el 1904 i el 1922 estigué molt lligada a la de la seva direcció i al monopoli d’aquestaper un equip de polítics professionals, que mantingué la continuïtat fins a la Guerra Civil. Les entitats adherides adoptaren una organització semblant: cadascuna tinguéla seva Comissió d’Acció Política, que feia la política i de la qual depenien les eleccions i les delegacions i comissions auxiliars de llur àmbit. Les juntes directives dirigien les entitats i podien incorporar-hi sectors diferents o persones menys actives políticament. Durant tot el període 1904-1923 integraren aquesta Comissió: Prat de la Riba (substituït per Puig i Cadafalch), Raimon d’Abadal, Duran, Cambó i Ventosa. Després de l’escissió de les Joventuts i durant la Dictadura Abadal, Cambó, Ventosa i Duran portaren la direcció del partit.

Amb la marxa a l’estranger de Cambó i de Ventosa en proclamar-se la República, la Comissió d’Acció Política quedà formada el 8 de maig de 1931 per Abadal, Rahola, Puig, Joan Estelrich i Ferran Valls i Taberner. El 9 d’octubre de 1931 la componien Duran, Rahola, Valls i Taberner, Lluís Puig de la Bellacasa, Enric Maynés Gaspar i Joan Vallès i Pujals. Quan els dos líders retornaren, es fundà la Lliga Catalana i la direcció quedà constituïda per Cambó, Abadal, Duran, Puig, Ventosa i Bofill (que morí pocs mesos després), fins a la Guerra Civil.

L’equip de dirigents de la Lliga fou compacte i dotat d’una gran estabilitat. El 1936 els dirigents eren gairebé els mateixos del començament. En tot cas, els que n’havien assumit la direcció el 1904 i integraren la Comissió d’Acció Política. El màxim dirigent, fins a la seva mort, fou Enric Prat de la Riba i Sarrà, diputat provincial, president de la Diputació de Barcelona i president de la Mancomunitat, entre el 1905 i el 1917. Director polític de La Veu de Catalunya, fou el definidor ideològic del partit amb “La nacionalitat catalana”, que tingué una àmplia difusió i influència. Francesc Cambó i Batlle (1876-1947), advocat i financer, fou elveritable líder del partit i dirigia la política general des del Congrés. Fou regidor (1901-1905), diputat (entre el 1907 i el 1923, amb l’excepció de 1910 i 1933-1936). Ministre el 1918 i el 1921, fou autor de Les dictadures (1929) i Per la concòrdia (1930). La seva mà dreta al Congrés fou Joan Ventosa i Calvell, advocat i financer, regidor (1905), diputat (1907-1923; 1933-1936) i diputat al Parlament de Catalunya (1932). Fou ministre el 1917, 1918 i 1931. Després de la guerra fou procurador en les Corts franquistes i cap dels monàrquics espanyols. L’amic i company de Prat, Lluís Duran i Ventosa, advocat, fill de Manuel Duran i Bas, s’encarregava de la política municipal i després de la mort de Prat fou l’inspirador del diari. Fou regidor de Barcelona (1906-1910; 1916-1920), diputat provincial (1910-1914), senador (1919-1921; 1923), diputat al Parlament de Catalunya (1932) i conseller de la Generalitat (1935). Escrigué Regionalisme i federalisme (1905) i Els polítics (1927). Raimon d’Abadal i Calderó, advocat i propietari agrari, fou el dirigent al Senat. Fou regidor (1903-1909; 1911-1914), senador (1906; 1919-1921; 1923), diputat (1931) i diputat al Parlament de Catalunya (1932). A la mort de Prat el substituí en la presidència de la Mancomunitat Josep Puig i Cadafalch,arquitecte, no sempre en sintonia amb Cambó. Aquestes sis persones, artífexs d’una elevada unitat de direcció, procedien d’una mateixa generació: Abadal era el més gran (havia nascut el 1862) i qui havia començat abans la carrera política com a diputat conservador per Vic; Prat, Duran i Puig havien nascut entre el 1869 i el 1870; Cambó i Ventosa eren els més joves (nascuts el 1876 i el 1879). Amb l’excepció de Puig, tots ells tenien estudis en dret i foren advocats en exercici (menys Prat). Cambó i Ventosa s’orientaren als negocis, on feren una notable fortuna.

Aquest nucli de direcció s’integrava en la Comissió d’Acció Política, on també participaren d’altres personalitats: Pere Rahola i Molinas, diputat i senador (1905-1923 i 1931-1936), que fou ministre el 1935. Abans de la Dictadura cal esmentar Josep Bertran i Musitu, fabricant, diputat per Vilanova (entre 1903 i 1923) i ministre el 1921 i 1922; Albert Rusiñol i Prats, fabricant, que havia començat la carrera política el 1888 com a diputat provincial i que fou diputat i senador entre el 1901 i el 1923; Carles de Camps i d’Olzinelles, marquès de Camps, propietari agrícola; Lluís Ferrer-Vidal i Soler, fabricant i Eusebi Bertrand Serra, fabricant, tots ells diputats i senadors estables, lligats als grans interessos industrials catalans. De maneraesporàdica s’incorporaren també a laComissió d’Acció Política Josep Bertran i Musitu i Eusebi Bertrand Serra, per a qüestions relatives a la política industrial i comercial, i Manuel Florensa i Farré per a qüestions agràries. Amb la República s’incorporà breument a la direcció Jaume Bofill i Mates, que havia estat diputat provincial i mentor de les Joventuts Nacionalistes abans de la Dictadura i havia encapçalat l’escissió d’Acció Catalana; el 1933 retornà a la Lliga i a la Comissió d’Acció Política. Important poeta noucentista (Guerau de Liost), fou autor de L’altra concòrdia (1930), rèplica al llibre de Cambó, i d’Una política catalanista (1933), on explica les raons del seu retorn a la Lliga.

Afiliació

Resulta difícil establir el nombre d’afiliats de la Lliga a causa del sistema indirecte d’afiliació. Fins el 1933 l’afiliació només es produïa formalment a l’entitat central. Els afiliats als centres adherits a la Lliga ho eren només a aquestes entitats i no existia un registre unificat, amb un carnet i una cotització únics. A més, existien diverses categories de socis: de número, adjunts, forans, joves i, més tard, femenins, amb responsabilitats, drets i graus de vinculació molt diferents. El nivell d’afiliació no hi fou massa alt, ni tan sols durant el període republicà. Excloses les joventuts i la secció femenina, segons la representació que les entitats tingueren en els Congressos de Lliga Catalana de 1933 i 1935, podem establir els següents màxims i mínims d’afiliació:

Les entitats adherides foren 32 el 1932; 73, el 1933, i 168, el 1935; de les quals 16, 22 i 30 respectivament eren de la ciutat de Barcelona. En el temps la Lliga tingué una primera implantació en les províncies de Barcelona i Girona i durant els anys trenta aconseguí una àmplia presència a Tarragona. A Lleida, en canvi, fou sempre més dèbil.

Resulta visible l’esforç d’organització durant el període republicà per tal de construir una organització d’implantació nacional. El 1935 estigueren representades a l’Assemblea 149 entitats, 65 de la província de Barcelona, 30 de Lleida, 24 de Tarragona i 19 de Girona. El número no ha de portar a confusions, perquè les entitats a Lleida eren menys importants i a Girona solien ser consistents.

Afiliats a la Lliga Catalana (1933-1935)
1933 + 1933 - 1935 + 1935 -
ciutat de Barcelona 6.800 4.900 8.700 6.400
província de Barcelona 6.200 4.600 8.200 7.000
Girona 1.400 1.300 2.500 2.200
Lleida 900 900 3.300 3.000
Tarragona 1.300 1.100 2.800 2.400
TOTAl 16.600 12.800 25.500 21.000

Diputats

Sobre un total de 44 diputats elegits per Catalunya durant la Monarquia, la xifra de diputats regionalistes electes indica bé el ritme de l’evolució del partit. Durant la primera fase obtingué5 diputats (1901), 5 (1903) i 7 (1905). Amb la Solidaritat Catalana experimentà un salt i foren 14 (1907), però la ruptura de l’àmplia aliança els féu retornar a 7 (1910). El 1914 (12) i 1916 (13) és visible un ascens, a causa sobretot del triomf a la ciutat de Barcelona. A partir de 1917 se situà en un nou estadi: 20+2 aliats (1918), 14+4 (1919), 14+3 (1920) i 19+3 (1923), per bé que amb quatre actes més anul·lades.

La ciutat de Barcelona constituí l’element central de la seva presència, no sols perquè a partir de 1914 hi triomfà reiteradament, sinó perquè els diputats elegits en la majoria de les altres circumscripcions residien a Barcelona. Fou un partit dirigit sempre per barcelonins, encara que molts tenien els interessos o les arrels en lescomarques. Un altre element destacat fou l’estabilitat aconseguida per alguns diputats que esdevingueren peces centrals de la minoria parlamentària (Cambó, Ventosa, Bertrand Serra, Bertran i Musitu). Finalment, cal subratllar el lent, però irreversible, procés de substitució del vell caciquisme pel poder dels homes de la Lliga en les zones de l’interior de Catalunya on la política d’idees i de programa cedia el pas a la basada en la gestió i les relacions individuals. Així no resulta estranya la combinació de diputats electes i d’inexistència de partit organitzat; o la lentitud amb què en molts llocs s’organitzà aquest (per exemple, a Manresa el partit no tingué entitat pròpia fins el 1911, quan hi tenia diputat des de 1901 i un diari des de 1904).

Eleccions

Els nuclis territorials de la Lliga gaudien d’autonomia en cada circumscripció per a realitzar llurs aliances electorals. Per aquesta raó no era possible la presentació d’esquemes estratègics uniformes en el territori. Durant la Monarquia la Lliga es caracteritzà per la flexibilitat de les aliances locals, visible en especial en les eleccions provincials i locals. L’aliança amb jaumins, integristes, liberals, conservadors o republicans se succeí en l’espai i en el temps, tot relligant sectors pròxims, que ingressaren d’una manera progressiva en la Lliga. La vinculació electoral amb els jaumins a partir de 1916 i des de 1919 amb l’FMA esdevingueren una peça estable de l’estratègia de la Lliga.

Si en alguna cosa es distingí la Lliga Regionalista fou pel fet de prendre’s seriosament les eleccions. Encara que a l’inici era crítica ideològicament amb el sufragi inorgànic, s’adaptà d’una manera immediata a la lògica de la competència electoral. La Lliga Regionalista fou sobretot una eficaç i potent maquinària electoral. Exclosa la via revolucionària o de força per a defensar els seus interessos, li calia organitzar el triomf electoral. Això significava utilitzar totes les variants de caciquisme allí on els comicis es decidien amb aquest sistema i conèixer i moure l’opinió de l’electorat allí on existien condicions per a fer-ho. I les dues coses alhora si calia. Requeria articular també un complex i variat sistema d’aliances amb persones i grups per tal de situar-se, si era possible, dins les majories. Així, al mateix temps que incorporava personalitats del sistema, aprofitava els avantatges que aquestes tenien i desplegava o admetia les seves xarxes d’influència, s’apressà a organitzar en paral·lel a Barcelona un diccionari dels electors. Aquest consistia en una relació dels simpatitzants i era una arma de gran força política, car no sols permetia el recompte actualitzat dels electors propis o possibles, sinó que també constituïa una guia per a depurar el cens electoral i finalment esdevenia la base de la llista d’interventors. El registre nominal de votants que tenia a Barcelona entre 1901 i 1931 (en què passà de 10.000 a 30.000 vots) fou un element fonamental del combat electoral, en un context de participació escassa. Amb la República la situació varià per l’augment de votants i l’existència de franges més opaques o amb una opinió més mòbil. Això l’impulsà a utilitzar els primers sondejos polítics, realitzats pels militants del partit, que li permeteren de conèixer la situació de l’electorat. Per aquesta raó el 1933 mobilitzà els seus 30.000 vots fidels, amb una consigna reservada, per tal que votessin alguns candidats de la llista de l’Esquerra i assolissin així el percentatge de vots suficient perquè fossin vàlides les eleccions en la primera volta i evitar una segona volta, en què la coincidència d’Esquerra i ACR hauria obtingut la majoria dels diputats. La maniobra tingué èxit i la Lliga triomfà a la ciutat de Barcelona.

Les dimensions electorals de la Lliga Regionalista i de la Lliga Catalana són difícils de fixar, en la mesura que fins el 1923 no presentà mai candidats en totes les circumscripcions i durant els anys trenta liderà sempre àmplies coalicions de dreta, indispensables per a poder aspirar a la victòria. Deixant de banda les eleccions del 4 d’octubre de 1931 a la ciutat de Barcelona, en què anà sola i aconseguí 30.153 vots (amb un cens electoral de 268.627 electors), només en les eleccions de compromissaris del 26 d’abril de 1936 es presentà tota sola enfront del Front d’Esquerres. Precisament perquè en aquest cas no aspirava al triomf, que era impossible (dos mesos abans el Front Català d’Ordre havia estat derrotat amb 477.878 de votació mínima i ara s’enfrontava sola, amb l’abstenció dels altres grups de dreta, en unes eleccions poc disputades), podem definir el seu nivell més sòlid i fidel del vot.

Eleccions a compromissaris
Circumscripció + -
ciutat de Barcelona 51.868 51.512
província de Barcelona 62.863 60.888
Girona 10.874 10.582
Lleida 19.881 17.977
Tarragona 22.153 20.111
TOTAL 167.639 161.070

La Lliga sempre participà en les eleccions en aliances i en els casos en què presentà candidatura tota sola (com a Girona) no sempre tingué competència d’altres forces de dreta. Adquirí així l’hegemonia d’un ampli electorat conservador, format per sectors no sempre homogenis, que solien votar en molts casos tant a favor d’un com en contra d’un altre. Dit d’una altra manera: el sistema electoral republicà facilità la reorganització dels espais electorals a partir de grans blocs en grans circumscripcions. Les coalicions i aliances resultaven indispensables per a aspirar a guanyar, però els calia acceptar el lideratge dels partits més potents i estesos. Així, de la tradició bipolar de les petites circumscripcions de la Monarquia, es passà a la bipolarització electoral (que estructurà el multipartidisme) i que no obligava a votar en contra dels propers, sinó més aviat en contra dels altres. La reconstrucció dels partits de la dreta es produí sota aquestes condicions, en què la Lliga es movia amb comoditat, perquè eren les de sempre, i que l’afavorien pel fet de ser l’únic partit existent en la major part de Catalunya.

Joventuts

Tot i que les joventuts de la Lliga Regionalista ja existien des de 1906, la seva creació legal es produí el 1907. Sota el nom de Joventut Nacionalista, la Lliga Regionalista de Barcelona organitzà una secció autònoma de socis joves, d’una edat compresa entre 20 i 30 anys, que pagaven una quota inferior a la dels socis de número; aquests, si tenien menys de 35 anys, també podien integrar-s’hi voluntàriament. Tenia una Junta pròpia. La seva organització no devia ser aliena al moviment d’opinió de Solidaritat Catalana. El 1911 la Lliga Regionalista de Barcelonatenia 36 socis joves (al mateix temps tenia 696 socis “grans”). Els centres adherits que gaudien d’una certa afiliació imitaren l’entitat central, en especial a partir de 1917. Aleshores els nuclis existents s’aplegaren en les Joventuts Nacionalistes de Catalunya, que editaren mensualment un Butlletí de les Joventuts Nacionalistes de Catalunya (1920-1921). Les Joventuts tenien una tendència nacionalista més marcada que el partit i aconseguiren una presència política notable.

La direcció de les Joventuts Nacionalistes convocà una Conferència Nacional Catalana (4 i 5 de juny de 1922), que acordà fundar una entitat destinada a impulsar una acció catalanista, amb sectors nacionalistes procedents del republicanisme. La direcció de la Lliga considerà exclosos del partit aquells que participessin en la creació d’una entitat destinada a donar orientacions polítiques. Celebrada la Conferència, la majoria de les Joventuts quedaren situades fora de la Lliga i constituïren AC. Els que no se n’havien separat es reorganitzaren el 12 de juliol de 1922 (Lluís Puig de la Bellacasa, president; Ferran Valls; Josep M. Trias de Bes i Joan Estelrich). Acabada la Dictadura, al maig de 1930, les Joventuts tornaren a organitzar-se sota la presidència de Josep Codolà i Gualdo ila tutela de Puig de la Bellacasa (amb Narcís de Carreras, Octavi Saltor, Manuel Basté Duran, Frederic Roda Ventura i Armand Carabén). La Junta de 1932, presidida per Codolà, informà de l’augment d’afiliació produït, que tancava els efectes de l’escissió de 1922. El 1932 la Secció Escolar tenia 300 socis.

La reorganització de la Lliga de 1933 consolidà el grup juvenil de l’entitat central i l’abocà a l’expansió entre les entitats adherides. L’única limitació a l’autoorganització, fruit de l’experiència de 1922, era que el president havia de ser el de l’entitat o aquell que aquest designés, de tal manera que quedés assegurat un cert control. L’edat màxima s’establí ara en els 25 anys, fet que implicà una renovació humana total. El 3 i 4 de juny de 1933 es reuní el I Congrés de la Federació de Joventuts, que creà una Federació i elegí una direcció formada per Salvi Valentí, Antoni M. Muntanyola, Joaquim Teixidor, Marcel·lí Moreta, Eusebi Llensa, Ferran Pedret, Joaquim Torres de Cruells, Miquel Cabré i Josep Coll. La Federació, dirigida per un Consell Federal de Joventuts, fou introduïda en els estatuts pel II Congrés de Lliga Catalana (1935), que establí un màxim d’edat de 28 anys. Cada nucli juvenil podia tenir una Secció Escolar i la de Barcelona podia integrar-se com a tal en la Federació. Llensa, Moreta, Pedret i Valentí formaren el Secretariat després de la II Assemblea de Joventuts (4 de maig de 1935).

Secció femenina

Després de l’aprovació del sufragi femení per la Constitució republicana, la Lliga Regionalista de Barcelona creà una Secció femenina destinada a enquadrar l’afiliació en el partit (10 de gener de 1932), que anà seguida en els mesos següents per accions semblants en diverses entitats de la Lliga. De fet, la Secció Femenina arrancà a partir de familiars dels dirigents més vinculats al partit. El 26 de febrer se celebrà una reunió de les seccions constituïdes (deu centres de Barcelona, Girona, Manresa, Sabadell, Tarragona i Canet de Mar), però, de fet, la Secció Femenina anà molt lligada a la reestructuració en Lliga Catalana. Entre el 1933 i el 1935 acabà d’organitzar-se. El 1933 foren representades 13 seccions de la ciutat de Barcelona i 17 de la resta de Catalunya. El 1935 tenia 85 seccions i estigueren representades en l’Assemblea 22 de la ciutat de Barcelona i 23 de la resta de Catalunya. L’activitat política de les dones en el partit fou escassa; només alguna d’elles, més jove, es convertí en una activista notable (Paulina Pi de la Serra). En general, la seva activitat continuà essent més de presència social que política, però l’afiliació fou tan important com la masculina, de tal manera que en les diverses entitats sembla que el nombre de dones i homes adultsera molt similar. Al juny de 1934 fou elegida la Junta de la Secció Femenina amb Francesca Bonnemaison (vídua de Narcís Verdaguer i Callís i persona de la més estricta confiança de Cambó) com a presidenta i Maria Abadal Fonsdeviela com a secretària.

Premsa

Els òrgans de premsa de la Lliga eren propietat de societats editores, que creaven o arrendaven capçaleres. La premsa oficial del partit es limità a alguns butlletins portaveus d’entitats adherides amb una difusió més aviat escassa. Des de la fundació de la Lliga Regionalista, el seu portaveu central fou el diari de Barcelona La Veu de Catalunya, propietat d’Editora Catalana S.A. (editora també de D’ací i d’allà, Economia i Finances i Agricultura i Ramaderia). De tota manera, sembla que el control de les accions estigué sempre en mans de Cambó, Ventosa, Duran i Raimon d’Abadal i que en la darrera fase el partit assumí la majoria de les accions. La tirada arribà a ser de 40.000 exemplars, per bé que el 1936 havia baixat a 10.000. A través de La Veu, la direcció de la Lliga orientava diàriament els nuclis de dirigents locals i simpatitzants. Esdevingué així un instrument clau en la cohesió política del partit. Al principi estigué sota la direcció de Prat, però quan aquest fou empresonat el 1902 se separà la direcció legal i la real, que seguí en mans de Prat, després de Duran i Ventosa i finalment de Ramon d’Abadali de Vinyals (els redactors en cap foren Ramon Casellas, Josep Morató i Joaquim Pellicena). El diari aparegué en edicions de matí i vespre fins que Ramon d’Abadal n’assumí el 1933 la direcció i el modernitzà com a diari del matí, tot creant la nova capçalera de La Veu del Vespre (que durà fins el 1934). Entre el 1934 i el 1936 publicà també a Barcelona la revista Després.

Fora de Barcelona la Lliga tenia diaris i periòdics sota un règim de vinculació semblant. A vegades es tractava de capçaleres ja existents i que s’incorporaren a la seva òrbita politicoeconòmica, d’altres eren una creació impulsada des de la direcció política. La política de premsa no consistia a crear una alternativa partidista quan existien diaris locals de dretes. Hi hagué diaris que pertanyien a l’òrbita directa de la Lliga a Manresa: El Pla de Bages (1904-1936); Sabadell: La Ciutat (1932-1934) i Diari de Sabadell i sa Comarca (1934-1936); Terrassa: El Dia (1918-1936); Tarragona: Catalònia (1935-1936); Reus: Diari de Reus (1930-1935) i Avui (1935-1936); Tortosa: Ara (1935-1936); Lleida: El Pallaresa (1918-1919) i La Veu del Segre (1933-1934). Tingué setmanaris polítics a Tarragona:La Veu de Tarragona (1913-1935); Reus: La Veu del Camp (1913-1919); Tortosa: La Veu de Tortosa (1930-1931) i La Veu de la Comarca (1934-1935), i Valls: El Temps (1931-1936).

Col·laboració: 
IM

Llegir més...