Les dones del 36. Lluita, memòria i llegat (II)
- Home
- 4 of 5
Aquelles dones joves es van comprometre socialment amb la Segona República Espanyola i van formar part de la societat d’aquell incipient estat democràtic i plural. Les republicanes o “roges”, des de perfils ideològics diversos, van compartir nexes vitals, com l'activisme polític, la defensa de la democràcia i el combat al franquisme. Van tenir en comú unes vides truncades, de thriller, per defensar la República i l’esperit de llibertat.
El 1996, la Librería de Mujeres de Madrid va organitzar un homenatge dedicat a les dones del 36. Algunes de les assistents, amb orígens diferents i residents a Catalunya, van teixir incipients contactes. Aquell mateix any, algunes d'elles, van aconseguir unir-se i van preparar una intervenció sobre les seves vivències per presentar-la en el vintè aniversari de les I Jornades Feministes que van tenir lloc a Barcelona.
Aquests dos actes van posar els fonaments per a la creació d'una pionera entitat memorialista femenina, que adoptaria el nom de Les Dones del 36. Va ser crucial l'impuls i el treball de Llum Ventura,[1] que va veure la necessitat de construir a Barcelona un projecte de recuperació de la memòria de dones anònimes, així com la col·laboració d’Irene Martínez.[2] L'associació naixia a Barcelona el 1997. La seva activitat va estar vigent de manera ininterrompuda fins a la seva autodissolució l'any 2006. Un imaginari fil roig les va lligar per sempre.
El punt de partida va ser presentar-se al premi Maria Aurèlia Campmany, que l'Ajuntament de Barcelona va convocar en 1997. El certamen apel·lava a activitats dutes a terme per dones de la tercera edat. L'associació es va presentar amb un projecte que tenia diverses línies que giraven sobre la recuperació i transmissió de la memòria: trencar el seu silenci, sortir de l'oblit, fer pedagogia entre les noves generacions i aportar un missatge de pau. El jurat d'aquell any va premiar el seu projecte.
Exposició "Les Dones del 36", al Centre Cívic Sant Genís de Barcelona (2019)
Des dels seus inicis, van conformar aquesta entitat: Victoria Carrasco Peñalver, Carme Casas Godessart, Rosa Cremón Parra, Trinidad Gallego Prieto, Enriqueta Gallinat i Román, Conxa Pérez Collado i Maria Salvo Iborra. L'associació va ampliar ràpidament els seus efectius amb la incorporació de Josefina Piquet Ibáñez, Laia Berenguer Puget, Victòria Santamaria Palacios, Emèrita Arbonès Sarrias i Isabel Vicente García.
Aquest col·lectiu femení formava un ampli mosaic ideològic, polític i activista, que van mantenir coherentment durant tota la seva vida. Hi van confluir dones que en la seva joventut havien militat en partits polítics i organitzacions d’ideologia comunista, socialista, anarquistes, sindicalistes, del POUM , republicanes i catalanistes, conformant un arc ideològic divers de l'espectre polític d'esquerres. A la fi dels noranta i agrupades en un col·lectiu de la societat civil van forjar un fort nexe invisible, per haver compartit generació i lluita. Aquest nexe les uniria i les encoratjaria fins al final del seu projecte.
A partir de 1998 l’associació inicia les activitats dins del marc del Pla d'Acció Coeducativa municipal, que tenia com a propòsit la incorporació de la perspectiva de gènere i la visibilitat de les aportacions de les dones a la societat, una iniciativa educativa que es va implementar a Barcelona. Durant tres cursos acadèmics consecutius, l'associació Les Dones del 36 va col·laborar en aquest pla educatiu de manera intensa, com ens confirma Miren Izarra,[3] que va ser la coordinadora d’aquest pla.
Inicialment, les sessions de transmissió oral i una exposició, dues activitats orientades a estudiants i a un públic generalista, es van organitzar al Centre Cívic Pati Llimona. A partir del curs 1998-99 les sessions van continuar en els centres educatius i centres d'educació permanent per a adults. Es va editar una maleta pedagògica formada per uns panells expositius i materials didàctics, com un DVD amb contingut divulgatiu, una guia didàctica complementària i una visita al refugi antiaeri 307 del barri barceloní del Poble-sec.
El contingut de les sessions i els materials didàctics exposaven els testimoniatges de les dones de l’associació, il·lustraven vivències de la seva joventut, la seva activitat durant la Segona República i la Guerra Civil, la motivació i afiliació política, la incorporació a la lluita, la relació amb els seus companys activistes, la repressió, la clandestinitat i les conseqüències sofertes per tot això. També valoraven la importància de la recuperació de la memòria com a eina de la cultura democràtica. Les seves intervencions oferien una perspectiva de gènere del bàndol perdedor convertint-se en una important font oral. Un missatge d'un passat recent i convuls que arribava sense intermediaris, en forma de memòria oral.
Amb les sessions de transmissió oral, els docents i agents educatius van disposar d'un complement a les unitats didàctiques i activitats curriculars, que l'alumnat de 4t d'ESO o 2n de Batxillerat havia treballat prèviament a classe, sobre la Segona República, la Guerra Civil i la violència de l'Estat franquista, com indicava Ánchel Conte,[4] que havia organitzat algunes sessions quan era catedràtic d'Història de l'actual IES Moisès Broggi de Barcelona. Aquest aprenentatge també abordava altres aspectes, com l'educació emocional, la construcció de l'empatia i el foment dels drets humans, tal com van deixar constància les alumnes Àmbar Fogué i Lara Camarero,[5] en assistir a una de les sessions de transmissió oral quan cursaven 4t d’ESO a l'IES Numància de Santa Coloma de Gramenet durant la Setmana Cultural i de la Pau que va organitzar aquest centre educatiu.
L’objectiu era promoure un diàleg entre generacions a les aules, mitjançant les fonts orals, que alhora les posava en valor. La possible subjectivitat o parcialitat de la memòria humana es contrastava amb el treball del docent i el rigor dels manuals elaborats per a l'assignatura d'Història. Aquest aprenentatge permetia abordar temàtiques plantejades des de diferents perspectives: socials, polítiques i de gènere. L'alumnat podia observar que la Història la construeixen les persones i que cada generació en forma part.
Paral·lelament, el Centre d'Informació i Recursos per a Dones (CIRD) va elaborar una exposició que emmarcava els fets històrics més significatius i les biografies de les dones de l'associació Les Dones del 36. La itinerància d'aquesta mostra es va iniciar el 1999 i ha estat vigent fins al 2019.[6] Durant vint anys, aquest projecte ha recorregut centres culturals, biblioteques, ajuntaments i fundacions, recuperant la memòria oral en femení per a Catalunya.
Les dones de l’associació Les Dones del 36 es desplaçaven als centres educatius i abordaven les sessions de transmissió oral per parelles. En cada sessió s’hi podien contextualitzar diferents temes i àmbits relacionats amb el període històric que havien viscut.
Sobre el front i la figura de la miliciana exposaven les seves vivències Conxa Pérez i Manola Rodríguez. Conxa es va allistar als Aguiluchos de les Corts de Barcelona i va combatre en el front de Belchite i Almudévar. Manola va combatre en el front de Somosierra, a la serra de Madrid. Ambdues van estar combatent entre tres i sis mesos. Vestien granota de color blau, portaven fusell i munició. La seva actitud i imatge era antagònica a la dels estereotips domèstics de la majoria de les dones de l'època. S'havien allistat lliurement, per lluitar pels seus drets civils i combatre el feixisme.
Aquesta nova identitat femenina ràpidament va ser qüestionada. La seva presència al front va estar mal assimilada. Socialment, la seva imatge va patir una evolució negativa, possiblement víctima d'una campanya de desprestigi vinculada a la prostitució. Al llarg de 1936 la seva presència en la propaganda bèl·lica havia desaparegut pràcticament. En pocs mesos la figura de la miliciana va passar de considerar-se una icona republicana, possiblement promoguda amb l'objectiu de reclutar efectius per al front, a ser menystinguda i, fins i tot, considerada com una presència d’efectes negatius en el front, fins i tot pels seus companys de lluita.
La participació de la dona miliciana no va ser generalitzada, tot i que per a algunes d’elles va significar la transgressió del rol tradicional i una vivència com a combatent en el procés de lluita lluny de l’àmbit de la prostitució a la qual les van voler vincular. Van ser una minoria de presència efímera, però van trencar estereotips i la seva imatge perviu en l'imaginari social.
Les milicianes de l’associació, la Conxa i la Manola, en finalitzar la seva estada en el front, es van incorporar com a responsable de qualitat en una fàbrica d'armament a Barcelona i com a activista en la rereguarda, respectivament.
Altres companyes de l’associació havien exercit el seu activisme en l'àmbit sanitari com a infermeres i cuidadores. L'experiència en l'atenció sanitària i les cures va ser a càrrec de la Trinidad Gallego, que va ser infermera i llevadora diplomada exercint a Madrid, Alacant i Andalusia. Com a presa política de les presons franquistes, coneixia de prop la situació i el nivell de mortalitat que van sofrir les mares preses i els seus fills, per motius d'abandó, amuntegament o malalties. La Trini sempre va sostenir que, a les presons, hospicis i escoles, a la descendència de les republicanes se li va practicar una política de reeducació, per eliminar les idees republicanes que les seves mares els haguessin transmès. Aquesta pràctica seguida pel règim franquista estava basada en les tesis del psiquiatre militar Vallejo Nájera. Així mateix, sostenia que durant la dictadura va existir una trama organitzada que duia a terme el robatori de fills i filles de republicanes, arribant a ser testimoni en una causa instruïda el 2008 que va investigar els fets.
La Rosa Cremón, que era infermera diplomada, va exercir en hospitals de les Brigades Internacionals i de l'Exèrcit d'Evacuació. Parlava diversos idiomes, per la qual cosa va ser el testimoniatge de l'associació sobre l'atenció sanitària als voluntaris estrangers que van participar en la Guerra Civil i van donar suport a l'exèrcit republicà. Victòria Santamaria, que treballava d’aprenenta de modista, ho va deixar tot per treballar a l'hospital de sang de Cambrils, a Tarragona. Va ser un dels hospitals destacats per atendre els ferits del front d'Aragó i, sobretot, els de la batalla de l'Ebre.
Un altre aspecte important va ser l'organització i el treball en la rereguarda, que es va abordar des de diferents espais socials. Les dones es van implicar organitzant i fent tota mena de treballs que exercien de manera exclusiva els homes. El funcionament de la rereguarda va adquirir una importància fonamental, que les dones van afrontar sostenint l'estructura social alterada per la Guerra Civil. Van donar una resposta responsable i resolutiva, ja que la labor de totes elles va ser bàsica per al manteniment logístic del bàndol republicà.
Enriqueta Gallinat va ser activista política i va ocupar funcions organitzatives a Esquerra Republicana. Treballava a l'Ajuntament de Barcelona encarregant-se d'organitzar diferents serveis municipals durant els bombardejos, fins que al final de la Guerra Civil es va exiliar. L’accés a posicions amb potestat decisòria en una organització política la va desenvolupar Victoria Carrasco, afiliada al Partit Comunista, que va fer tasques de reclutament i coordinació a la comarca on vivia, a Madrid. Laia Berenguer va organitzar un taller de confecció al seu poble, Sant Feliu de Codines, per enviar roba al front. Maria Salvo va ser activista política de les Joventuts Socialistes i Comunistes (JSUC). Va exercir com a responsable d'organització de propaganda del partit i activista antifranquista. Va haver de viure en la clandestinitat utilitzant el nom en clau de Cionín. Va sofrir tortures en diverses presons espanyoles. Carme Casas, sindicalista i activista política de les Joventuts Socialistes i Comunistes (JSUC), va lluitar contra el feixisme de manera incansable. La seva activitat la va portar a ser perseguida per la Gestapo. Obligada a viure en la clandestinitat utilitzant el nom en clau de Maria.
Emèrita Arbonès va ser l'encarregada d'obrir un dels refugis antiaeris de Barcelona i col·laboradora propagandística del POUM. Isabel Vicente, afiliada a les Joventuts Socialistes i Comunistes (JSUC), representava l’obrerisme femení. Va participar activament en el suport de la rereguarda i en el suport al capdavant sent una de les dones que va aixecar una barricada per impedir que entressin a Barcelona les tropes de Franco. Josefina Piquet, que va assumir la funció de coordinadora de l'associació, amb la seva experiència oferia una perspectiva diferent de la resta de companyes. Exposava la visió de la infantesa durant el conflicte bèl·lic, la postguerra i l'exili. Era la més jove de l'associació i les seves companyes li deien “la nena del 36”. El seu testimoniatge mostrava l'experiència d'una nena víctima de la guerra i de l'exili, que havia viscut sempre amb por, silenci i rebuig. Va sobreviure a un bombardeig i el terror sofert la va acompanyar durant molts anys de la seva vida.
Totes les cofundadores de l'associació van ser represaliades i recloses en presons durant temps variable. Algunes van ser sotmeses a tortures i obligades al desterrament o a l'exili, on no van evitar els camps de concentració. En les seves biografies coincideixen a destacar la xarxa de solidaritat que existia entres les preses, una forma de resistència com a base de la “resiliència” a la seva reclusió.
A partir de l'any 2000 i fins a la seva autodissolució, l'associació Les dones del 36 va iniciar la segona etapa del seu projecte de memòria oral. Es van autoorganitzar i van assumir directament la programació i el desenvolupament de les seves activitats, per continuar difonent la seva memòria. El seu activisme octogenari ha deixat uns considerables indicadors que quantifiquen el treball realitzat fins al 2004:
- 179 xerrades en escoles i instituts amb una assistència d'11.050 persones.
- 35 xerrades en universitats amb una assistència de 2.700 persones.
- 142 xerrades i taules rodones en actes públics en centres culturals, associacions i ajuntaments amb una assistència de 8.650 persones.
- 185 entrevistes personals amb alumnes, periodistes, historiadors/es i escriptors/es.
Activitats en mitjans de comunicació:
- 35 programes de ràdio, 16 programes de televisió entre debats, entrevistes i taules rodones, 16 documentals de televisió.
- 29 llibres que recullen els seus testimoniatges.
Dels indicadors de l'activitat de l'associació[7] es constata que l’entitat es va convertir en un dels referents en la societat civil catalana dins de l’àmbit de la memòria oral. L'impacte social de les sessions de transmissió de memòria oral quedarien ampliats per la suma de les activitats realitzades durant el bienni 2004-06, que no han quedat registrades.
NOTES:
[1] Consellera de Cultura i d’Igualtat del districte de Ciutat Vella de l’Ajuntament de Barcelona (1994-1998) com a independent. Entrevista realitzada el 4 de juliol de 2018.
[2] Responsable del programa de dones de l'Ajuntament de Barcelona.
[3] Entrevista realitzada el 20 de novembre de 2018.
[4] Entrevista realitzada el 02 de setembre de 2018.
[5] Entrevistes realitzades el 27 d’agost de 2018.
[6] Dades extretes del registre de préstec del material de l’exposició del Centre d’Informació i Recursos de les Dones. La mostra es va visitar al Casal de la Gent Gran de Sant Genís de Barcelona, que van organitzar amb la col·laboració del CIRD del 4 al 22 de març de 2019.
[7] Les dones del 36. Un silenci convertit en paraula. 2006.