Mart: un embrió planetari
- Home
- 22 of 22
La Terra es va formar a partir de la col·lisió de cossos més petits, una mena d’embrions formats dels primers materials formats al voltant del Sol. Es pensava que aquests embrions haurien desaparegut temps ençà en ser absorbits pels planetes però un estudi recent demostra que hi ha un fascinant supervivent. Nicolas Dauphas de la Universitat de Chicago i Ali Pourmand de la Universitat de Miami han estudiat meteorits marcians per arribar a aquesta conclusió: Mart es va formar en un temps rècord comparat amb la Terra i és, en definitiva, un embrió planetari.
L’atzar, en forma de múltiples caramboles, ha fet que es confirmi la natura embrionària de Mart. La idea sorgeix l’any 1998 a partir dels cèlebres planetòlegs John E. Chambers i George W. Wetherill que van suggerir que Mart podria ser una mena de fòssil vivent, un embrió supervivent. Però demostrar-lo no ha estat feina fàcil donat que calia tenir als laboratoris roques marcianes per datar la seva edat i encara no n’hi ha hagut cap missió de retorn de roques marcianes als laboratoris terrestres. Potser al llarg d’aquest segle veurem la primera missió tripulada a Mart però de moment ens hem de conformar amb les roques marcianes que la natura ens brinda de manera gratuïta. Així, meteorits marcians han estat llançats en òrbita solar com a conseqüència d’impactes tangencials amb asteroides. És doncs factible enviar roques d’aquesta manera envers la Terra però els seus temps d’arribada són típicament de desenes de milions d’anys. No pensin pas en establir un sistema de missatgeria amb aquesta freqüència!
Com poden els meteorits marcians revelar que Mart és un planeta embrionari? Dauphas i Pourmand han fet servir el sistema de desintegració isotòpica de Hafni-Tungstè que es pot estudiar a meteorits marcians per concloure que Mart s’hauria format en un breu període de temps entre 2 a 4 milions d’anys (Ma) respecte a la formació dels primers objectes sòlids. Sent un ordre de magnitud inferior al període formatiu de la pròpia Terra, consolidada en uns 50 Ma, la ràpida formació de Mart recolza la hipòtesi de que és un embrió supervivent dels cossos que, per agregació, formaren els planetes terrestres. Aquests models de la composició química dels meteorits marcians també permeten modelar l’estructura interna de Mart. Així s’ha predit l’existència d’un nucli metàl·lic formant un 21% de la seva massa i un 49% del seu radi. La resta del planeta és format per un mantell de silicats i una escorça que haurien estat les principals fonts de gasos envers l’atmosfera.
La comunitat científica mai ha deixat de tenir Mart en el seu punt de mira. Tot i ser l’últim i el menor dels anomenats planetes rocosos no és pas el menys interessant. El seu diàmetre és pràcticament la meitat del terrestre però, degut a la seva baixa densitat, la seva massa és només una dècima part. Com a conseqüència l’activitat geològica fou intensa durant un temps molt més breu que per la Terra. Així, durant aquest període es va desenvolupar una atmosfera densa que permeté la presència d’aigua a la seva superfície. Malgrat això, sent un cos amb un camp gravitatori i magnètic molt feble en comparança amb la Terra, els gasos de la seva atmosfera van tenir els seus dies comptats. Mart es va refredar ràpidament i l’atmosfera va durar mentrestant el planeta era capaç d’emetre gasos des del seu interior que contrarestessin la seva progressiva pèrdua a l’espai. Així doncs, a hores d’ara, degut a l’absència d’un camp magnètic i a l’influx del vent solar, l’atmosfera és erosionada ràpidament. A més, com que Mart té una gravetat superficial un terç inferior a la terrestre, els seus constituents escapen fàcilment a l’espai. Les evidències d’una atmosfera densa i d’un clima humit ben diferent, obtingudes dels sòls, estrats i roques analitzats per les regions marcianes explorades pels ròvers de la NASA, auguren que l’exploració futura de Mart portarà informació sobre les primeres baules evolutives dels planetes terrestres.