TEMES

Tres lliçons que ens donen estudiants i investigadors joves

Avui he presentat una master class de La Marató de TV3 al Campus de Medicina i Ciències de la Salut de Bellvitge en la qual s'ha explicat com es trien els projectes i com es gestionen els diners que la gent dona per fer recerca davant de molts estudiants del campus.

Hi ha hagut molts parlaments i s'han explicat algunes de les recerques que es fan al campus, i entre els parlaments, els de tres alumnes que m’han causat una profunda impressió i que m’han impulsat a escriure’t aquestes paraules...

Els exemples que aquests dies estem veient sobre els valors, el rigor, la transparència i l’honorabilitat que es transmeten als alumnes, a investigadors de les universitats a Espanya i també a tota la societat són molt tristos.

Són més humiliants encara quan es transmeten als joves que han de prendre la iniciativa d’esforçar-se en la seva formació per aconseguir completar-la amb esforç i dedicació i arribar als estudis superiors a la universitat.

Avui tres alumnes del Campus de Medicina i Ciències de la Salut de Bellvitge m’han donat una lliçó... tres lliçons!

L’Oleksandr ha fet una exposició perfectament raonada de com l’exemple del que va veure amb dotze anys al programa de La Marató de TV3 el va impulsar a decidir convertir-se en un professional de la salut. Parlava de medicina, de coneixement i recerca i de persones! Unia l’esforç que li va costat entrar a la facultat i estudiar el que volia amb la voluntat de servei que algun dia li servirà per millorar la vida d’altres persones.

La Carla, una mica més gran i que ja està fent el doctorat, ha parlat del rigor que ha après a la facultat i als centres de recerca que l’han estimulada des de molt jove, mentre encara era estudiant del grau, per involucrar-se en la investigació científica, per fer-la de qualitat, de primera línia internacional i aquí. Que es pugui sortir a l’estranger quan es vulgui per millorar o aprofundir a on en sàpiguen més, però que la bona recerca es pugui fer a les nostres universitat i als nostres centres, perquè ha dit que d’aquesta manera aquesta recerca arriba a la societat i la fa millor i més justa.

La tercera lliçó, la del Martí, un estudiant de cinquè de Medicina que ha guanyat un petit concurs literari de relats curts. La història era sobre un personatge que entra al metro i s’asseu en un seient blau (perquè els grisos li semblen de malalts, tot i que ell mateix fuma molt), i mira les persones que l’envolten. De cada una d’elles en pensa una cosa dolenta: la noia rossa amb mala cara, que és una drogoaddicta; la senyora del davant amb ulleres i mirada perduda, una vella boja i fracassada, i un friqui jugant amb el mòbil, que segur que no valia per a res.

La veritat, acabava la història, és que la noia feia cara de cansada perquè venia de classe després de passar la nit fent els últims retocs al seu treball de recerca de la universitat; la dona estava pensant en l'activitat que estava organitzant amb els veïns del barri per recollir diners per a La Marató de TV3, i el noi del mòbil era un investigador amb tot d’articles publicats en revistes internacionals de prestigi que ara estava jugant amb el mòbil.

El Martí ha glosat la qualitat de les persones que fan la vida dels altres millor gràcies al seu esforç i la seva dedicació, gairebé sempre sense esperar cap reconeixement, només perquè saben que tenen la capacitat, les ganes i la força per fer-ho. Ha dit que les societats són justes i fortes quan hi ha majoria d’aquest tipus de persones, i que hem de defugir el mal hàbit de jutjar, sobretot malament, només per l’aspecte a primera vista dels altres.

Les universitats, els professors, els investigadors estem fent aquesta feina quan formem els que seran els professionals, els polítics o investigadors del futur?

Estem fent la feina de transmetre els valors de l’esforç, l’exemple, la virtut, el compromís social, la recerca de l’excel·lència, no només als alumnes, sinó a tota la societat?

Amb el que s’està veient, no hauríem de saltar per mostrar que els joves ens donen una lliçó d’honorabilitat, de respecte, d’esforç personal, en la qual nosaltres també creiem i que, de fet, practiquem?

Cal una reivindicació decidida i pública de les universitats, a través dels seus òrgans d’organització, però també dels professors i investigadors i de les persones que l’administren des de les secretaries, o fins i tot des de manteniment, per reivindicar la feina neta i transparent d'aquestes institucions, i també una mena de compromís personal de cadascuna de les persones que les conformen en aquesta feina importantíssima de formació, però també d’implicació en la millora de la nostra societat.

Cal posar l’honorabilitat i el servei públic una altra vegada com a valors intrínsecs d’una societat sana.

 

Contacta amb Divulcat