TEMES

Una breu història del dolor

No brain, no pain

No brain, no pain

El darrer dia parlàvem de la història dels opioides, i explicàvem que malgrat tots els problemes que pot ocasionar el seu ús, eren magnífics per al tractament del dolor. I bé que ho sabien els sumeris fa més de 4.000 anys, quan alleujaven el plor dels nens amb sucs d’opi.

El dolor també té la seva història.

Com tantes altres coses, tot passa per la mitologia grega. L’Algos era la personificació del dolor, tant del dolor físic com emocional. Al poema Teogonia, als volts dels segles VII i VIII abans de Crist, Hesíode utilitzava el plural d’Algos –Algeas– com les figures femenines enviades pels déus que portaven plors i patiment als homes. Així, el dolor, el patiment o l’alleujament del dolor eren coses que els déus podien atorgar als mortals.

Però amb el temps, els antics grecs van fer el pas del mite cap al logos.

Plató, entre d’altres, defensava que el cervell era el centre de les sensacions i els pensaments, i explicava el dolor com una sensació. Aristòtil, el seu deixeble, pensava que el dolor viatjava per la pell fins al cor a través de la sang i, per tant, el dolor era una emoció en lloc d’una sensació.

No anaven pas tan desencaminats. Més de vint segles després, Galè, un metge de l’època clàssica, va elaborar una teoria ben complexa per la qual afirmava que el cervell era el receptor i el modulador de les sensacions, inclòs el dolor.

Però va ser cap al segle XVI quan Descartes, el filòsof francès, va confrontar els principis aristotèlics i va establir que les sensacions viatjaven a través dels nervis fins al cervell, on es feien conscients a la glàndula pineal.

220px-descartes-reflex.jpg
La via de transmissió del dolor de Descartes

A partir d’aquell moment van emergir diferents teories sobre la fisiologia del dolor. I no va ser fins fa quatre dies, quan Ronald Melzack i Patrick David Wall van revolucionar el camp establint el que es coneix com la teoria de la comporta, publicada en un article a la revista Science l’any 1965. Uns anys més tard, el 1971, el mateix Melzack va proposar la teoria d’una neuromatriu localitzada al sistema límbic, on la informació sensorial era rebuda i processada. I això produïa el component emocional del dolor.

Avui dia aquests estudis convergeixen amb les actuals teories neuroanatòmiques i fisiològiques del dolor, que accepten que el dolor és una sensació influenciada per components tant emocionals com cognitius. Així, com sempre diu el doctor Allan Basbaum, un excel·lent professor de la Universitat de Califòrnia a San Francisco, no brain, no painsense cervell, no hi ha dolor. Seria tan fàcil com tallar aquesta comunicació. Però no, no és tan fàcil.

El dolor és un mecanisme necessari quan és fisiològic. És essencial com a mecanisme d’avís, de fugida d’una situació perillosa. Malauradament, existeix el dolor patològic, aquell que consisteix en una mala adaptació de l’organisme a una lesió.

En la propera entrega aprofundirem una mica més en com funciona el dolor crònic. Com es transmet? Per què el cervell s’encarrega de fer-nos patir? Què falla i què pot funcionar?

I recordeu: "No hi ha herois davant el dolor".

REFERÈNCIES:

- Baños i Díez, J.E., Farré Albaladejo, M., Bosch, F. (2006). Historia de la terapéutica analgésica.

- Bosch, F. & Baños, J.E. (2009). El dolor a través de la historia.

- Melzack, R., Wall, P.D. Science 150, 971–979 (1965). Pain mechanisms: a new theory.

Contacta amb Divulcat