Francesc Cabana i Vancells
Advocat, treballà a la Borsa de Barcelona (1957-59) i fou cofundador de Banca Catalana, entitat a la qual estigué vinculat al llarg de la seva existència (1961-82) i de la qual arribà a vicepresident. Consultor del Banc Mundial a Guinea Equatorial i altres països en vies de desenvolupament (1988-92) i professor associat de la Universitat Internacional de Catalunya (1997-2005), la seva activitat principal és, però, la d’estudiós de l’economia catalana, sobre la qual ha publicat un gran nombre de llibres i articles tant des del punt de vista historiogràfic com assagístic, sempre fonamentats en una abundant documentació.
Molts dels seus primers títols versen sobre la banca: La banca a Catalunya. Apunts per a una història (1965); Bancs i banquers a Catalunya. Capítols per a una història (1972); El Banc de Barcelona (1844-1920) (1978), que molt més tard completà amb La fallida del Banc de Barcelona (2007); Banca Catalana. Un capítol de la seva història (1978), i Caixes i bancs de Catalunya (4 vol., 1996-2000). Un esment a part mereixen Banca Catalana. Diari personal (1988), en què relata el traumàtic i polèmic final d’aquesta institució financera, i l’assaig El crepuscle de les caixes (2013), sobre l’esfondrament del sistema de caixes d’estalvis catalanes.
Són també destacables els seus estudis sobre el teixit industrial i empresarial català: Les multinacionals a Catalunya (1984), Nixdorf Computer. Los primeros veinte años en España (1967-1987) (1987), Can Torras dels ferros, 1876-1985. Siderúrgia i construccions metàl·liques a Catalunya (1987), SA Damm. Mestres cervesers des de 1876 (2001), Deu èxits de l’economia catalana (2016) i, des d’un punt de vista tant descriptiu i documental com interpretatiu, Fàbriques i empresaris (4 vol., 1992-94), Història econòmica de la Catalunya contemporània (6 vol., 1989-92), obra de la qual fou coordinador a més de coautor, i la història gràfica La Catalunya emprenedora en imatges (2010, en 4 volums).
Ha recollit la seva recerca sobre l’influent col·lectiu burgès en la societat catalana en La burgesia catalana (1996), Episodis de la burgesia catalana (1998), La saga dels cotoners (2006) i l’obra col·lectiva Cien empresarios catalanes (2006), que dirigí. A més del divulgatiu El que cal saber de l’economia de Catalunya (1990), assaigs de balanç interpretatiu són 37 anys de franquisme a Catalunya. Una visió econòmica (2000), 25 anys de llibertat, autonomia i centralisme (2002), Madrid i el centralisme. Un fre a l’economia catalana (2003) i Espanya, un pes feixuc (2012), que tracten sobretot de les repercussions econòmiques de les difícils relacions entre Catalunya i l’ordenament institucional de l’Estat espanyol, preocupacions també predominants en el seu vessant com a periodista econòmic en el diari Avui des de l’any 1980, col·laboració que ha donat lloc als reculls d’articles Catalunya i l’economia. Dues preocupacions (1983) i 1984. El darrer any de la crisi econòmica (1990).
Altres estudis i assaigs són Cròniques de Guinea Equatorial (1995), impressions fruit de l’estada en aquest país en 1988-92 com a consultor del Banc Mundial; La Cambra de Barcelona i els seus presidents (1994); la biografia Manel Girona. Semblança i antologia de textos (2002); La cultura de la cobdícia (2009), sobre les causes de la crisi financera del final de la primera dècada del segle XXI, i L’agonia del capitalisme (2018). Ha emprat el gènere novel·lístic a Els anys de l’estraperlo (2005), una crònica històrica i econòmica a partir d’uns personatges i una trama en principi de ficció, però que ressegueix molt de prop fets històrics relacionats amb la història econòmica, fórmula també emprada a El cabaler de Cerdanya (2007), Les catedrals del cotó (2008) i Por i diners (2009). L’any 2020 publicà Set despatxos. Memòries, més aviat amables, de seixanta anys de feina.
És patró de la Fundació Catalana des de la seva creació (1979), i el 1983 en fou elegit president. Vocal de la Fundació Enciclopèdia Catalana des de l’abril del 1999, el gener del 2011 en fou elegit vicepresident.
Entre els anys 2008 i 2011 fou vicepresident segon de l’Ateneu Barcelonès, i el març d’aquest any en fou elegit president, succeint Oriol Bohigas i Guardiola, càrrec que ocupà fins el març del 2014, que el succeí Jordi Casassas.
L’any 1998 rebé la Creu de Sant Jordi.
El 2014 l’Arxiu Nacional de Catalunya incorporà el seu fons documental dedicat a la història econòmica de Catalunya. És compost de més de 14.000 documents que responen a la següent tipologia: accions, obligacions i títols empresarials del període comprès entre els anys 1782 i 1992; bitllets i paper moneda (1793-1939); fotografies de tema sobretot industrial; documents gràfics (publicitat, etiquetes, impresos i formularis comptables, etc.), i una hemeroteca especialitzada en història econòmica, comercial i financera.