Josep Fontana i Lázaro
Fill d’un llibreter, cursà estudis de filologia, literatura i història catalanes als Estudis Universitaris Catalans (1951-54), impartits per Ferran Soldevila i Jordi Rubió i Balaguer. Llicenciat en lletres (1956) i doctor en història (1970) per la Universitat de Barcelona, fou lector a Liverpool (1956-57) i posteriorment ajudant de Jaume Vicens i Vives i Jordi Nadal a la Facultat de Ciències Econòmiques de Barcelona (1957-66). Apartat el 1966 de l’ensenyament per les autoritats franquistes, hi retornà l’any 1968 com a agregat interí a la Universitat Autònoma de Barcelona fins el 1974, que fou catedràtic d’història econòmica a la de València (1974-76) i, des del 1976, de nou a la Universitat Autònoma de Barcelona, d’on fou vicerector (1976-78) i degà (1981-83) de la Facultat de Lletres. El 1990 passà a la Universitat Pompeu Fabra, en la fundació de la qual participà i d’on fou catedràtic fins a la jubilació l’any 2001, que en fou nomenat catedràtic emèrit.
Fou el principal fundador, l’any 1992, de l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives d’aquesta universitat, que dirigí fins el 2001 i al qual donà l’any 2011 el seu arxiu personal de més de 37.000 documents. Dirigí també la col·lecció “Jaume Caresmar”, editada per aquest institut.
Deixeble de Pierre Vilar, Ferran Soldevila, Jaume Vicens i Vives i també de Ramón Carande, introduí les escoles renovadores i el treball d’autors cabdals de la historiografia contemporània, inspirades en bona part pel marxisme, entre els quals hi ha l’escola dels Annales, Eric Hobswam, Edward Thompson, George Rudé o Aleksandra Lublinskaja. A partir del concepte d’“història total” formulat o exemplificat per l’obra dels autors anteriors, maldà per construir una explicació de la història coherent i interrelacionada en els seus diversos vessants.
Gran part de les seva recerca estigué dedicada a l’anàlisi dels models de transició de l’Antic Règim cap al capitalisme i, d’una manera monogràfica i molt acurada, estudià la formació del mercat peninsular, les revolucions del 1820 i el 1868 a Espanya i a Catalunya i, sobretot, les relacions entre les finances públiques i el desenvolupament econòmic.
Entre una llarga bibliografia es destaquen La vieja bolsa de Barcelona, 1815-1914 (1961), La revolució de 1820 a Catalunya (1961), Aribau i la indústria cotonera a Catalunya (1963), la seva tesi doctoral La quiebra de la monarquía absoluta, 1814-1820 (1972), Cambio económico y actitudes políticas en la España del siglo XIX (1973), Hacienda y estado, 1823-1830 (1974), La revolución liberal (Política y hacienda 1833-1845) (1977), La crisis del Antiguo Régimen (1808-1833) (1979), Historia. Análisis del pasado y proyecto social (1982), Guerra y hacienda: la hacienda del gobierno central en los años de la Guerra de Independencia 1808-1814 amb Ramon Garrabou (1986) i La fi de l’Antic Règim i de la industrialització (1988).
Col·laborà en obres col·lectives, com ara la Historia agraria de la España contemporánea (1986), dirigida per A. García Sanz i R. Garrabou, dirigí, entre altres obres, la Història universal Planeta (1991-94) i tingué cura del volum X d’aquesta mateixa obra, L’època de les revolucions, així com de la direcció del volum V de la col·lecció Història de la cultura catalana, dirigida per Pere Gabriel, Naturalisme, positivisme, catalanisme. 1860-1890 (1995).
Des de la dècada de 1990, la seva obra prioritzà la reflexió historiogràfica de perspectiva àmplia, la metodologia i els reptes i condicionants de les ciències històriques, com també l’anàlisi de les qüestions polítiques i socials més rellevants del món contemporani: La història després de la fi de la història. Reflexions i elements per a una guia dels corrents actuals (1992) i Europa ante el espejo (1994); i la història de la historiografia i la metodologia de la història: Introducció a l’estudi de la història (1997), La història dels homes (2000), La construcció de la identitat (2005) i L’ofici d’historiador (2010). Posteriorment publicà Por el bien del Imperio. Una historia del mundo (2011), vasta panoràmica de la guerra freda i les seves conseqüències en el món d’avui; El futuro es un pais extraño: una reflexión sobre la crisis social de comienzos del siglo XXI (2013); La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (2014), que rebé el premi Crítica Serra d’Or d’humanitats (2015), i El siglo de la revolución: Una historia del mundo desde 1914 (2017). A banda, el 2008 publicà el volum divulgatiu La guerra del Francès. L’any 2001 es començà a editar la seva obra completa, i pòstumament es publicà La crisi com a triomf del capitalisme (2018).
El 2002 l’Ajuntament de Barcelona li concedí la Medalla d’Or al mèrit cultural, el 2003 rebé el premi Narcís Monturiol, el 2006 la Creu de Sant Jordi, el 2007 fou guardonat amb el Premi Nacional de Cultura i el 2018 amb la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona. For nomenat doctor honoris causa per les universitats Nacional del Comahue (Argentina) el 2002 i Rovira i Virgili (2010).
Fou membre del Consell de Recerca de l’Institut Universitari Europeu, de Florència; avaluador dels Starting Grants de la Comissió Europea de Recerca, de Brussel·les i president de l’Associació d’Història Econòmica Espanyola, i formà part del consell editorial de diverses revistes internacionals.
Cal destacar també, estretament lligada a la professió d’historiador, la seva implicació en nombroses iniciatives polítiques, culturals i cíviques dirigides a la transformació social, objectiu clarament alineat amb els valors de l’esquerra en un sentit ampli, que durant molts exercí especialment des de la militància en el PSUC (on s’afilià el 1957). Copartícip en la fundació de l’òrgan d’aquest partit, Nous Horitzons (on signava amb el pseudònim de Ferran Costa), fou també impulsor i col·laborador de les revistes d’història Recerques, Taula de canvi i L'Avenç, a banda d’escriure multitud d’articles, pròlegs i col·laboracions, fer conferències arreu, participar en seminaris, etc. S’implicà també en l’ensenyament, i propugnà una pedagogia de la història en què prevalgués l’esperit crític en detriment de l’aspecte merament memorístic i, en el cas de l’Estat espanyol, denuncià les versions oficials de la història pel seu conservadorisme, pel menysteniment de la plurinacionalitat i pel nacionalisme espanyol imposat sobretot des de la dreta. Participà també en diversos projectes editorials successivament vinculats a Ariel, Crítica i Eumo Editorial. El 2015 tancà la llista de Barcelona en Comú en les eleccions municipals.