Esquerra Catalana

Al març de 1990 celebrà el seu congrés constituent, i al febrer de 1991, el I Congrés ordinari. Pretengué recollir l’esperit històric d’ERC, rebutjant l’activisme i l’independentisme, i es definí “nacionalista, progressista, democràtic, d’esquerra crítica no dogmàtica i basat en els principis del republicanisme”; aplegà un bon nombre d’alcaldes, regidors i consellers comarcals del partit de procedència. Els dirigents foren els diputats autonòmics Hortalà (secretari general), Joan Sabanza (secretari general adjunt) i Marçal Casanovas (president), i assegurà tenir 1.100 afiliats. Davant les eleccions municipals de 1991 tancà pactes locals amb el Partit dels Socialistes de Catalunya [PSC] i, a Barcelona, donà suport a Pasqual Maragall. Però en les autonòmiques de 1992 s’incorporà a les llistes de Convergència i Unió i Sabanza fou elegit diputat per Tarragona. Al juny de 1992 esdevingué un partit adherit aConvergència Democràtica de Catalunya [CDC], i al març de 1993 un congrés extraordinari aprovà la seva plena integració a CDC, tot i que una minoria discrepà d’aquesta deicisió i s’aproximà al PSC (Marçal Casanovas) i alguns nuclis comarcals mantingueren el nom fins que a l’abril de 1999 anunciaren la seva reintegració a ERC. Les Joventus d’Esquerra Catalana tingueren com a secretari general Vicenç Puigví. El partit publicà el butlletí L’Estel de futur.