i Federació Socialista de Catalunya (PSOE) | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari dels Partits Polítics de Catalunya, segle XX

Federació Socialista de Catalunya (PSOE)

siglaFSC(PSOE)
Partit polític
siglaFSC(PSOE)
ciències polítiques polít
Federació de les agrupacions socialistes de Catalunya adherides al Partido Socialista Obrero Español [PSOE], creada el 1903.

Ha estat coneguda també per Federació Socialista Catalana i per Federació Catalana del PSOE. A l’agost de 1888, després de 10 anys de clarificació ideològica i organitzativa entre les incipients forces socialistes madrilenyes i catalanes, el PSOE fou creat a Barcelona, que ja des del principi decidí tenir la direcció a Madrid, a l’inrevés de la llavors també nounada UGT, amb direcció a Barcelona fins el 1899. Inicialment les dues terceres parts de l’afiliació del partit (14 de les 21 seccions) eren catalanes. En la darrera dècada del segle, el socialisme reculà a Barcelona i tenia només una desena de seccions; el seu epicentre es desplaçà a Mataró. L’oposició dels socialistes a la vaga general de 1902 hipotecà encara més les seves possibilitats de creixement.

El 1907 Antoni Fabra i Ribas revitalitzà la Federació Catalana (amb 9 seccions i uns 150 afiliats) i impulsà la publicació de La Internacional (1908-1909); prèviament havia publicat La Guerra Social en dues etapes (1890 i 1901-1903). Paral·lelament promogué la participació en la Solidaritat Obrera, al costat d’altres dirigents com Antoni Badia Matamala i Josep Comaposada. Tot i aquesta revitalització, ni el PSOE ni la UGT no experimentaren un increment de forces. Al juliol de 1909, durant la Setmana Tràgica, Fabra Ribas formà part del comitè de vaga. Però la repressió posterior i la decisió de la direcció central d’abandonar Solidaritat Obrera (que veien com una rival de la UGT) anorrearen tota possibilitat de creixement i deixaren el camp lliure als anarcosindicalistes.

Pel desembre de 1910 una conferència de les 14 agrupacions catalanes nomenà dirigent Josep Recasens i Mercadé, traslladà la direcció a Reus i acordà convertir “Justicia Social” (1909-1916) en l’òrgan de la Federació. L’organització es revitalitzà, encara que tenia una migrada afiliació: 550 afiliats en el III Congrés (Mataró, 1913) i 300 membres en el V Congrés, de 1915. En el VI Congrés del partit (Tarragona, 1917), per primer cop incorporà la qüestió nacional en el seu programa, fet que motivà l’apropament d’homes com Manuel Serra i Moret, Andreu Nin i Ramon Pla i Armengol. Aquest tema havia constret la capacitat d’actuació del PSOE a Catalunya, que es movia en el binomi centralisme-internacionalisme emanat de la doctrina pablista que aleshores imperava. L’altre escull era la dificultat per a entendre les peculiaritats d’un món obrer que mantenia estrets lligams amb el republicanisme i el federalisme. El PSOE acceptà una nova visió del fet nacional en el seu Congrés de 1918, però aviat aquest “gir catalanista” fou bandejat en accedir Indalecio Prieto a la direcció. Els partidaris de dur el socialisme al catalanisme crearen la Unió Socialista de Catalunya [USC] (1923), on figuraven inicialment membres cabdals de la Federació (com ara Comaposada i Recasens). Ràpidament la direcció del partit qualificà la USC d’escissionista i obligà els seus afiliats a separar-se’n.

La dictadura de Primo de Rivera fou un altre motiu d’enfrontament intern, en acceptar el PSOE la col·laboració amb el règim, mentre que la USC s’hi negà. El 1924 Ramon Bartralot hagué de fer-se càrrec d’una reorganització de la Federació i l’home fort en fou Joan Duran Ferret, clar exemple de la política d’acumulació de càr-recs corporatius, incloent-hi el de regidor de Sitges. La Federació tingué també regidors a Mataró, Girona i Barcelona. En aquests anys es constituïren les Joventuts Socialistes (inicialment amb 30 afiliats), que el 1927 publicaren Hojas Sueltas a Sitges (únic periòdic socialista de Catalunya). L’afiliació romangué feble, però estable: tenia sis seccions el 1922 i vuit el 1927, amb un total de 243 afiliats, i estigué sempre centrada en els nuclis tradicionals. La UGT, malgrat la constitució d’una Federació Regional el 1922, no aconseguí de remuntar la situació, ja que foren els Sindicats Lliures qui ocuparen el lloc de la il·legalitzada CNT.

A partir de 1928 la Federació experimentà una certa revifada amb la publicació Justicia, accentuada amb la proclamació de la Segona República. També el sindicat (amb l’ingrés dels portuaris, la consolidació dels ferroviaris i la formació de la federació tèxtil) incrementà la seva afiliació en el mateix període. A l’inici de 1931 la Federació tenia 17 seccions i 1.913 afiliats. El dirigent més important, el ferroviari Josep Jové Sarroca, participà a títol personal en totes les conspiracions que precediren l’adveniment de la República. En aquests anys funcionaren un tramat d’organitzacions relacionades amb el partit, tot i que no serviren per a accentuar la seva incidència social. Així, disposà d’un Cercle Cultural Socialista, una Cooperativa Socialista La Internacional (creada el 1926 i que féu fallida el 1932), un Ateneu Socialista que comptava amb un Grup Artístic, una Editorial Obrera Catalana i una Gràfica Socialista. El 1929 es creà el Grup Socialista Femení i el 1931 un Grup Universitari Socialista.

A la primeria d’aquest any el partit es dividí a Barcelona i la direcció hagué de traslladar-se a Mataró. Jové fou escollit regidor per Barcelona en les eleccions de l’abril de 1931 i Salvador Vidal Rossell passà a ser conseller del Govern Provisional de la Generalitat. Pel setembre se celebrà a Mataró un congrés regional que havia de cloure l’escissió de l’Agrupació Socialista de Barcelona [ASB]. Poc després el conseller Vidal presentà la dimissió (com a conseqüència d’unes declaracions anticatalanistes a la premsa de Madrid) i fou substituït per Jové, en contra del parer del partit i del sindicat, fet que motivà la seva expulsió en el congrés regional de la UGT del desembre. La Federació donà suport al projecte d’estatut d’autonomia, malgrat criticar-ne el procés d’elaboració i que les Joventuts Socialistes realitzaren una campanya en contra de l’ensenyament en català.

El 1932 els reusencs Recasens i Joan Gilabert es feren càrrec de la direcció de la Federació com a president i secretari general respectivament i impulsaren després del Congrés de Mataró (5 de març de 1933) un procés d’apropament a la USC. A la primeria de 1933 començaren les negociacions amb la USC, quan la Federació comptava amb unes 16 seccions i menys d’un miler d’afiliats. Després d’un Primer de Maig compartit, al juliol de 1933 se celebrà el congrés de fusió de les dues organitzacions, que donà lloc a una USC (FC PSOE), amb tres membres de la Federació en la direcció: Marià Martínez Cuenca (vicepresident), Antoni Obac (vicesecretari) i Ramon Palomas (comptador). La direcció del PSOE acceptà primer la fusió, però aviat donà suport a l’ASB, de línia “obrerista-largocaballerista”, que havia estat expulsada per negar-se a la unió.

L’autonomia orgànica i la política d’aliances amb els republicans foren els dos obstacles cabdals per a la unió de l’FSC i la USC i a la primeria de 1934 es produí la ruptura definitiva. Tanmateix, la USC havia absorbit una part considerable dels seus quadres i seccions i aconseguí de sumar-hi una escissió sindical en el congrés de la UGT, celebrat a l’abril, per tal de crear la Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya [UGSOC].

Aleshores ja s’havia inaugurat (setembre de 1932) la Casa del Poble de Barcelona (carrer Nou de Sant Francesc) i en disposava d’altres a Sitges (1912), Mataró (1928) i Tarragona (1931). En les eleccions legislatives del novembre de 1933, la USC (FC PSOE), amb una part de la Federació, incloent-hi la UGT, féu costat a Esquerra Republicana de Catalunya [ERC]. Els refractaris a la fusió (especialment l’ASB) es presentaren en un Front Obrer amb el Bloc Obrer i Camperol, que obtingué uns resultats migrats. Només el prietista Amós Ruiz Lecina fou escollit diputat per Tarragona (dins de la llista d’ERC). A finals de 1933 el partit ingressà en l’Aliança Obrera. A mitjan 1934 la Federació fou reorganitzada amb Rafael Vidiella al capdavant i sota el predomini de la línia “largocaballerista”. Després de la desfeta del 6 d’octubre de 1934, s’accentuaren les tendències unitàries en l’esmicolat àmbit del marxisme català que començaren a donar fruit el 1935, amb la formació del Partit Obrer d’Unificació Marxista [POUM]. La resta de les forces obreristes reberen l’impuls de la victòria del Front d’Esquerres (febrer de 1936), de la bipolarització sindical CNT-UGT i de la unificació de les joventuts socialistes i comunistes pel març. L’empenta de joves socialistes partidaris de la unitat, procedents la majoria de l’àmbit bancari, fou decisiva. Entre ells destacaren Antoni López Raimundo, Joan Vilar, Lluís Salvadores, Francesc Duran Rossell i Joan Grijalbo. El seu òrgan era Iskra, que alhora feia de portaveu oficiós del partit. Paral·lelament, al març s’imposà la línia tercerista favorable a la unificació. El 23 de juny el Comitè d’Enllaç del Partit Català Proletari, el Partit Comunista de Catalunya, la USC i l’FC PSOE arribaren a l’acord de constitució del partit únic del proletariat català, el Partit Socialista Unificat de Catalunya [PSUC]. En esclatar la Guerra Civil només mancava el congrés de la Federació Socialista, que no s’arribà a celebrar. Vidiella, Ferran Almendros i Víctor Colomer s’integraren en la direcció del nou partit, a la qual la Federació aportà 1.241 afiliats procedents de 28 seccions.A. López Raimundo fou el seu representant al Comitè de Milícies Antifeixistes. Un sector de la Federació romangué al marge de la unificació (Joaquim Escofet, Luis Prieto Tuero i Rafael Comeron) per oposar-se al centralisme democràtic i a la versió leninista del marxisme que imperava en el PSUC i formaren el Grup Cultural Pablo Iglesias, que, avançada la guerra, intentà ressuscitar a Catalunya l’afiliació directa al PSOE i publicà a Barcelona una edició d’El Socialista (1938-1939).

Al llarg de la guerra els comunistes esdevingueren hegemònics tant en el PSUC com en una revitalitzada UGT (que assolí 486.000 afiliats), mentre que els homes procedents de la Federació restaren en un nivell secundari. Vidiella fou escollit president de la UGT en el III Congrés (novembre de 1937) i altres socialistes obtingueren càrrecs menors en el partit i el sindicat: Fulgenci Hernández, Elisa Uriz, Lluís García Lago, Joan Gilabert i Roldán Cortada.

Acabada la guerra, quan el PSUC es trencà, la Federació fou reorganitzada a Catalunya el 1945 (Juan García, Rafael Comeron, Lucila Fernández i Luis Ruiz) i a l’exili el 1946 (Albert Foraster, Lluís Buron, Pere Bigatà, Pedro Pueyo i Joan Bover). Amb el suport del POUM, impulsà la reconstrucció de la UGT en pugna amb el PSUC (que reconstruí una altra UGT). Durant la dictadura, la Federació dugué una vida tènue, dirigida per José García (paleta), madrileny d’origen. Així la feblesa de l’FSC(PSOE) permeté que durant molts anys el Moviment Socialista de Catalunya [MSC] dirigís el Secretariat Regional de la UGT a l’interior. Després d’haver estat reorganitzada el 1966 i haver-ne assumit la direcció el 1970 Josep M. Triginer, amb José Valentín Antón, Francisco Parras i Joaquim Jou Fonollà (Roque, que formà part de la direcció del PSOE, que des de 1972 donà suport a la renovació del partit liderada per Felipe González), desde l’inici, el 1971, s’incorporà a l’Assemblea de Catalunya. La reorganització tingué una segona fase en l’assemblea de delegats (Barcelona, 14 de novembre de 1976) en què fou elegida una nova direcció que incorporava Triginer, Luís Fuertes i José González, i en la qual després s’integrà Francisco Ramos.

A les primeres eleccions democràtiques es presentà coalitzada amb el Partit Socialista de Catalunya (Congrés), sota el nom de Socialistes de Catalunya, amb Joan Reventós com a cap de llista per Barcelona, i fou la candidatura més votada. Pel Pacte d’Abril (1977) s’incorporà a un procés d’unificació amb la resta de les organitzacions socialistes, confirmat en el XVII Congrés de la Federació (novembre de 1977), en què la Federació comptava amb 72 agrupacions. El procés culminà amb la fundació del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) al juliol de 1978, en què la Federació es dissolgué. Publicà L’Opinió Socialista (1968-1978).

Col·laboració: 
DB

Llegir més...