i Partit Socialista de Catalunya (Reagrupament) | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari dels Partits Polítics de Catalunya, segle XX

Partit Socialista de Catalunya (Reagrupament)

siglaPSC(R)
Partit polític
siglaPSC(R)
ciències polítiques polít
Partit socialista creat el 19 de maig de 1976 pels seguidors de Josep Pallach, després que aquest impulsà un Secretariat d’Orientació de la Democràcia Social Catalana [SODSC] en dividir-se el Moviment Socialista de Catalunya [MSC] en el Consell de Coordinació de Tolosa de l’agost de 1966.

El SODSC dirigit per Pallach era predominant a l’exili, però tenia una presència menor a l’interior.

Els punts de divergència en el si de l’MSC havien estat la qüestió sindical, la relació amb els comunistes i la concepció de la política unitària en l’oposició antifranquista, així com la política d’unitat socialista. La ruptura no va produir-se tant per una discrepància en la concepció del Moviment Socialista, com per una oposició entre estratègies: a diferència de l’interior, Pallach insistia a desplegar una orientació més centrista. En qualsevol cas, fou prou dura per a provocar l’allunyament entre els dos sectors: l’MSC de l’interior mantingué les sigles, mentre que el de l’exili, sense renunciar-hi, les hivernà i actuà a través del SODSC, que sota l’impuls de Pallach i Amadeu Cuito a França i de Rodolf Guerra a Catalunya s’obrí a sectors d’Esquerra Republicana de Catalunya [ERC], d’Acció Catalana, del Front Nacional de Catalunya [FNC] i de la CNT.

Retornat Pallach a Catalunya definitivament (1970), publicà de nou Endavant a l’interior i animà l’actuació política democràtica en els escletxes que deixava la dictadura. Així, intervingué en el combat electoral en les eleccions municipals franquistes, de 1970 i 1974, que permeté l’aparició de regidors democràtics més o menys vinculats al projecte pallaquià, com Joan Barenys (Terrassa), Pere Baltà (el Prat), Joan Paredes (Girona) o Josep Giralt (Vilafranca del Penedès). Fins i tot, s’abocà a les eleccions de procuradors i, amb els seguidors de Jordi Pujol, patrocinaren una Coalició Democràtica a Barcelona (Joan Barenys i Xavier Casassas) i Lleida (Joaquim Arana i el carlí Joan Besa), sense que arribessin a sortir elegits. El grup de regidors demòcrates esdevingué essencial en el llançament posterior de l’organització política.

A l’estiu de 1974, a partir del document Pel reagrupament dels socialistes democràtics a Catalunya, preparat per Pallach, Joaquim Ferrer i Joan Comas, es convocà una Conferència de Socialistes Demòcrates Catalans (Montserrat, novembre de 1974), on es constituí el Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya [RSDC]. Aquesta I Conferència fundacional significà la coincidència entre el grup de cristians Socialistes Demòcrates Catalans i els sectors de l’MSC de Pallach (Guerra, Cuito, Josep Buiria, Edmon Vallès i Joan Tàpia), als quals s’incorporaren el sector d’ERC encapçalat per Heribert Barrera i alguns grups comarcals, el més important dels quals fou el Bloc Popular de les terres de Lleida. Durant la primera etapa el Secretariat permanent de l’RDSC era format per Pallach, Barrera, Josep Verde Aldea, Joaquim Arana, Joan Comas, Amadeu Cuito, Francesc Esteva, Joaquim Ferrer, Rodolf Guerra, Manuel Lladonosa, Joan Majó i Joan Tàpia. El nou partit es definí a favor del reagrupament dels socialistes en una formació política a l’estil dels socialdemòcrates europeus, democràtica, federalista i europeista, amb un fort arrelament dins del centreesquerra. Participà en el Consell de Forces Polítiques.

En la II Conferència de l’RDSC (Barcelona, 18 de gener de 1976), hi participaren 167 delegats d’una vintena de poblacions, per bé que amb una presència reduïda en els municipis metropolitans. Aprovà un II Document de treball del Reagrupament i elegí una presidència col·legiada formada per Josep Pallach, Heribert Barrera i Josep Verde Aldea, que expressava els tres grans corrents ideològics que volia integrar. El Secretariat permanent quedà format per: Ferrer, Cuito, Tàpia, Arana, Esteva, Jordi Puig, Gaspar Espuña, Jordi Labòria, Jaume Auqué, Xavier Rocha i Josep Giralt, als quals al març s’afegiren Josep Frigola i Robert Vergés. Joan Comas era secretari d’organització. Quan al maig de 1976 es produí “la separació amistosa d’ERC” i Barrera dimití de la presidència i abandonà l’RSDC, el 19 de maig de 1976 el Consell Polític del Reagrupament, sota el lideratge indiscutit de Pallach, adoptà el nom de Partit Socialista de Catalunya, que molt aviat incorporà el nom de Reagrupament entre parèntesis i esdevingué el Partit Socialista de Catalunya (Reagrupament).

El nou partit adoptà el model ideològic de la socialdemocràcia alemanya i assumí com a programa el II Document de Treball de l’RSDC. Els seus pressupòsits foren: a) els partits socialistes formaven part de la Internacional Socialista, de la qual eren solidaris i assumien la Declaració de principis, i això, a diferència del seu rival Partit Socialista de Catalunya (Congrés) [PSC(C)], indicava que estava “adherit als principis de la Internacional Socialista”; b) els partits socialistes eren plurals i havien de respectar les diferents tendències; c) els partits socialistes aspiraven a conciliar la voluntat sindicalista amb el pensament socialista i l’afirmació nacional, oberta al pancatalanisme, amb una estructura federal de l’estat.

La fundació del PSC creà fortes tensions en el Consell de Forces Polítiques de Catalunya, on els representants de Convergència Socialista de Catalunya [CSC] (Raimon Obiols, Narcís Serra i Jordi Marsal) manifestaren que el contracte subscrit en la formació del Consell s’havia trencat pel canvi de nom del Reagrupament. Per tant, el nou grup havia de renegociar l’ingrés al Consell i la CSC el vetaria si ho feia amb el nom de PSC. L’argumentació que mantingué el RSDC-PSC fou que la nova denominació no suposava un canvi de personalitat política; proposà signar els documents com a PSC (ex-Reagrupament) i es comprometé a no vetar l’ús del nom PSC a altres organitzacions. El 8 de gener de 1977 se celebrà el Congrés del PSC(R) presidit pel debat sobre els camins de la unificació: el partit socialdemòcrata alemany, l’SPD, li retirà el suport i dins del Congrés hi havia un ampli sector partidari d’emprendre relacions amb el PSC(C). Pallach fou reelegit per aclamació secretari general, però a la llista per al Consell Polític que ell defensava (Amadeu Clarià, Cuito i Majó) se li oposà una altra llista (Rodolf Guerra, Auqué, Oscar Leblanc i Raimon Martínez Fraile), que expressava un rebuig a la tendència a la coalició amb el centre de Convergència Democràtica de Catalunya [CDC] i Esquerra Democràtica de Catalunya [EDC], tendència que finalment s’imposà. La tensió del Congrés portà Pallach l’11 de gener de 1977 a la mort. El PSC(R) fou liderat des d’aquell moment per Josep Verde i Aldea. Sense Pallach, la seva estratègia d’un Front d’Esquerres s’esvaí: ERC decidí iniciar un camí en solitari i l’FNC buscà noves aliances.

La convocatòria de les eleccions legislatives del juny de 1977 i l’aliança electoral del PSC(C) i la Federació Socialista Catalana (PSOE) [FSC(PSOE)] competiren amb el PSC(R), que s’integrà en la coalició Pacte Democràtic de Catalunya (amb CDC, EDC i FNC), amb la voluntat del consolidar la democràcia i l’autonomia de Catalunya. A l’abril, un grup d’afiliats –dirigits per Rodolf Guerra i Francesc Martí i Jusmet– es donà de baixa del partit i crearen un Col·lectiu per la Unitat Socialista a Catalunya, per tal d’incorporar-se a l’aliança electoral dels Socialistes de Catalunya i participar en el procés d’unitat que s’hi configurava. Després de les eleccions, Guerra s’integrà al PSC(C) i Martí, a la FSC(PSOE). El pacte aconseguí el quart lloc en nombre de diputats i de sufragis i el resultat provocà la decepció en la coalició. Fou aleshores quan un ampli grup de dirigents i militants se’n separaren per crear un col·lectiu socialista que es reclamà continuador de les tesis de Pallach (Amadeu Cuito, Josep Buiria, Joan Tàpia, Enric Nosàs, Lídia Bargalló, Teresa Juvé i Armand Carabén): l’Agrupació Socialista Josep Pallach (que al novembre de 1978 inscrigué el Partit Socialista Democràtic). El PSC(R) es plantejà el camí cap a la unitat del socialisme català i no entrà en el procés d’unificació que iniciaren CDC i EDC. El V Congrés (febrer de 1978) acordà la fusió amb el PSC(C) i la FSC(PSOE) per crear un nou partit. Aquesta opció provocà la ruptura interna del PSC(R): un sector decidí d’integrar-se a CDC i un altre (bàsicament de les terres de Lleida i liderat per Joaquim Arana) a ERC. Aquesta fractura debilità la seva força interna.

El procés d’unificació dels tres partits es realitzà en dues fases. El 15 de juliol de 1978 foren convocats els congressos respectius de dissolució del PSC(C), PSC(R) i FSC(PSOE) i l’aprovació de la seva integració en el nou, i cadascun aprovà un Protocol d’Unitat. L’endemà se celebrà el Congrés d’Unificació o I Congrés del PSC (PSC-PSOE). El Congrés del PSC(R) se celebrà sense entrebancs i la seva representació en el Congrés d’Unificació fou minoritària. Dels tres partits fundadors, el Reagrupament fou el que perdé una major part d’afiliats, que es negaren a participar en el procés de fusió. Segons el seu cens, hi aportà 1.250 afiliats. La representació dels delegats congressuals de la unitat es féu a partir de les dades d’afiliats de cada partit: el PSC(C) i la FSC(PSOE) tingueren la mateixa quota, 450 delegats cadascun (que representava 5.000 afiliats), mentre que la del PSC(R) fou molt baixa (només 100 delegats). D’una manera igual es distribuí la quota de representació en la Comissió Executiva del nou partit, onze membres foren atribuïts al PSC(C) i a la FSC(PSOE) i tres al PSC(R).

En els Protocols d’Unitat de cada partit es comprovaren les diferències existents en el moment de la unificació. PSC(R) i PSC(C) mantenien plantejaments relativament similars si els comparem amb el document de la FSC(PSOE). En la qüestió de la sobirania, el document del PSC(R) considerava el PSC un partit sobirà i amb representació pròpia a la Internacional Socialista. En el document final, el nou partit era sobirà en l’àmbit de Catalunya i el PSOE n’era el seu representant en els organismes internacionals. Les relacions amb el PSOE havien de ser les de dos partits federats, però no havia de ser una federació territorial (concepció més propera al document de la Federació Socialista Catalana). El Protocol d’Unitat (base del nou partit) contenia aportacions de les tres formacions, però s’eliminaren les referències d’una sobirania total del nou partit respecte del PSOE. També existien diferències entre el PSC(R) i el PSC(C) en la qüestió sindical [extrem conflictiu entre el PSC(C) i la FSC(PSOE)]: el PSC(R) donà sempre suport a la UGT com a sindicat socialista.

El PSC(R) es dissolgué i s’integrà en el nou partit, que, tot i les diferències assenyalades, recollí els postulats ideològics del Reagrupament, tant del partit com del pensament de Pallach: un socialisme democràtic vinculat a la II Internacional, defensor de les llibertats, un partit socialista obert a la diversitat i a la pluralitat. El portaveu del RSDC fou Unitat Socialista (1975-1976), que es mantingué com a òrgan del PSC(R). El partit, a més, publicà: Avant (Lleida), L’Espurna (Girona), El Poble Català (1977), dirigit per Edmon Vallès, i Informació Socialista (1978). El Moviment de Joventuts Socialistes de Catalunya publicà Joventut Socialista (1976).

Col·laboració: 
GC

Llegir més...