i Unió Socialista de Catalunya | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari dels Partits Polítics de Catalunya, segle XX

Unió Socialista de Catalunya

siglaUSC
Partit polític
siglaUSC
ciències polítiques polít
Formació política constituïda al juliol de 1923 a Barcelona, impulsada per integrants de la Federació Catalana del PSOE i republicans catalanistes sota el lideratge de Gabriel Alomar, Rafael Campalans, Manuel Serra i Moret i Josep Comaposada, amb l’objectiu de promoure una organització socialista específicament catalana.

Sorgí com a plataforma política per a facilitar l’apropament entre el socialisme i el nacionalisme català i permetia d’incorporar persones afiliades a altres partits. El PSOE considerà la USC com una maniobra escissionista i expulsà els membres que hi havien participat.

La nova formació, d’ideari socialista, s’adscrigué a l’ala reformista del moviment obrer internacional. Defensava una política gradualista de canvis socials, a la vegada que pretenia integrar les reivindicacions nacionalistes. Establerta la dictadura de Primo de Rivera, al novembre de 1923 aparegué el setmanari Justícia Social, que volia donar a conèixer la ideologia del nou grup. La tàctica propugna-da per la USC els primers anys de dictadura consistia a impulsar un front únic de socialistes, comunistes i anarquistes. Però la participació del PSOE en el règim i la impossibilitat d’establir acords amb comunistes i cenetistes frustraren el projecte, fet que suposà la deserció de Comaposada. La USC centrà aleshores els seus esforços a guanyar influència en el moviment cooperatiu. El 1925 Serra i Moret marxà a l’Argentina, l’Agrupació Socialista de Mataró retornà a la disciplina del PSOE i el 1926 s’interrompé l’edició de Justícia Social. Tot plegat, deixà la USC exhaurida, fins al punt que el PSOE la donava per extingida el 1928.

Després d’un període letàrgic, l’agitació republicana i els contactes entre els partits republicans durant el govern Berenguer feren reaparèixer la USC, que a l’abril de 1931 participà en les candidatures d’Esquerra Republicana de Catalunya [ERC]. Aquesta aliança sobredimensionà la USC amb relació a la seva força real, ja que la integrà en el govern de la República Catalana (Campalans, Serra i Moret) i de la Generalitat (amb Serra i Moret com a Conseller d’Economia i Treball). Aliada amb ERC, en les eleccions a Corts Constituents aconseguí quatre escons: Serra i Moret, Alomar, Campalans i Josep Xirau. En les eleccions al Parlament de Catalunya, també dins les llistes d’Esquerra, aconseguí cinc diputats: Campalans, Serra i Moret, Carles Gerhard, Fronjosà i Ruiz Ponseti.

Tot i la seva destacada presència en les institucions, la USC encara no s’havia organitzat com a partit, tasca de la qual s’encarregaren Joan Comorera i Estanislau Ruiz Ponseti. Així, Campalans i Serra i Moret esdevingueren les seves figures públiques, mentre que Comorera exercia el lideratge executiu. Al juliol de 1931 reprengué la publicació de Justícia Social, com a òrgan de la USC. A l’abril de 1932 se celebrà el I Congrés del partit, al qual assistiren 33 seccions que suposaven uns 1.800 afiliats. Comorera, amb un protagonisme creixent, fou escollit secretari general i d’acció política; Joan Fronjosà, secretari sindical, i Rafael Folch i Capdevila, responsable del moviment cooperatiu. L’ingrés en el partit aquell mateix any de l’excenetista Ramon Jové-Brufau impulsà la definició de la seva política sindical. Fins aquell moment, la USC havia donat llibertat sindical als seus afiliats, però aleshores passà a defensar la construcció d’una central sindical independent.

Aquesta línia fou modificada arran de l’obertura de negociacions amb la Federació Catalana del PSOE a la primeria de 1933, i la USC donà suport a la UGT. Les converses adreçades a la fusió de les dues organitzacions donaren fruit al març, quan s’arribà a l’acord d’unitat dels dos partits. El 15 i el 16 de juliol de 1933 tingué lloc el congrés de fusió, que elegí el següent comitè executiu: Comorera (president), Marià Martínez Cuenca (vicepresident), Folch i Capdevila (secretari general), Fron-josà, Antoni Obach, Joan Capdevila i Ramon Palomas. Poc després el PSOE manifestà que no acceptava els estatuts de la USC, perquè la definien com a partit autònom. Això, afegit al retorn de la USC al govern de la Generalitat, frustrà l’entesa amb el PSOE. Però algunes de les antigues agrupacions socialistes no retornaren a la disciplina del PSOE. Concidint amb aquesta situació, la USC assolí el sostre d’afiliació, amb uns 3.000 adherits (fonamentalment empleats i obrers qualificats), repartits per tot Catalunya. En el pla sindical, la ruptura provocà l’escissió de la UGT i els membres de la USC crearen la Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya [UGSOC]. En les eleccions de 1933, la USC, coalitzada amb ERC, obtingué tres diputats: Serra i Moret, Comas i Barjau.

La USC participà inicialment en l’Aliança Obrera, promoguda aquell any pel Bloc Obrer i Camperol, el PSOE, la UGT i l’Esquerra Comunista. Però a mesura que l’Aliança es radicalitzà (més encara amb la convocatòria de vaga general de març de 1934), la USC, condicionada per la participació en el govern de la Generalitat, se’n desmarcà. Considerava, i així ho manifestà en el seu III Congrés (1934), que l’agitació revolucionària no portaria enlloc. Els fets d’octubre suposaren la seva divisió, tot i que bona part de la base li donà suport. Comorera, conseller d’Agricultura, seguí les directrius del govern, mentre que Serra i Moret condemnà la insurrecció. Com a conseqüència, Serra i Moret fou apartat de la direcció, fet que refermà el lideratge de Comorera.

Empresonat Comorera, la direcció recaigué en Folch i Capdevila, que per un temps intentà resistir el procés d’unificació de les forces marxistes, però les converses dutes a terme amb aquestes forces van generar una gran tensió interna. La postura oficial era de rebuig a la unificació, però alguns membres del comitè executiu i de les joventuts s’hi pronunciaren a favor. Al setembre de 1935 es procedí a reorganitzar el comitè executiu: Comorera (president), Jaume Comas (president interí), Martínez Cuenca (vicesecretari), Emili Granier-Barrera (secretari general), Fronjosà, Serra Pàmies, Palomas i Abelard Fàbregas. Sota el control total del partit per Comorera, la USC es radicalitzà i s’orientà vers l’entesa amb les formacions obreristes, de manera que el partit se situà cada cop més a prop de les directrius de la Komintern. En les eleccions de 1936, dins de les llistes del Front d’Esquerres de Catalunya aconseguí quatre escons: Comorera, Ramon Pla i Armengol, Comas i Pelai Sala. A més, retornà al govern de la Generalitat, d’on es retirà al maig.

Després de la constitució d’un comitè d’enllaç per a discutir els termes de la fusió, al juny de 1936 s’unificaren les Joventuts Socialistes de Catalunya (organització juvenil conjunta de la USC i del Partit Català Proletari) i les Joventuts Socialistes Unificades (sorgides de la fusió de la Federació Catalana de les Joventuts Socialistes del PSOE i les Joventuts Comunistes de Catalunya del Partit Comunista de Catalunya) en les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. El 19 de juliol de 1936 la USC, de la mà de Comorera, s’integrà en elPartit Socialista Unificat de Catalunya. Ja en la postguerra, a l’interior i a l’exili, antics membres de la USC animaren organitzacions socialistes com el Moviment Social d’Emancipació CatalanaMoviment Social d’Emancipació Catalana i el Moviment Socialista de Catalunya.

Col·laboració: 
AB

Llegir més...