i Front Obrer de Catalunya | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari dels Partits Polítics de Catalunya, segle XX

Front Obrer de Catalunya

SiglaFOC
Partit polític

Sumari de l’article

SiglaFOC
ciències polítiques polít
Partit socialista revolucionari constituït a Barcelona el 1961, que estigué federat amb el Frente de Liberación Popular [FLP] i Euskadiko Sozialisten Batasuna [ESBA], en el marc de les “Organizaciones Frente”. També emprà el nom de Front Obrer Català en la capçalera de la seva revista Lucha Universitaria (1966).

El procés de formació (1958-1963)

El seu embrió fou l’Associació Democràtica Popular de Catalunya [ADP]. Al juny de 1961 l’ADP es dividí, i el sector favorable a convertir-se de manera immediata en partit es constituí en FOC, sota la direcció d’un Comitè Executiu integrat per Josep M. Picó, Isidre Molas i Manuel Castells. L’altre sector seguí com a ADP, perquè considerava que calia mantenir l’heterogeneïtat inicial.

Al març de 1962 se celebrà la I Conferència constitutiva del FOC. L’onada de vagues de la primavera d’aquell any l’orientà a donar contingut polític a uns moviments inicialment reivindicatius, que havien sorprès tothom. El 4 de maig, el FOC abordà la formació d’un Comitè d’Enllaç que coordinés les forces obreres catalanes i el 9 cridà a la mobilització i a seguir l’exemple dels minaires asturians. Constituït el Comitè l’endemà amb la CNT, la UGT, el Moviment Socialista de Catalunya [MSC] i el FOC, el dia 15 féu públic un manifest que convocava a una manifestació per al dia 17. Però la nit del 16 foren detingudes diverses persones del FOC (Picó, Molas, Lluís Avilés, Rodolf Guerra, Manuel Verdura, Josep Font, Vicenç Estévez i Tomás Chicharro, entre altres) i dels qui mantenien l’ADP (Josep Ignasi Urenda). La caiguda desembocà en la convergència (dins i fora de la presó) de les dues branques de l’ADP inicial i donà lloc a la reconstrucció del FOC a principis de 1963, sota el guiatge de Pasqual Maragall i Josep M. Vegara.

El FOC era una amalgama de professionals, estudiants i treballadors (pocs, inicialment), molts d’ells procedents del món catòlic. El denominador comú era la joventut i la manca de lligams amb el passat. Però aquesta barreja –que a priori podia ser un obstacle– arribà a consolidar un partit que entre el 1966 i el 1969 aconseguí una forta implantació en el moviment obrer i estudiantil català. Precisament el bagatge obrer del FOC fou allò que més el distingí de l’FLP i l’ESBA.

El FOC aparegué en una conjuntura en què les estratègies de les forces revolucionàries i les direccions polítiques de l’exterior no eren capaces de connectar amb un obrerisme nou. Aquest buit podia omplir-lo qui trenqués amb la dependència de les velles direccions (tant en l’àmbit polític com en el laboral) i, alhora, fos hàbil per a conciliar l’antifranquisme amb una estratègia revolucionària, superadora del pactisme de la socialdemocràcia i del dogmatisme postestalinista. El núm. 1 de Revolución Socialista (òrgan de l’FLP) ho corroborà: “Consideramos que existe en España una situación objetivamente revolucionaria y que los partidos tradicionales no quieren o no pueden utilizarla. Nuestra misión es la de tomar el relevo y preparar desde hoy [...] la revolución socialista, es decir, la conquista violenta del poder por los trabajadores”. També la primera declaració de l’ADP criticà el socialisme democràtic europeu, el comunisme dogmàtic (consolidador dels grans blocs geopolítics de la Guerra Freda) i la inoperància d’un antifranquisme que no buscava l’hegemonia social de la classe treballadora. Com a alternativa, l’ADP primer i el FOC després postularen una república democràtica, federal i popular, fet que reflectia una ruptura amb l’estratègia antifranquista dominant fins aleshores, basada en la lluita gairebé exclusiva per una democràcia formal i l’abandonament –si més no a curt termini– d’una via revolucionària cap al socialisme.

El FOC considerà sempre que l’actual fase històrica no permetia estadis intermedis entre el capitalisme monopolista i el socialisme i que calia unir els treballadors sota la direcció d’un partit revolucionari que, atesa la correlació de forces en el si del moviment obrer, s’hauria d’impulsar al marge, fins i tot en contra, del Partido Comunista de España i del Partit Socialista Unificat de Catalunya [PSUC]. Així, amb referència al maig francès, el FOC assenyalà que “el reformismo de la CGT i del PCF ha revelado la ausencia de un partido revolucionario”. Per tant, considerà una “tarea prioritaria la formación de una auténtica vanguardia revolucionaria a la que se han de incorporar los revolucionarios que actualmente militan en los PC” (Poder Obrero, núm. 4, juny de 1968).

Les bases d’aquestes premisses es troben en la primera etapa de les revolucions cubana i algeriana i en l’experiència iugoslava d’autogestió, considerades exemples de mobilització popular (fins i tot dins de l’FLP, encara que no en el FOC, s’havia plantejat la lluita de guerrilles). Però molt aviat les estratègies s’orientaren vers la necessitat de trobar estructures socialistes diferents de les de l’URSS i vàlides en les societats industrials. El fet que les organitzacions “Frente” i els seus referents constituïssin estratègies alternatives i no importades els donava la virtut de la innovació estrategicopolítica i de la independència del projecte. A més de les influències esmentades, el FOC incorporà aportacions de l’esquerra socialista europea, en especial del Parti Socialiste Unifié francès i del Partito Socialista Italiano di Unità Proletaria, amb els quals coincidí en la concepció de la transició al socialisme, del control obrer, de la unitat de classe i d’alertar sobre el doble perill del reformisme i de l’oportunisme d’esquerres. André Gorz, Lelio Basso, Gilles Martinet i, més endavant, Ernest Mandel, també influïren en la pràctica política i sindical del FOC. Aquest, malgrat la denominació, actuà estructurat com un partit cada cop més rígid: era organitzat en cèl·lules, amb un Comitè Polític i un Comitè Executiu i, fins i tot, al novembre de 1967 adoptà el centralisme democràtic.

De 1963 a 1966: la II Conferència

Els paràmetres ideològics i l’estratègia política del partit foren recollits en la seva Declaració de la II Conferència (setembre de 1965), que expressà la reorganització operada i consagrà la separació d’un grup pro-PSUC (Àngel Abad, Avilés i Chicharro). L’òrgan de premsa del nou període fou Presencia Obrera. Ara, el FOC féu de la política sindical l’eix central de la seva actuació i adoptà tesis semblants a les de la nova esquerra socialista europea. Atesa la impotència reiterada de partits obrers i centrals sindicals per a posar fi al franquisme, el FOC tenia a l’abast un espai polític i sindical per cobrir. La vaga de la Maquinista del 1962, impulsada exclusivament pels joves obrers del FOC i que estengué el conflicte econòmic inicial arreu de Catalunya, li donà un cert prestigi per la dinamització insòlita que havia imprès al moviment obrer, especialment per l’acció de Daniel Cando, Manuel Murcia i José Antonio Díaz.

Dos fets tancaren aquest període. D’una banda, la seva participació en la creació de les Comissions Obreres [CC.OO.] el 20 de novembre de 1964; el FOC s’implicà així en una plataforma sindical unitària, fet que li permeté de conciliar els seus principis revolucionaris amb una organització sindical que havia de ser de masses. D’altra banda, en les eleccions sindicals del setembre de 1966 els seus candidats a vocals obtingueren un gran èxit, compartit amb el PSUC, fet que –tot i que la presència del segon fos superior– suposà la “majoria d’edat” del FOC. Aquesta victòria l’obligà a concretar una estratègia que compaginés la unitat sindical i l’autonomia de CC.OO. respecte dels partits. Es temia que CC.OO., sense objectius revolucionaris, esdevingués reformista i assimilada a un instrument del neocapitalisme. Amb aquesta posició revolucionària, el FOC marcà distàncies amb relació al reformisme atribuït al PSUC. Aquesta dicotomia PSUC-FOC presidí la història del moviment obrer català entre el 1966 i el 1969.

De 1966 a 1969: la radicalització

CC.OO. entrà en un procés de confrontació interna per la seva direcció, que la debilità. Una sentència del Tribunal Suprem (març de 1967), que les declarà il·legals i les considerà una “organización filial del Partido Comunista”, accentuà aquesta feblesa. S’inicià aleshores una repressió sobre CC.OO., la qual, a partir de 1967, entrà en un procés de lluites internes que no es resolgué fins al final del franquisme.

El debat en el si de CC.OO. era d’“avantguarda”, al marge de les preocupacions de la majoria dels treballadors i limitat als activistes de les organitzacions implicades (PSUC, FOC i, des del juny de 1968, el Partido Comunista de España-Internacional [PCE(i)]). Els partits presents a CC.OO. es preocuparen més per controlar aquesta organització que per articular una estratègia sindical autònoma. Després de la repressió de 1967 es produí una polèmica sobre si calia fer clandestines les CC.OO. (FOC), o havien de tenir una actuació pública (PSUC). Aquesta polèmica se superposà a les que es produïren sobre si aquest sindicat havia d’estructurar-se per branques de producció o per zones, si havia de ser un sindicat o un moviment sociopolític essencial per a enderrocar el règim franquista i conquerir les llibertats democràtiques; i si el seu “reformisme” havia de subordinar-se a una estratègia anticapitalista i socialista revolucionària.

El FOC assumí la direcció de la Coordinadora Local de Barcelona de CC.OO. el 1968 (per un vot de diferència), fet contrarestat per la creació immediata de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya [CONC] pel PSUC, àmbit des d’on aquest partit exercí l’hegemonia sindical temporalment perduda. Però la repressió i la divisió abocaren CC.OO. i el FOC a la fragmentació.

També la qüestió nacional provocà discussions: així, mentre el PSUC s’adherí el 1968 a la convocatòria de l’Onze de Setembre, el FOC i el PCE(i) parlaren de l’obsolescència de “querer un nacionalismo catalán a base de reivindicaciones lingüísticas y culturales [que] era una empresa trasnochada y absurda”, assenyalant que “no podemos convertirnos en más nacionalistas que la burguesía, para convertirnos en apéndices de los movimientos burgueses”.

A l’estiu de 1967 el FOC inicià la seva radicalització. Així, una circular interna del Comitè Executiu del novembre afirmà que en la II Conferència s’havia pres consciència d’“ésser la base del partit revolucionari, avantguarda de la classe obrera”. Ara Basso, Gorz i les anàlisis sobre neocapitalisme deixaren pas a una certa influència maoista i trotskista. Des de Poder Obrero (editorial del núm. 3) es considerà imminent la revolució socialista a Espanya i s’assenyalà que calia construir el front de tots els treballadors com a bloc històric de la revolució i també de la direcció política d’un partit revolucionari. Tot això fou adobat per la falç i el martell com a nova identificació formal (núm. 4). Entre el 1967 i el 1968, un important increment d’afiliats havia desbordat el control intern de l’organització i començà un procés de substitució (o de pèrdua de pes polític) dels dirigents històrics en favor d’una nova generació d’universitaris i de militants del “sector juvenil”.

L’espectre de la divisió interna aparegué amb el butlletí A la izquierda del FOC (juny-juliol de 1968), que es resolgué amb l’expulsió dels promotors. Seguí la dissidència del Comitè Obrer Comarcal de Terrassa, Sabadell i Ripollet, que era un planter de militància, que se solucionà amb dos expulsats. L’esmicolament fou irrefrenable. En aquest aspecte cal assenyalar que la principal implantació del FOC era a Barcelona, al Vallès Occidental i al Garraf i la seva presència més destacada a Terrassa (Manuel Royes), Sabadell (Jesús Salvador) i Vilanova i la Geltrú (Jaume Bertran).

L’etapa final: la III i la IV Conferència

En aquest context tingué lloc la III Conferència del FOC (gener de 1969). Poc abans s’havia consumat la divisió de CC.OO. en tres tendències: a) la Coordinadora Local, novament dominada pel PSUC (la majoria aconseguida pel FOC el 1968 havia estat efímera); b) les CC.OO. de “zones”, dirigides pel FOC; i c) la tendència “independent”, de la qual naixeria el grup ¿Qué hacer?, integrat en la seva majoria per exmembres del FOC. Per no parlar de les Comissions Obreres Juvenils [COJ], auspiciades pel FOC, el dirigent més emblemàtic de les quals era Joan Font. A més del debat sobre els conflictes de CC.OO., la III Conferència hagué d’encarar greus problemes interns. Convocada per a elaborar el Programa-Línia i recuperar l’homogeneïtat del partit, resultà un fracàs total, fins al punt que la Conferència no arribà a cloure’s formalment. En el seu decurs, dos membres del Comitè Executiu –M. Murcia (Pedrín) i J. A. Díaz (Juanjo)– oposats a Joan Colomà (Juan Puig), abandonaren el partit, perquè l’acusaven de dirigisme personalista i d’una preocupació obsessiva per arrabassar l’hegemonia del PSUC, en lloc d’atendre les necessitats de les bases i d’articular una política revolucionària. Aquesta discussió, produïda en el marc d’un estat d’excepció (gener de 1969), féu més complex i tens el debat sobre el Programa-Línia. Aquest fet i la separació de Murcia i Díaz provocaren la reacció dels quadres històrics i de la majoria del Comitè Executiu. Aquest aleshores era format per Dídac Fàbregas (Jerónimo), Manuel de Forn (Valeri), Antoni Castells Duran (Mauri), J. M. Vegara (Sanglas), P. Maragall (Simón) i Jesús Salvador. La intensa publicació de circulars internes (abril-maig de 1969) evidencià que el FOC era immers en una polèmica fratricida.

La dissolució

El final del FOC es produí després de la IV Conferència (juny de 1969), encara que no hi ha cap acord de dissolució oficial del partit. Celebrada aquesta sense haver-se tancat la III Conferència, significà la separació dels sectors trotskistes de la tendència Comunismo. Alhora, la crisi de CC.OO. s’agreujà amb l’aparició de les Plataformes de CC.OO. i la creació de la Coordinadora de Forces Polítiques, ja sense la presència del FOC (Miquel Roca i Junyent fou l’encarregat de contactar amb altres formacions). A la primeria de 1970, el partit havia desaparegut. Tot i que no esdevingué l’opció revolucionària que el 1959 predicà l’ADP, resultà un notable planter de polítics democràtics.

La universitat

La primera etapa de l’acció de l’ADP-FOC en el moviment estudiantil (1959-1962) es produí en una fase en què l’oposició universitària era dirigida essencialment pel PSUC. La presència del FOC es féu, primer, a partir dels quadres universitaris del Comitè Interfacultats (Inter), organisme que dirigí l’intent de copar la representació sindical universitària. El moviment vaguístic de 1962 representà per al FOC la necessitat d’articular una política universitària específica i de minvar, per tant, la tendència obrerista que fins aleshores l’havia caracteritzat. Dins d’aquest marc actuà la Nova Esquerra Universitària [NEU] (on eren integrats els afiliats a l’ADP i el FOC), que amb l’MSC formaren el Moviment Febrer-62, sòlid grup universitari creat amb el propòsit d’impulsar la futura unificació política dels partits que el constituïen.

Aquest fet entroncà amb l’inici de la segona etapa (1963-1966) i la lluita per lademocratització del Sindicato Español Universitario (1962-1965) i el procés de constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona [SDEUB], creat el 9 de març de 1966. La incidència del FOC en l’SDEUB no fou gaire rellevant: durant l’etapa 1963-1966 ocupà llocs intermedis en el sindicalisme estudiantil, estratègia que coincidí amb la crítica del reformisme del PSUC en àmbits obrers i estudiantils. Tot coincidint amb l’escissió del PSUC de la primavera de 1967 (el grup Unidad), aconseguí d’introduir una dinàmica d’esquerranisme que no s’aturà fins a l’extinció del partit.

Amb la pràctica desaparició de l’SDEUB (1966-1969) per la repressió, el moviment universitari entrà en una fase de radicalització revolucionària, a la qual el FOC imprimí els seus trets més significatius entre el 1966 i el 1968, per bé que s’esllavissà vers la consigna de proletarització d’estudiants, preferentment orientada al proselitisme individual en ajut del moviment obrer. Portà estudiants a les assemblees de CC.OO. i els introduí en l’organització del partit, fet que implicà la pèrdua de presència dins de l’avantguarda estudiantil, amb una ideologia política allunyada de la majoria dels universitaris.

Publicacions

Revolució (1962), Presencia Obrera (1964-1965), Poder Obrero (tardor 1967-1969), Proletario, órgano del Comité Obrero del Vallés Occidental del FOC (1967-1968).

Col·laboració: 
RA

Llegir més...