i Partit dels Socialistes de Catalunya | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari dels Partits Polítics de Catalunya, segle XX

Partit dels Socialistes de Catalunya

SiglaPSC-PSOE
Partit polític

Sumari de l’article

SiglaPSC-PSOE
ciències polítiques polít

Els orígens

El Congrés d’unificació es realitzà en dos temps. El 15 de juliol de 1978 foren convocats els Congressos respectius de cadascun dels partits que anaven a unificar-se per tal d’aprovar un Protocol d’Unitat i d’acordar-ne la dissolució i la integració en el nou partit. L’endemà, el 16 de juliol, se celebrà el Congrés d’unificació. La representació dels delegats congressuals havia estat fixada a partir del nombre d’afiliats reconegut de cada partit, de tal manera que el PSC(C) i la FSC(PSOE) tingueren la mateixa quota congressual de 450 delegats cadascun; el PSC(R) tingué 100 delegats. D’una manera simètrica fou repartida la presència en la futura Comissió Executiva: 11 membres del PSC(C), 11 de la FSC(PSOE) i 3 del PSC(R).

En el Congrés de la FSC(PSOE) es produí el fet més rellevant: no fou aprovada la gestió de l’Executiva encapçalada per Josep M. Triginer, que obtingué el vot en contra del 46% dels delegats i solament del 26% a favor. La crítica es fonamentava en el fet que un sector considerava que els altres dos partits havien d’integrar-se en el PSOE i no estimava que aquest fet hagués de comportar la dissolució de la FSC. Aquesta desautorització provocà que Triginer no fos secretari d’organització de la Comissió Executiva del nou partit, lloc que ocupà l’ugetista Carlos Cigarrán, que esdevingué el número dos del nou PSC. Finalment, però, la FSC(PSOE) renuncià a l’exigència que el procés d’unitat es realitzés sota la condició que el nou partit fos una federació del PSOE. Així, el PSC es definí com un partit sobirà que, com a tal, decidia de participar en organismes representatius comuns amb el PSOE. El Congrés del PSC(C) tingué igualment moments tensos, protagonitzats per la tendència més catalanista del partit (tendència II Congrés), que oferí una forta resistència a les condicions de la unificació i presentà esmenes als nous Estatuts. Però el fet que els dirigents acceptessin totalment la fusió fou decisiu perquè aquesta tendència quedés en minoria. El PSC(R), en canvi, celebrà el seu Congrés sense entrebancs, en part perquè, dels tres partits fundadors, aquest darrer era el que havia perdut ja més afiliats, que es negaren a participar en el procés de fusió.

L’anàlisi dels protocols d’unitat aprovats permet de comprovar les diferències existents entre les tres formacions a l’hora de la unificació, i la comparació dels diversos protocols amb el definitiu permet de copsar quines formacions aconseguiren de fer reeixir millor la concepció sobre la nova organització en tres dels aspectes cabdals: la sobirania del partit, les relacions amb el PSOE i la qüestió sindical.

La sobirania del partit quedà definida en el quart punt del Protocol d’Unitat: “El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) tindrà plena sobirania en aquells àmbits de competències que els socialistes de Catalunya propugnem per a l’organització política del nostre país, d’acord amb el marc constitucional aprovat en el seu programa pels socialistes de tot l’Estat”.

Quant a les relacions que s’establien amb el PSOE, la FSC no concebia les relacions amb el PSOE en el marc d’una federació de partits, sinó d’un partit federal. El PSC(C), en canvi, entenia que “el PSC sorgit de la unificació, en virtut de la seva sobirania, configurarà la seva articulació amb el PSOE en la perspectiva de la unitat de tots els socialistes de l’Estat”.

Finalment, la qüestió sindical només quedà plasmada en el document de la Federació i no fou esmentada en els dels altres dos partits. L’origen històric de les tres formacions les diferenciava en la seva concepció del moviment sindical. Els tres partits defensaven la unitat en una sola central sindical, on haurien d’estar representades les diverses tendències del moviment obrer. El punt de conflicte era la forma de dur-la a terme. La FSC(PSOE) pretenia que es realitzés entorn del sindicat socialista UGT i creia que l’únic camí per aconseguir-ho consistia a fer obligatòria l’afiliació a aquest sindicat. Per la seva banda, el PSC(C) tenia els seus afiliats dispersos en diferents centrals sindicals (UGT, USO, CNT i CC.OO., sense oblidar els sindicats unitaris com la Unió Sindical de Treballadors de l’Ensenyament de Catalunya [USTEC] o el Sindicat de Treballadors de l’Administració Pública de Catalunya [STAC] i la Unió de Pagesos). Defensava la unitat sindical, però no imposava als afiliats un sindicat determinat. Encara que la FSC(PSOE) pretenia l’obligatorietat, hom deixà la porta oberta i l’afiliació a la UGT fou només una opció preferent. La progressiva politització dels sindicats majoritaris (UGT i CC.OO.) tingué com a efecte que molt pocs creguessin viable la creació d’una central sindical única. Així, el III Congrés (1982) introduí l’afiliació obligatòria a la UGT; aquest canvi fou possible per l’apropament entre partit i sindicat i, en gran mesura, perquè aquest havia deixat de ser l’aixopluc del sector que havia perdut el II Congrés de 1980.

La forma d’organització i de treball de cada partit originà també alguns problemes en la unificació, com a conseqüència de les diferents pràctiques existents. La FSC(PSOE) era un partit molt jerarquitzat i rígid (en comparació amb el PSC(C)) que prohibia explícitament les tendències organitzades, ja que el PSOE era un partit molt definit, tant en la seva estructura com en la seva organització. El PSC(C), en canvi, era fruit de la unificació de diferents partits i grups i legitimava l’existència i l’actuació de tendències internes, de manera que era una organització més flexible i menys jerarquitzada. En aquest aspecte, el PSC(R) s’assemblava més al PSC(C) que a la FSC(PSOE): reconeixia el funcionament de les tendències, encara que prohibia la seva organització estable. En el Congrés d’Unitat s’assolí una solució de compromís en els estatuts, i es prohibiren les tendències, però s’acceptaren els corrents d’opinió: “la llibertat de discussió i d’expressió serà absoluta en tots els nivells del partit. Els diferents corrents d’opinió podran expressar-se dins del partit. No podrà constituir-se cap tendència organitzada dins del partit” (art. 2b).

El nou PSC

El 16 de juliol de 1978, el Congrés constituent del Partit dels Socialistes de Catalunya elegí la nova Comissió Executiva, que tancà el procés d’unificació de tots els socialistes de Catalunya en un sol partit, amb Joan Reventós i Carner com a primer secretari, Enric Adroher, Lluís Armet, Leandro Cerdán, Carlos Cigarrán, Higini Clotas, Salvador Clotas, Juanjo Ferreiro, Josep Font Bernaus, Felip Lorda, Eduardo Martín Toval, Josep M. –Raimon– Obiols, José I. Pujana, Esteve Tomàs, Josep M. Triginer, Josep I. Urenda i Josep Verde; com a vocals actuaren Joan Comas, Joaquim Ferrer, Pere Jover, Francesc Martí i Jusmet, Miquel Martínez, Camilo Rueda, Josep M. Sala i Justo Torralba. La Mesa del Consell Nacional era integrada per Jaume Casanovas, Amadeu Clarià, Joan Cornudella i Freixa, Isidre Molas i Francesc Ramos.

La unió, tanmateix, no impedí que sorgissin diferències entre dues tendències representatives de dues concepcions de socialisme, que procedien de tradicions històriques distintes. Aquestes dues tradicions i concepcions del socialisme poden ser descrites de la manera següent: la provinent del PSC(C) troba les seves arrels històriques en el catalanisme, l’anarcosindicalisme i el moviment cooperativista; és anticentralista, antiestatista i autogestionària i té fortes influències del cristianisme social; la provinent del PSOE, en canvi, representa el socialisme de tradició obrerista, estatista i laica. En el marc general del socialisme, la tradició socialista del PSOE se situa dins d’una concepció “estatal”; la del PSC(C), en canvi, s’emmarcaria dins d’una concepció “societal”.

Un dels punts de diferenciació fou l’autogestió, sobre la qual havia reflexionat intel·lectualment Convergència Socialista de Catalunya. Aquesta temàtica havia estat recollida a França per la Confédération Française des Travailleurs [CFDT] i el Parti Socialiste Unifié de Michel Rocard, que la reformularen, la connectaren amb el moviment sindical i n’expurgaren les connotacions iugoslaves. Les seves tesis impregnaren un sector dels socialistes catalans i l’obriren al diàleg amb sectors més radicals, però recelosos dels partits. La diferència entre el PSC(C) i la FSC(PSOE) ha estat present en algunes contradiccions del partit unificat. Existien dues concepcions diferenciades i dues tradicions que maldaven per obtenir la preeminència.

La primera gran pugna interna es produí en el II Congrés del Partit (Barcelona, 1980). El partit hi arribà després d’haver guanyat a Catalunya les eleccions legislatives de 1979 i les municipals d’aquell mateix any i després d’haver forjat el “Pacte de Progrés”. Però un cop aprovat l’Estatut d’autonomia i quan les expectatives dels socialistes eren molt elevades, la derrota en les eleccions de 1980 al Parlament provocà una profunda decepció. A més, el PSC refusà l’oferta de Jordi Pujol per formar part del govern de la Generalitat (formulada la mateixa nit electoral i reiterada en el debat d’investidura).

La derrota havia vingut precedida per discussions en la confecció de les llistes electorals entre els partits que s’havien unificat i entre els òrgans del partit i la UGT. Obiols (que el 1979 havia dimitit de l’Executiva en desacord amb el manteniment de les quotes de representació de cada partit pactades en el moment de la fusió) es presentà al Congrés encapçalant el corrent “unitari” que propugnava trencar amb les quotes imperants i realitzar realment la unitat. Aquests foren els detonants de la crisi que dirimí el II Congrés. La majoria dels antics membres de la FSC(PSOE) es retiraren del Congrés, on estaven en minoria, i no participaren en la votació dels òrgans de direcció. Les conseqüències del fet foren dues; d’una banda, evitar que el jove partit es convertís en una confederació dels vells partits; de l’altra, la no presència dels antics membres de la FSC(PSOE) de la Comissió Executiva. Aquesta retirada comportà el trencament de l’equilibri inestable aconseguit en la fundació i el decantament cap a una de les seves parts. En el II Congrés, el Partit dels Socialistes s’havia dividit en tres blocs, que representaven tres sectors molt diferenciats: els “obreristes”, procedents de la FSC(PSOE), encapçalats per Cigarrán, que constituïen el sector que entenia que el socialisme no és nacionalista; els “unitaris”, procedents dels dos PSC, liderats per Obiols, que mantenien que s’havien perdut les eleccions per no ser un partit nacionalista progressista; i els “crítics” (sector minoritari amb Dídac Fàbregas com a cap visible), que censuraven el partit per ser una organització massa jerarquitzada i defensaven una postura més esquerrana, els quals donaren suport als “unitaris” en les qüestions nacionals i de caràcter intern.

El partit estigué a punt de trencar-se, però la ruptura no es produí perquè el PSOE declarà que només reconeixeria les resolucions del Congrés. La Comissió Executiva, encapçalada per Reventós, no pogué reconstruir la unitat perduda, ja que el sector “obrerista” s’hi negà. Obiols fou l’encarregat d’estructurar i organitzar el partit des de l’Executiva, amb l’ajut de Josep M. Sala. Però el fet més important fou que finalitzà la representació dels partits fundadors a través de quotes. La fràgil unitat s’havia aconseguit de mantenir gràcies al respecte i a una política d’integració dels que havien perdut el Congrés.

La segona crisi interna esclatà després de l’intent de cop d’estat del febrer de 1981 i fou motivada pel pacte entre la Unión de Centro Democrático i el PSOE sobre les autonomies i la subsegüent aprovació de la Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic (LOAPA). L’episodi més important de la crisi fou la no presentació de les esmenes aprovades per la Comissió Executiva pel portaveu parlamentari Ernest Lluch, que fou cessat del càrrec. Dos membres de la Comissió Executiva dimitiren per aquest motiu: Eduardo Martín Toval i Joan Prats Català. De nou, l’equilibri inestable es trencà.

La victòria en les eleccions legislatives del 28 d’octubre de 1982 i l’arribada del PSOE al govern reconduïren en part l’equilibri intern i, en gran mesura, les conseqüències del II Congrés. Poc abans de les eleccions, el III Congrés (Castelldefels, 1982) confirmà la majoria del sector que havia assumit el poder dos anys abans, que vencé la “Nova Majoria” (integrada per Martín Toval, Lluch, Fàbregas, Triginer i Prats). Poc després, en substitució de Reventós (que havia estat nomenat ambaixador a França), Raimon Obiols fou elegit primer secretari en el Congrés extraordinari de 1983, que inicià la fase de consolidació del PSC.

D’una banda, la corresponsabilitat en les tasques de govern amb la presència de ministres del PSC (Narcís Serra i Ernest Lluch i, més tard, Joan Majó i Jordi Solé Tura) i, de l’altra, les victòries electorals en les legislatives de 1986 i les municipals de 1983 i 1987 ajudaren a consolidar i estabilitzar el partit. Tot i que tornà a perdre les eleccions autonòmiques de 1984 i 1988, aquestes derrotes ja no produïren cap crisi interna.

Pes específic de cada partit fundador sobre el nombre total de membres (1978-1984)
Origen Consell Nacional Comissió Executiva Nacional Comitè Federal del PSOE
PSC(C) 31,9 53,5 46,4
PSC(R) 5,5 4,2
FC PSOE 13,8 26,8 28,6
NP 48,8 15,5 25
Total membres 420 71 28

Definició ideològica i organització

D’acord amb els Estatuts del partit, aquest s’estructura com un partit de masses i es defineix nacional i de classe, ja que “proposa com a objectius la consecució d’una societat sense classes, socialista i autogestionària en la qual desaparegui qualsevol signe d’explotació i opressió de classe o nacional i la reivindicació de la personalitat nacional de Catalunya” (art. 2). És un partit d’afiliació directa (art. 6), tret característic dels partits socialistes europeus continentals, que es contraposa als models d’afiliació indirecta (per exemple, els partits de tradició laborista).

La seva estructura interna es compon de tres nivells: local, de federació i nacional. El primer el constitueix l’Agrupació: “l’organització d’enquadrament polític, responsable en el seu àmbit de la política global del Partit” (art. 14). “Les Agrupacions es constituiran en base a criteris geogràfics i administratius, de manera que cada Agrupació comprengui un municipi o bé reuneixi diversos municipis en una Agrupació” (art. 14). Hi ha quatre tipus diferents d’agrupació: de barri o districte, de municipi, de comarca i, com a excepció al criteri geogràfic, sectorial. Les agrupacions municipals són les més generalitzades, però a Barcelona, Sabadell i l’Hospitalet el partit s’estructura en agrupacions de barri o de districte; d’altra banda, la Garrotxa té una agrupació comarcal. Els afiliats a les agrupacions poden pertànyer també a una Organització Sectorial del Partit, que són creades pel Consell Nacional a proposta de la Comissió Executiva del Partit (art. 26). En l’Organització Sectorial “s’integren els afiliats que s’agrupen en funció d’un àmbit especialitzat d’activitat política” (art. 15). Internament l’agrupació s’estructura en una Assemblea, òrgan màxim de decisió (art. 23), que elegeix una Comissió Executiva que executa les seves resolucions (art. 24). L’Agrupació és la base de l’estructura interna general del PSC.

El segon nivell és la Federació, que “coordina les organitzacions del Partit en el seu àmbit” (art. 12). “La Federació és constituïda per totes les Agrupacions ubicades en el seu territori” (art. 18). “Cada Federació integrarà una part o un conjunt de comarques d’acord amb els criteris de proximitat geogràfica, nombre d’afiliats i les característiques socioeconòmiques” (art. 12). El Congrés del partit fixa el nombre d’afiliats i la seva composició, i el Consell Nacional pot modificar-ho de manera provisional, amb l’acord de la Federació afectada. Podem diferenciar quatre tipus de Federació: la municipal, la comarcal, la pluricomarcal i la que correspon a comarques seccionades. La distribució entre aquests diferents tipus manté un cert equilibri entre les comarcals i les pluricomarcals, mentre que les altres dues són minoritàries. L’estructura de la Federació la componen l’Assemblea (“òrgan màxim del Partit en el seu àmbit”, que està “formada per la totalitat d’afiliats o bé per representants de les Agrupacions en proporció al nombre d’afiliats” (art. 19)), el Consell de Federació (òrgan màxim de direcció que està compost pels membres de la seva Comissió Executiva, pels elegits per l’Assemblea de la Federació i pels electes per les Assemblees de les Agrupacions (art. 20)) i, finalment, la Comissió Executiva (elegida per l’Assemblea, que executa els acords de l’Assemblea i les decisions del Consell (art. 21)). Dins de l’estructura general del partit, la Federació se situa en el nivell intermedi de coordinació entre la base iles instàncies superiors de direcció. La presència d’aquests dos nivells, local i federal, afavoreix l’existència d’una jerarquia més clara i d’una separació de funcions més precisa. Però, alhora, comporta també un grau de complexitat més gran en l’organització interna. El partit es caracteritza per tenir una estructura organitzativa que se situa de manera predominant en les zones urbanes i industrials, on existeix un grau elevat d’immigració. No ha aconseguit d’implantar-se en zones rurals, sobretot en les més deprimides econòmicament i amb una taxa baixa d’immigració.

El tercer nivell és el nivell nacional, integrat pels òrgans de direcció i de control del partit. Els de direcció són: el Congrés, el Consell Nacional i la Comissió Executiva del partit. Els de control són: la Comissió Nacional de Garanties i la Comissió General de Control Financer. El Congrés, “l’òrgan suprem del Partit, tindrà competència exclusiva per establir la seva estructura interna, regular la seva disciplina i elaborar la seva política i el seu programa” (art. 28). En el IV Congrés (Barcelona, 1984) es decidí de convocar el Congrés cada tres anys (art. 29), enlloc de cada dos, com fins aleshores s’estipulava. Les agrupacions forneixen els delegats congressuals en proporció al seu nombre d’afiliats. El mecanisme de votació varià en el VII Congrés (Sitges, 1994) i passà del vot per delegació al vot individual dels delegats. En la tradició dels partits socialistes (com el Labour Party o el PSOE), en el primer dia de Congrés, la Comissió Executiva que finalitza el seu mandat sotmet la seva gestió a la crítica de les delegacions. Només s’hi poden formular crítiques i solament els membres que componen l’Executiva poden defensar la seva gestió. Cada Congrés elegeix una nova Comissió Executiva, els representants al Comité Federal del PSOE, les Comissions de Control Financer i de Garanties, una part del Consell Nacional i el president d’aquest darrer des del Congrés de Sitges (1994).

El Consell Nacional és “l’òrgan màxim de direcció política del Partit entre Congrés i Congrés” (art. 34). Hi ha quatre tipus de consellers nacionals: consellers elegits pel Congrés o per les Federacions, membres de la Comissió Executiva, representants del partit en el Comité Federal del PSOE i delegats nacionals de les Comissions sectorials.

La Comissió Executiva “executa els acords del Congrés i les decisions del Consell Nacional” (art. 40). La direcció del partit socialista és col·legiada (art. 3/G) i el primer secretari és un primus inter pares, sobre qui recau la personalització del partit. Els dos primers secretaris del partit procedien del Moviment Socialista de Catalunya; el tercer, del Front Obrer de Catalunya. A partir del Congrés extraordinari de 1983, s’instituí la figura simbòlica de president del partit, que recaigué en Reventós, primer secretari fins aleshores, quan fou substituït per Obiols. Quan Narcís Serra assumí la primera secretaria en el VIII Congrés (l’Hospitalet, 1996), Obiols esdevingué president. Els membres de la Comissió Executiva que dirigeixen una secretaria s’integren en el Secretariat (art. 10). A partir del IV Congrés (1984), s’instituí el Ple de la Comissió Executiva, integrat per tots els membres del secretariat i pels altres membres elegits pel Congrés sense una adscripció determinada. La presència d’aquests membres en l’Executiva, sense responsabilitats de gestió directa (que correspon al Secretariat), deriva de la significació política de cadascun d’ells.

El VII Congrés (Sitges, 1994) introduí un nou òrgan reduït de l’Executiva, el Comitè d’Acció Política [CAP] compost per Reventós, Obiols, Serra, Pasqual Maragall, Josep Borrell i Josep M. Sala i, més tard, Joaquim Nadal. Aquest ens desaparegué en el següent Congrés (l’Hospitalet, 1996), quan es tancà la crisi oberta en el de Sitges. El VIII Congrés (1996) varià la concepció del Ple de la Comissió Executiva i atorgà responsabilitats a tots els integrants de l’Executiva, per bé que mantingué els dos nivells, el de Secretariat i el de Ple.

El partit s’estructura horitzontalment a partir de les divisions territorials administratives (comarca, municipi i districte) i verticalment, de manera piramidal. La seva articulació és complexa i rígida: complexa perquè en cada nivell les parts formen un tot, però cadascuna d’elles s’integra en el nivell superior; rígida perquè tant els estatuts com els reglaments interns regulen de manera minuciosa la seva vida interna. Aquesta minuciositat es tradueix en la garantia de participació tant dels afiliats com dels diferents òrgans que el componen en tots els nivells. En certa manera, això reflecteix l’intent de mantenir en l’interior del partit els principis de la democràcia política, tant la separació de funcions, com la participació, ja que en cadascun dels nivells hi ha sempre representació dels nivells inferiors. Però aquesta democràcia interna és més aparent que real, perquè hi ha diversos factors que la limiten.

Un primer factor que influeix en l’articulació és la incidència del sistema proporcional en les eleccions. L’escrutini de llista en el marc d’una gran circumscripció obliga les organitzacions locals a establir una forta articulació per tal d’acordar la composició de les llistes. Quan l’escrutini de llista coincideix amb la representació proporcional, la necessitat d’articular-se és encara més gran.

El sistema proporcional comporta dos altres factors que cal tenir també presents. D’una banda, la centralització de la nominació dels candidats en un òrgan del partit: “la designació dels membres del Partit candidats a càrrec de representació pública correspondrà al Consell Nacional tenint en compte les propostes dels òrgans de direcció del Partit corresponents a les circumscripcions del seu àmbit territorial, d’acord amb el reglament que aquest elabori” (art. 49). De l’altra, el sistema de selecció adoptat en l’interior del partit té una gran influència: les carreres polítiques solen transitar per vies internes, en les quals una variable clau és el sistema electoral intern, que esdevé element central de l’eix d’oportunitats.

El nexe d’unió entre els diversos nivells interns es realitza a través d’enllaços verticals, és a dir, entre organismes jerarquitzats: d’Agrupació a Federació, de Federació a Consell Nacional, o d’Agrupació a Comissió Executiva del partit; o viceversa: des del Consell Nacional o de la Comissió Executiva cap a baix. El Consell Nacional i la Comissió Executiva del partit són omnipresents en tota l’estructura partidista.

Congressos del PSC i primer secretari
Any Congrés Lloc Primer secretari
1978 I Congrés Barcelona Joan Reventós i Carner
1980 II Congrés Barcelona Joan Reventós i Carner
1982 III Congrés Castelldefels Joan Reventós i Carner
1983 Congrés Extraordinari Barcelona Raimon Obiols i Germà
1984 IV Congrés Barcelona Raimon Obiols i Germà
1987 V Congrés Barcelona Raimon Obiols i Germà
1990 VI Congrés Girona Raimon Obiols i Germà
1994 VII Congrés Sitges Raimon Obiols i Germà
1996 VIII Congrés Regional L'Hospitalet Narcís Serra i Serra

Les relacions amb el PSOE

D’acord amb els diferents documents i estatuts, aquestes relacions estan marcades per una certa ambigüitat, ja que no es pot determinar d’una manera clara el tipus de relació que mantenen. Les causes cal cercar-les, en primer lloc, en l’elaboració de l’anomenat Pacte d’Abril de 1977, pel qual el PSC(C) i la FSC(PSOE) arribaren a un acord electoral com a primer pas per a una unitat futura. En segon lloc, en el Protocol d’Unitat de 1978, aprovat per cadascun dels partits fundadors en els seus congressos. Per a la FSC(PSOE) el nou partit era, en el fons, una Federació més del PSOE, a diferència del PSC(C) i del PSC(R), per als quals el nou partit havia d’estar federat amb el PSOE.

El Protocol d’Unitat final barrejà les dues concepcions dels partits fundadors: d’una banda, primà la independència del partit, però no la salvaguardà en tots els aspectes. Així, en el pla sindical el PSC es decanta vers la UGT com a “opció sindical” del partit, tot i que no fou fins al III Congrés (1982) que es reconegué aquest sindicat com a l’únic socialista i s’obligà a militar-hi als afiliats. Aquesta dependència és visible també en el fet que la representació del partit en la Internacional Socialista està reservada al PSOE i que la delimitació de l’àmbit d’actuació del PSC se circumscriu exclusivament a Catalunya i a qüestions d’àmbit català.

Jurídicament, però, el partit és plenament independent del PSOE, per la seva inscripció en el Registre de Partits Polítics (com recorda una resolució de la Junta Electoral Central de 1986, que afirmava que “la impugnación de la asignación de espacios al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) carece de fundamento puesto que esta entidad política figura inscrita en el Registro de Partidos Políticos como distinta e independiente del PSOE; presentó candidaturas propias y obtuvo diputados propios en las elecciones el 28 de octubre de 1982, con independencia del PSOE y, finalmente, en el trámite de alegaciones se aporta acta notarial de constitución del Partido, otorgada el 31 de agosto de 1978, en la que consta que se disolvió y extinguió la Federación Socialista de Cataluña del PSOE, constituyéndose el PSC-PSOE por la fusión de otros partidos políticos y sin vinculación jurídica con el PSOE”). La relació entre els dos partits està determinada pel Protocol d’Unitat de 1978, que, com recorda la Disposició Addicional Primera dels Estatuts del PSOE, regeix les relacions dels socialistes catalans amb ell: “la articulación orgánica de los partidos federados surgidos de procesos de unidad socialista, se regulará por lo establecido en los respectivos acuerdos de unidad aprobados por el Congreso correspondiente”.

Els estatuts del PSOE regulen els partits federats i les federacions i cobreixen diferents aspectes. En primer lloc, la denominació del partit: “cada partido o federación de Nacionalidad o Región determinará su propio nombre, que deberá ir necesariamente acompañado de las siglas PSOE” (art. 15). Fou Obiols qui proposà la denominació del partit unificat: Partit dels Socialistes de Catalunya i, entre parèntesis, les sigles dels partits fundadors: “PSC” com a record del Congrés i del Reagrupament i “PSOE” de la Federació Socialista Catalana. En segon lloc, la seva estructura interna i els òrgans de direcció “son órganos del Partido o Federación Nacional o Regional” (art. 19). En tercer lloc, la ratificació pel Comité Federal dels estatuts aprovats pel partit federat: “la denominación, organización y estatutos de cada Partido o Federación Regional o de Nacionalidad, tendrán que ser ratificados por el Comité Federal en el plazo máximo de seis meses desde su presentación”. En quart lloc, en cas de conflicte entre òrgans del partit federat i de l’estatal, aquest pot suspendre’ls: “Cualquier actuación de los órganos de las colectividades que integran el Partido que resultase contraria a lo establecido en estos Estatutos, a las resoluciones del Comité Federal o de la Comisión Ejecutiva Federal, podrá ser suspendida y dejada sin efecto por decisión de la Comisión Ejecutiva Federal, remitiéndose la resolución definitiva a la primera reunión que celebra el Comité Federal” (art. 20). El cas de la crisi del II Congrés (1980) fou emblemàtic: s’evità la ruptura quan el PSOE manifestà que no reconeixia el sector que havia abandonat les sessions congressuals i pretenia refundar l’antiga FSC(PSOE).

El Protocol d’Unitat regula la participació dels membres del PSC en el Comité Federal del PSOE i la seva possible elecció en la Comissió Executiva Federal: “El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) en virtut de la seva sobirania decideix la seva participació als organismes decisoris i representatius comuns amb el PSOE. L’àmbit territorial del partit és Catalunya. La seva actuació fora de Catalunya es regeix per aquests Estatuts” (art. 2). L’article 4 estableix que “amb la finalitat de definir, conjuntament amb els altres socialistes de l’Estat, els elements estratègics coincidents amb la lluita de classes, el partit enviarà els seus delegats al Congrés Federal del PSOE perquè participin a les sessions, debats i resolucions que facin referència a les qüestions comunes de la lluita de classes a nivell estatal. El Partit està representat al Comité Federal. Aquesta representació es designarà en funció d’allò establert als Estatuts i d’acord amb els criteris de proporcionalitat en virtut del nombre d’afiliats. Els membres del partit candidats a la Comissió Executiva Federal seran presentats, o en el seu cas refrendats pel Partit, a través dels propis delegats que siguin presents al Congrés Federal”. El primer secretari del PSC és membre nat del Comitè Federal (art. 27 PSOE). Els representants del PSC en el Comitè Federal són elegits pel Congrés i membres nats del Consell Nacional (art. 34). Finalment, els membres del Partit que formin part de la Comissió Executiva Federal poden assistir a les reunions de la Comissió Executiva (art. 41).

El Partit ha de contribuir econòmicament al PSOE amb una quota estipulada segons el nombre d’afiliats. Els estatuts del PSC estableixen que “els afiliats del Partit que tinguin la seva residència a d’altres nacionalitats o regions d’Espanya sol·licitaran l’admissió a la corresponent Agrupació del Partit o Federació del PSOE”. Recíprocament, els afiliats del PSOE que passin a fixar “la seva residència a Catalunya, sol·licitaran l’admissió a la corresponent Agrupació del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)” (art. 8d). Però el PSC, tot i que és jurídicament independent i sobirà i que les relacions federals amb el PSOE són regulades pel Protocol d’Unitat, en molts aspectes té unes relacions de federació amb el PSOE.

Afiliació i implantació

L’afiliació socialista a Catalunya ha crescut de manera gradual en el període 1978-1997, fins a assolir la xifra de 28.000 afiliats, que representa tan sols una taxa d’afiliació del 0,5% a nivell de Catalunya sobre el cens electoral. Tanmateix, el PSC no és un cas singular, car els partits espanyols tenen una de les taxes d’afiliació més baixes d’Europa. El creixement de l’afiliació ha sofert dues aturades el 1981 i el 1985, derivades de les derrotes electorals en les eleccions autonòmiques de 1980 i de 1984. Així mateix, cal cercar l’acceleració en el creixement en la victòria en les legislatives de 1982, quan el partit passa de 9.365 afiliats (octubre de 1982) a 12.631 (juny de 1985).

El PSC té la seva afiliació implantada de manera homogènia i forta en cinc comarques que demogràficament són el 80% de la població total de Catalunya: Baix Llobregat, Barcelonès, Maresme, Vallès Occidental i Vallès Oriental. La seva implantació és ferma en 17 comarques, on l’afiliació supera els 100 afiliats en cadascuna (en set supera els 200). La implantació del PSC cobreix totes les comarques del litoral i algunes de l’interior. Per contra, té una implantació feble en 16 comarques de l’interior, que posseeixen menys de 100 afiliats (en alguns casos, amb una presència simbòlica, com a la Vall d’Aran i a l’Alt Urgell). El PSC es caracteritza per tenir major afiliació en zones predominantment urbanes i en les industrials i allí on existeix un taxa elevada d’immigració. No aconsegueix d’implantar-se en les zones més rurals, sobretot les econòmicament més deprimides i amb una taxa baixa d’immigració; és a dir, en línies generals, en l’anomenada “Catalunya pobra”.

Quant a l’anàlisi de la composició del “cercle interior”, les dades mostren que l’ex-PSC(C) hi manté un predomini constant durant el període 1978-84, en els tres nivells: la Comissió Executiva, la representació del PSC en el Comité Federal del PSOE i en els Consellers [una proporció de 2 a 1 amb relació a l’ex-FSC(PSOE) i de 8 a 1 amb relació a l’ex-PSC(R)]. La crisi del II Congrés (1980), amb la sortida de l’antiga Federació Catalana de les instàncies superiors del partit (sobretot de la Comissió Executiva), no varià sensiblement la proporció entre aquesta i el PSC(C): els quadres procedents d’aquest darrer partit tenien ja un predomini i un control ferm de les instàncies superiors, mentre que els procedents de la FSC(PSOE) hi eren minoritaris. Això comportava un equilibri inestable entre els dos sectors: quan un d’ells trencava aquest equilibri, el PSC entrava en crisi.

La línia majoritària del partit representa el socialisme societal, mentre que és minoritària la del socialisme estatal. Tanmateix, el creixement del partit ha desdibuixat les arrels fundacionals i en la crisi del VII Congrés l’eix vertebrador no foren tant les sensibilitats històriques, com una lògica de debat entre majoria i minoria.

La direcció col·legiada del partit socialista està basada en un nucli directiu estable, reduït i homogeni. Les característiques són les pròpies dels “partits de masses”. Tot i que l’articulació del partit està reglamentada minuciosament per tal de garantir la democràcia interna, existeixen diversos factors que l’atenuen. El primer és el sistema electoral proporcional, que prima l’organització nacional (central), que centralitza la designació de candidatures i que, per tant, centralitza el PSC “territorialment”. El segon és la clàusula d’exclusió de les minories que no obtinguin la quota mínima de representació en els òrgans de govern, que centralitza el partit “políticament”.

La implantació del PSC en institucions de poder ha conformat unes elits dirigents i, en gran mesura, un tipus de partit. La victòria electoral de 1982 donà lloc a la corresponsabilitat del partit en les tasques de govern de l’estat i suposà el transvasament de quadres a llocs de responsabilitat de l’administració central. No obstant això, el fet que més ha marcat el PSC ha estat la seva implantació a nivell municipal: ha vençut en totes les eleccions municipals i ha dirigit (i dirigeix) els ajuntaments més importants de Catalunya. El moment clau cal situar-lo en la victòria socialista en les primeres eleccions municipals (1979), que donà pas a nous càrrecs de responsabilitat a la generació formada políticament durant els anys seixanta en la clandestinitat. La “municipalització” gradual del PSC a partir de 1979 ha augmentat cada cop més i es tradueix també en els òrgans de direcció, on l’elit política formada en els ens locals té una forta representació. Aquesta situació ha fet aflorar els grans temes de debat intern i extern: temes com la modernització de la societat, l’autonomia local i el seu apropament al ciutadà (o, fins i tot, la idea dels Jocs Olímpics de Barcelona), entre d’altres, sorgiren dels líders municipals del partit (Pasqual Maragall, Manuel Royes, Joaquim Nadal, Antoni Siurana). A diferència del PSOE, que és més aviat un partit de govern i de construcció de l’estat (en la línia de la seva tradició), el PSC es caracteritza, en canvi, per ser un partit més municipal i més proper al nivell local (d’acord amb la tradició que l’emmarca).

A l’octubre de 1978 se celebrà el congrés de constitució de la Joventut Socialista de Catalunya (amb Jaume Casanovas com a primer secretari), que unificà les Joventuts Socialistes de Catalunya, el Moviment de Joves Socialistes de Catalunya i el Moviment de Joventuts Socialistes de Catalunya.

Afiliació al PSC(*)
Anys Afiliació
1979 7.570
1980 9.182
1981 9.125
1982 10.280
1983 12.280
1984 12.835
1985 12.631
1986 12.594
1987 13.722
1988 16.271
1989 17.041
1990 18.151
1991 20.078
1992 21.271
1993 23.132
1994 23.476
1995 24.595
1996 27.741

Premsa

Les principals publicacions del PSC han estat L’Opinió Socialista (des de 1978), La Rosa de Barcelona (des de 1989) i Endavant (des de 1987).

Resultats electorals

Any Tipus d'elecció Vots % votants
1977 Eleccions legislatives(*) 880.539 28,4
1979 Eleccions legislatives 876.918 29,2
1980 Eleccions autonòmiques 608.689 22,3
1982 Eleccions legislatives 1.575.260 45,2
1984 Eleccions autonòmiques 866.425 30
1986 Eleccions legislatives 1.302.710 40,6
1987 Eleccions europees 1.117.564 36,6
1988 Eleccions autonòmiques 802.828 29,8
1989 Eleccions europees 865.506 36,4
1989 Eleccions legislatives 1.123.975 35,6
1992 Eleccions autonòmiques 728.311 27,6
1993 Eleccions legislatives 1.277.838 34,9
1994 Eleccions europees 721.374 28,2
1995 Eleccions autonòmiques 802.252 24,9
1996 Eleccions legislatives 1.531.143 39,4
1999 Eleccions europees 991.656 34,6
1999 Eleccions autonòmiques(*) 1.178.652 37,9

Col·laboració: 
GC

Llegir més...