OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

☰ Navegació pel sumari

Gran enciclopèdia catalana

Anatomia de l’orella

Situació de l’orella

Hom considera que l’orella és un òrgan doble perquè n’hi ha dues de formades per estructures similars, situades simètricament a ambdues bandes del cap. Cada orella es troba situada a la part lateral del crani, als costats del rostre. Les diverses estructures de l’orella s’organitzen en tres parts ben diferenciades. Així, hom hi diferencia tres sectors: l’orella externa, l’orella mitjana i l’orella interna. Des de l’exterior només es pot veure una part reduïda de les estructures que componen l’orella externa: el pavelló auricular i l’entrada del conducte auditiu extern. La resta del conducte auditiu extern que no és visible directament i les altres parts de l’òrgan es troben localitzats a l’interior d’un dels ossos del crani: l’os temporal.

L’os temporal es compon bàsicament de tres porcions: l’escamosa, la petrosa i la mastoide. Les diverses parts de l’orella, en conjunt, travessen l’os cap a dins i darrere del crani.

La porció escamosa o escama és la part de l’os temporal plana i ampla, en forma de petxina, que constitueix la part inferior de la paret lateral del crani. Aquesta part de l’os gairebé no té relació amb l’orella.

La porció petrosa o penyal forma part de la base del crani. És l’estructura òssia que conté les diverses parts de l’orella. Bàsicament, acull les estructures de l’orella mitjana i, en la part més interna, forma la càpsula òtica o el laberint ossi, constituït pel teixit ossi més dens i dur de l’organisme, a l’interior del qual hi ha les estructures de l’orella interna.

La porció mastoide o apòfisi mastoide és la porció més posterior del temporal. Des de l’exterior és possible de palpar-la per darrere del pavelló auricular. L’apòfisi mastoide forma part de les parets que envolten el conducte auditiu extern i l’orella mitjana, i per les seves característiques especials es diferencia de la resta del temporal. Al seu interior hi ha unes cavitats, plenes d’aire, anomenades cel·les mastoides, cobertes per una membrana mucosa; una cavitat més gran, l’antre mastoide, comunica amb les cel·les restants tot formant un sistema que s’intercomunica, i del qual el nombre de cavitats i les dimensions varien notablement d’una persona a una altra. Pel que sembla, aquestes cavitats aèries intervenen d’alguna manera en la regulació de la pressió d’aire en l’orella mitjana, bé que hom dóna una importància relativa a la funció que puguin desenvolupar.

Orella externa

L’orella externa consta de dues parts, el pavelló auricular i el conducte auditiu extern. Té la funció de recollir les ones sonores i transmetre-les fins a l’orella mitjana, com també de protegir les estructures internes de les agressions provinents de l’exterior:

El pavelló auricular és l’única part de l’orella que es troba a l’exterior. La seva forma i la grandària varia d’una persona a una altra, bé que, com a mitjana, en l’adult mesura uns 6 cm d’alt i uns 3 cm d’ample, i els dos terços posteriors estan desenganxats del cap. El pavelló es compon d’una estructura de teixit car-tilaginós, recobert completament de pell. El pavelló auricular té una sèrie de relleus i plecs de formes característiques, que envolten l’entrada del conducte auditiu extern. Els principals són: l’hèlix, l’antihèlix, el lòbul, la conca, el trague i l’antitrague. L’hèlix és el plec que correspon a la vora externa del pavelló i en la seva part inferior es continua amb el lòbul, l’únic relleu del pavelló del tot cutani perquè no té una estructura cartilaginosa. Envoltada per l’hèlix, hi ha la porció anomenada antihèlix que forma la major part del cos del pavelló. La conca és la part central del pavelló. Constitueix una concavitat que continua sense cap separació amb el conducte auditiu extern. Per davant de l’obertura del conducte auditiu extern, cobrint-la parcialment, hi ha el trague i, en la part oposada, un petit relleu anomenat antitrague. El pavelló auricular té una rica innervació nerviosa sensitiva, i això fa que els trastorns que l’afecten puguin ésser molt dolorosos. El conducte auditiu extern és un conducte que s’estén des de l’obertura a l’exterior, el meat auditiu, fins a la membrana timpànica, una estructura que el comunica amb l’orella mitjana. Fa uns 2 cm o 3 de llarg i uns 7 mm de diàmetre. De fet, es tracta d’un conducte tortuós i ondulat, de manera que el diàmetre varia d’un punt a l’altre. Per la part davantera es troba en contacte amb l’articulació entre la mandíbula i el temporal, per la part posterior amb l’apòfisi mastoide, per la superior amb la cavitat cranial i per sota amb la glàndula paròtide.

L’estructura del conducte auditiu extern varia d’un sector a un altre. Així, el terç exterior es compon de parets cartilaginoses, mentre que la part interna té parets òssies, formades per l’anomenada part timpànica de l’os temporal i l’apòfisi mastoide.

L’interior del conducte auditiu extern és recobert de pell. En la pell que cobreix el terç exterior del conducte hi ha alguns pèls que impedeixen el pas de partícules estranyes a l’interior, com també algunes glàndules sebàcies. També hi ha unes glàndules sudorípares especials, les glàndules ceruminoses, úniques en tot l’organisme, que tenen la funció de segregar una substància força densa, d’un color groc fosc anomenada cerumen, que té la funció de protegir la pell del conducte auditiu extern. La quantitat i la qualitat del cerumen segregat per les glàndules varia d’una persona a una altra. Així, hi ha persones que tenen tendència a elaborarne molt, de manera que el cerumen és visible des de l’exterior, mentre que en d’altres la secreció és escassa i gairebé no es nota que n’hi ha.

Orella mitjana

L’orella mitjana és constituïda per diverses estructures: el timpà, la caixa timpànica, que conté una cadena d’ossets, i la trompa d’Eustaqui. Té la funció de rebre les ones sonores procedents de l’exterior, ampliar-les i transportar-les fins a l’orella interna.

El timpà o membrana timpànica separa el conducte auditiu extern de la caixa timpànica. Es tracta d’una membrana fina i elàstica, d’una forma arrodonida, un diàmetre aproximat d’l cm i un gruix d’una dècima de mm. Quan hom observa el timpà, cosa que només és possible amb els procediments adequats, se’n pot apreciar el color blanquinós o gris perla. En la membrana es distingeix una zona central que constitueix la part més extensa. Com que es manté en tensió, com ara la pell d’un tambor, és anomenada part tensa. La zona perifèrica és més flexible i permet que la part tensa oscil·li en rebre les vibracions sonores, és a dir, que forma com un anell elàstic que afavoreix el moviment de la part central. En la part superior del timpà hi ha una zona triangular molt flàccida que no influeix en el procés d’audició, anomenada part flàccida o membrana de Schrapnell. En la part central del timpà fa relleu, des de l’interior de l’orella mitjana, una part d’un osset, el martell, que és englobat en la membrana.

D’altra banda, la caixa timpànica és una petita cavitat, d’uns 3 mm de profunditat, situada a l’interior del penyal del temporal. A l’interior d’aquesta cavitat hi ha tres ossets: el martell, l’estrep i l’enclusa. Com que actuen conjuntament són anomenats cadena ossicular.

El martell té una porció allargada anomenada nec que s’inclou en la membrana del timpà; l’altra porció, més ampla, és el cap, que s’articula amb l’enclusa. L’enclusa, que té una forma semblant a un queixal, també s’articula a l’estrep. L’estrep té una forma similar a l’instrument del mateix nom emprat per a cavalcar. La seva base, anomenada platina, s’adapta a un orifici petit situat a la paret interna de l’orella mitjana, la finestra oval, que la comunica amb l’orella interna. Com que els tres ossets formen una cadena, transmeten les vibracions del timpà fins a l’orella interna. En la caixa timpànica hi ha dos músculs, els més petits de l’organisme, que uneixen aquests ossets al temporal: el múscul del martell, innervat pel nervi trigemin i el múscul de l’estrep, innervat pel nervi facial.

La paret interna de la caixa timpànica es compon d’una part de la càpsula òtica, una estructura que acull l’orella interna. En aquesta paret hi ha dues obertures: la finestra oval, obturada per la platina de l’estrep, i la finestra rodona, situada una mica per sota de l’anterior i coberta per una membrana molt fina. Aquestes obertures posen en relació l’orella mitjana amb la interna.

El sostre de la caixa timpànica es compon d’una làmina fina d’os que separa l’orella mitjana de la cavitat cranial.

En la caixa timpànica desemboca un conducte, la trompa d’Eustaqui, que estableix una comunicació amb la part alta de la faringe, la rinofaringe, situada per darrere de les fosses nasals. Així, la trompa d’Eustaqui comunica l’orella mitjana amb l’exterior. L’estructura d’aquesta trompa és cartilaginosa en les dues terceres parts més properes a la faringe, mentre que en la part més propera a la caixa timpànica té una estructura òssia. Interiorment, es troba recoberta per una mucosa densa que conté cèl·lules amb pestanyes vibràtils o cilis i glàndules secretores de moc. La vibració dels cilis impulsa el moc cap a la rino-faringe i l’elimina. Habitualment, la trompa és tancada per l’espessor de la mucosa i la pressió que hi exerceixen les estructures que l’envolten. Té la funció de mantenir equilibrada la pressió de la caixa timpànica amb la de l’exterior, i per aquesta raó la trompa s’obre de tant en tant per tal de deixar passar aire cap a la cavitat bucal o cap a l’orella mitjana. L’obertura de la trompa s’efectua amb l’acció de dos músculs, anomenats peristafilins o elevador i tensor del paladar, la contracció dels quals es pot provocar amb diversos moviments com el badall, la deglució o els desplaçaments de la mandíbula d’un costat a l’altre.

Orella interna

L’orella interna es troba a l’interior d’un motlle ossi molt dur, la càpsula òtica o laberint ossi, amb una forma irregular que constitueix estructures diverses. A dins hi ha una altra estructura de forma corresponent, però que es compon de teixit membranós: el laberint membranós. L’interior de l’orella interna és buit i del tot ple de líquid. Així, entre el laberint ossi i el membranós hi ha un líquid anomenat perilimfa, i l’interior del laberint membranós es troba ocupat per un altre líquid anomenat endolimfa.

El laberint es divideix en dues parts: el laberint anterior, que conté l’òrgan específic de l’audició, i el laberint posterior o aparell vestibular, que conté l’òrgan específic de l’equilibri.

El laberint anterior es compon d’un motlle ossi i una estructura membranosa interna. El laberint anterior ossi o cargol té la forma d’una espiral que fa dues voltes i mitja sobre ella mateixa. És buit a l’interior i és dividit en dues parts per una làmina del mateix os, la làmina espiral, i una membrana elàstica, la membrana basilar. Així, a dintre queden formats dos conductes, la rampa vestibular i la rampa timpànica, separats de manera incompleta. La rampa vestibular es comunica amb la finestra oval, i la rampa timpànica amb la finestra rodona, els orificis que estableixen la connexió entre l’orella mitjana i la interna. L’interior d’ambdues rampes és ple de perilimfa. En el vèrtex de l’espiral, una rampa i l’altra es comuniquen en un punt anomenat helicotrema.

Entre la rampa timpànica i la vestibular hi ha el laberint anterior membranós o còclea. Es tracta d’un conducte de forma triangular que s’enrotlla sobre si mateix a l’interior del motlle ossi on es troba fixat per la cara lateral. Per la part superior se separa de la rampa timpànica per la membrana de Reissner, i per sota de la rampa timpànica per la membrana basilar. Ambdues membranes, en ajuntar-se al centre del conducte ossi, delimiten un conducte de forma triangular tancat anomenat conducte coclear, pel qual circula endolimfa. En la cara externa o lateral de la còclea hi ha l’estria vascular, una zona molt rica en vasos sanguinis on es produeix l’endolimfa. A l’interior de la còclea, sobre la membrana basilar, hi ha l’òrgan específic de l’audició, l’òrgan de Corti.

L’òrgan de Corti es compon de diversos tipus de cèl·lules i estructures, cadascuna de les quals desenvolupa una funció concreta. Així, hi ha unes cèl·lules de sosteniment, que nodreixen i formen el suport de les especialitzades en l’audició, les cèl·lules sensorials.

Les cèl·lules sensorials tenen en la part superior unes prolongacions anomenades cilis, que són com unes pestanyes vibràtils. Per sobre de les cèl·lules sensorials hi ha l’anomenada membrana tectòria, de consistència gelatinosa, que es fixa per un dels seus extrems a les cèl·lules de sosteniment de l’òrgan de Corti, i per l’altre queda lliure. Així, la membrana tectòria sura en l’endolimfa per sobre de les cèl·lules sensorials de l’òrgan de Corti, els cilis del qual queden inclosos en el seu gruix. Al pol inferior de les cèl·lules sensorials hi ha uns filets nerviosos que recullen els estímuls de cada cèl·lula i s’agrupen els uns amb els altres fins que formen el nervi responsable de l’audició, el nervi coclear.

El laberint posterior també es compon d’una part òssia corresponent a la càpsula òtica i una estructura interior membranosa. El laberint posterior ossi es compon d’una part en forma de cub, el vestíbul, i tres conductes que descriuen dos terços de cercle, els conductes semicirculars. Aquests conductes, d’l mm de diàmetre intern, van de la cara superior del vestíbul a la cara posterior, i a prop d’una de les seves desembocadures hi ha una dilatació o ampul·la. Cadascun dels conductes ocupa un pla de l’espai, de manera que se’n diferencien un de gairebé horitzontal, anomenat extern, i uns altres dos de verticals, el superior i el posterior.

A l’interior del laberint posterior ossi hi ha el laberint posterior membranós o aparell vestibular. L’aparell vestibular es compon de dos sacs petits, l’utricle i el sàcul, que en conjunt formen el vestíbul, i tres conductes semicirculars membranosos, situats a l’interior dels tres conductes ossis. Els canals semicirculars neixen i desemboquen a l’utricle i cadascun d’ells presenta en un dels extrems una dilatació. L’interior de totes les estructures esmentades és plena de líquid. Així, l’espai comprès entre el laberint posterior ossi i el membranós conté perilimfa, mentre que l’aparell vestibular conté endolimfa.

El laberint posterior conté les estructures específiques de l’equilibri: les màcules otolítiques i les crestes ampul·lars. Les màcules otolítiques són dues: una anomenada lapillus situada a l’utricle, en el pla horitzontal, i una altra anomenada sagitta, situada al sàcul, en el pla vertical. Les crestes ampul·lars són tres, situada cadascuna a l’ampul·la de cada conducte semicircular, en un pla perpendicular al seu eix. Les cèl·lules sensorials d’ambdues estructures són cèl·lules ciliades semblants a les de l’òrgan de Corti. Per sobre de les cèl·lules sensorials hi ha diverses estructures segons que es tracti de les màcules o les crestes. En els dos casos els cilis de les cèl·lules sensorials es troben incloses en les estructures respectives. En les màcules es tracta de la membrana otolítica, una massa gelatinosa que conté cristalls de carbonat càlcic anomenats otocònies. En les crestes ampul·lars, per sobre de les cèl·lules sensorials, hi ha la cúpula, una massa gelatinosa en què penetren els cilis de les cèl·lules sensorials. Al pol inferior, les cèl·lules sensorials es relacionen amb terminacions nervioses que en unir-se les unes amb les altres formen el nervi de l’equilibri o nervi vestibular.

El nervi vestibular i el nervi coclear s’uneixen en un sol tronc nerviós: el nervi acústic o VIII parell cranial. El nervi acústic transmet els impulsos auditius i la informació pel que fa a la posició i els moviments del cap recollits en l’orella interna fins al tronc en-cefàlic. Les fibres corresponents al nervi vestibular estableixen connexió amb diversos nuclis nerviosos del tronc encefàlic. Les fibres del nervi coclear s’adrecen fins a una zona de l’escorça cerebral, en el lòbul temporal, on s’interpreta i esdevé conscient tota la informació rebuda. Així, es tranforma un estímul nerviós en un missatge sonor determinat.

El nervi acústic surt de l’orella interna pel conducte auditiu intern. Aquest conducte, excavat en el penyal de l’os temporal, neix entre el cargol i el vestíbul, i comunica l’orella amb la cavitat cranial. Acull les estructures nervioses que surten de l’orella, com també les estructures vasculars que arriben fins a l’orella interna. A més, per l’interior hi ha també d’altres elements com el nervi facial.

Durant el trajecte del nervi coclear que transmet la informació de l’orella interna al cervell, una part de les fibres es creuen i passen al costat contrari. És a dir, hi ha diverses connexions entre el costat esquerre i el dret. Gràcies a aquests encreuaments de les vies neurològiques resulta que cada orella envia informació als dos hemisferis cerebrals, és a dir que l’orella esquerra es connecta amb el cantó dret i amb el costat esquerre del cervell, com també l’orella dreta. Així, si s’esdevé una lesió en les vies neurològiques a prop del cervell o en l’escorça, gairebé no s’afecta l’audició, o si de cas s’esdevé una minva moderada del llindar auditiu en el costat contrari.

Llegir més...