El desenvolupament de l’embaràs sol produir alguns trastorns urinaris, a causa de la proximitat de l’úter a la bufeta urinària. Els trastorns es manifesten sobretot al principi de l’embaràs, ja que durant el primer trimestre l’úter descansa directament sobre la bufeta urinària. En aquesta situació, l’úter, en créixer, comprimeix la bufeta urinària i, per tant, augmenta la tensió de les parets d’aquest òrgan. L’augment de la tensió en les parets de la bufeta urinària és detectat pels receptors nerviosos que hi té i produeix el mateix efecte que l’augment de tensió causat per la dilatació de la bufeta produïda en omplir-se d’orina. En ambdós casos, l’estímul nerviós desencadena el reflex miccional, que produeix la sensació de tenir la bufeta plena i desperta el desig d’orinar. Per aquest motiu, la dona embarassada pot sentir aquest desig sense que tingui la bufeta urinària plena. És normal, doncs, que durant els primers mesos de gestació l’embarassada hagi d’anar a orinar moltes més vegades al dia del que és habitual, però que en moltes d’aquestes ocasions evacuï molt poca orina.