Ciència i horror

"No oblidem mai el nazisme. Preservar la memòria és un deure cívic."

Neus Català, durant l'acte d'entrega de la Medalla d'Or de la Generalitat, 9 de març de 2015.

Estava llegint aquest lloc web http://www.claimscon.org/about/history/closed-programs/medical-experiments/personal-statements-from-victims/ sobre testimonis que van sobreviure als experiments que es van dur a terme en els camps de concentració durant l'Alemanya nazi, i volia compartir amb vosaltres un petit recull de qui, com, què i per què es va realitzar una de les aberracions més grans de la història, en nom de la ciència.

L'any 1943, Auschwitz rebia un nou doctor en antropologia, especialitzat en genètica: el Dr. Josef Mengele. La Deutsche Forschungsgemeinschaft —Fundació Alemanya d'Investigació— li va concedir una subvenció per a la construcció d'un laboratori patològic al costat del crematori. També hi havia el Dr. Aribert Heim, un metge austríac que va ser enviat a Mauthausen el 1941; el Dr. Carl Værnet, un metge danès destinat a Buchenwald, capficat en els estudis amb hormones per "curar" l'homosexualitat, o el Dr. Sigmund Rascher, destinat a Dachau i Auschwitz.

Però quin tipus d'experiments feien als camps de concentració nazis?

Els més famosos, potser, són els experiments amb bessons. Era una de les àrees d'interès de Mengele. S'estima que va fer experiments en gairebé 1.500 parelles de bessons, i només uns 200 van poder sobreviure. Mengele volia estudiar les diferències genètiques entre bessons, així com la manipulació no natural del cos humà. Per fer-ho, injectava colorants als ulls dels bessons per comprovar si els hi podia canviar el color. També va intentar cosir bessons entre si per crear siamesos.

Figura 1. Esquema de la creació de siamesos a partir de la unió de dos germans bessons.

A Ravensbrück, on va sobreviure la nostra estimada Neus Català, es van fer experiments per estudiar la regeneració d'ossos, músculs i nervis. Es provocaven cirurgies o mutilacions, òbviament sense anestèsia, i s'intentava trasplantar ossos o teixits d'una persona a una altra. A Ravensbrück també s'hi van fer estudis sobre la sulfamida, una substància antimicrobiana. Es provocaven infeccions per tal de generar gangrena o tètanus, que eren les més comunes als camps de batalla. Per tal d'accelerar les infeccions s'introduïen vidres o trossos de fusta a les ferides.

Figura 2. Una supervivent del camp de Ravensbrück mostrant les cicatrius degudes als experiments en regeneració de teixits.

A Dachau i Auschwitz, per tal d'estudiar possibles solucions a les congelacions que patien les forces nazis, el Dr. Sigmund Rascher obligava als presos a resistir en tancs d'aigua gelada durant 3 hores. Els introduïen una sonda pel recte amb un ganxo que s'expandia per tal de mantenir-la dins durant el procediment, i així s'analitzava la caiguda de la temperatura corporal. Habitualment els presos vestien els vestits típics dels aviadors o combatents de la guerra per simular les millors condicions possibles. El mateix Sigmund Rascher va fer una taula d'"Exitus" en què resumia les condicions experimentals.

Figura 3. La taula "Exitus" del Dr. Sigmund Rascher durant els seus experiments sobre congelació.

També són famosos a l'Alemanya nazi els experiments per estudiar l'esterilització. A Auschwitz i Ravensbrück es van estudiar diferents mètodes per poder esterilitzar milions de persones, utilitzant el mínim esforç i recursos possibles. S'estima que més de 400.000 persones van ser esterilitzades mitjançant radiació, drogues o cirurgies. El mètode més ràpid i eficaç sense provocar efectes adversos visibles era la radiació: Es demanava als presos entrar en una sala a omplir un (fals) formulari. Durant aquests minuts s'aplicava la radiació sense que ho sabessin.

Aquests són alguns dels exemples d'experiments amb humans que es van dur a terme durant el nazisme. També es van realitzar experiments per l'impacte de l'alçada, utilitzant cambres de baixa pressió, experiments de fàrmacs i pomades per curar cremades per fòsfor, experiments per intentar convertir en potable l'aigua de mar a Dachau, on els presos eren privats d'aliments i el Dr. Hans Eppinger els donava aigua de mar. S'explica que els presos estaven tan deshidratats després de beure aigua de mar, que molts llepaven el terra acabat de fregar per poder beure una mica d'aigua.

Als camps de Sachsenhausen, Dachau i Natzweiler, també es van fer experiments per trobar fàrmacs contra la malària o per avaluar tractaments per a les ferides del gas mostassa.

Durant els judicis de Nuremberg, responent a l'aberració i l'horror dels experiments amb humans durant el nazisme, el 20 d'agost de 1947 es va publicar el Codi de Nuremberg.

Aquí es recull una sèrie de punts relatius a l'experimentació mèdica amb humans, com per exemple el consentiment informat al pacient, el benefici per a la societat, l'absència de coerció, la llibertat per acabar l'experiment o evitar el patiment físic i mental.

Figura 4. Els doctors de l'horror, durant els judicis de Nuremberg.

Finalment, un punt interessant és la porta que van obrir aquests desastrosos experiments en les investigacions científiques posteriors.

Sense dubte, la qüestió més rellevant és la creació del Codi de Nuremberg. L'ètica és inherent a la ciència i en això es va fer un pas importantíssim. Cal recordar que abans dels experiments del nazisme tampoc existien aquests codis ètics. 

Per exemple, fins a finals dels anys vuitanta es van publicar 45 estudis per debatre sobre la utilitat, els resultats i les possibilitats dels experiments nazis en humans referents a la hipotèrmia. També se sap que els EUA van avaluar, durant l'època de la guerra del Golf, els experiments fets pels nazis amb fosgen. Posteriorment, però, van refusar la possibilitat d'utilitzar aquests resultats en humans, tot i que sí que es va suggerir l'opció d'aplicar-los en animals.

Per últim, referent als estudis d'hipotèrmia, hi ha un estudi de l'any 1990 dut a terme pel Dr. Robert Berger, en què fa una anàlisi del protocol experimental i els resultats d'aquests experiments durant el nazisme a mans de Sigmund Rascher al camp de concentració de Dachau. 

El Dr. Robert Berger, un dels científics més importants en el camp de la cardiologia i la pulmonologia a la Boston University i a la Harvard University, va ser també un supervivent de l'holocaust nazi. 

Aquest és l'estudi original publicat a la revista The New England Journal of Medicine: https://www.nejm.org/doi/full/10.1056/NEJM199005173222006

"Em van fer servir com a conillet d'Índies per a experiments mèdics. Mai em van donar analgèsics ni anestèsics. Cada dia sentia un dolor insuportable (...).

Un dia (...) els soldats russos van intentar sacsejar-me per veure si estava morta. Van sentir un petit batec al meu cor i em van agafar ràpidament i em van portar a un hospital."