El despertar de la consciència còsmica (I)

Defenso en el meu darrer llibre, Cosmología moderna: desde sus orígenes (2020),¹ del qual ara estic enllestint la versió anglesa (que publicarà properament Springer-Nature),² que si de veritat pretenguéssim trobar els autèntics orígens de la cosmologia, això és, retrocedir fins als intents més remots dels nostres avantpassats per conèixer el món que els envoltava, hauríem de remuntar-nos molt i molt enrere en el temps, fins ben abans dels mateixos inicis de la pre-prehistòria humana. Aquest seria per si mateix, afegeixo, un viatge tan apassionant, si no més, que el que va tenir com a objectiu trobar les fonts del Nil. I cal dir que, encara avui, la recerca d’aquestes fonts, un secret que va romandre inviolat durant mil·lennis, continua desfermant passions entre els entusiastes de la història de les exploracions, molt per sobre d'altres també famoses. La solució definitiva d’aquell enigma va ser qualificada per Sir Harry Johnston com el major descobriment geogràfic després del d'Amèrica. A parer meu, només amb gestes com aquestes es pot comparar la tasca d’arribar a respondre la pregunta que em faig avui: quan es va produir el despertar de la consciència còsmica?

El tema és molt extens i per això l’he dividit en dues parts. Aquesta és la primera.

Sovint s’ha dit que una imatge val més que mil paraules. I contemplant fotografies com les de la Figura 1 no resulta difícil de concloure que aquest succés va haver de ser simultani al despertar de la consciència en si mateixa. I és ben possible que això es produís molt abans que la mateixa conscienciació fes eclosió del tot en els sapiens. Cal no oblidar que aquells avantpassats vivien a la sabana i al vespre tenien per sostre una volta celeste espectacular. No soc, ni de bon tros, un especialista en el tema, encara que m’apassiona. Però resulta que, per tal de redactar amb una mica de cara i ulls el primer capítol del meu llibre vaig haver de fer una petita recerca sobre aquest punt, que resumeixo aquí i en la propera entrega. He de confessar, per endavant, la fascinació que ja en els meus anys de jove estudiant sentia pels espectaculars descobriments dels Leakey³ al jaciment arqueològic de la gorja Olduvai, a la Gran Vall del Rift, a Tanzània. Llegir aquells llibres fascinants sobre la Lucy i tot el que l’envoltava et transportava fins als mateixos orígens de la humanitat. 

Figura 1. A l'esquerra, l’espectacle de la Via Làctia, amb els megàlits de l’Argimusco, a la reserva natural de Bosco di Malabotta, a Sicília (Itàlia); a la dreta, el cel nocturn vist des de Muskoka, Ontario (Canadà)

Intentant comprendre l’origen i l’evolució del pensament humà

Si preguntem a les enteses i entesos en el tema, com ara l’Alison S. Brooks, una reputada paleoantropòloga de la George Washington University i la Smithsonian Institution, aquesta ens respondrà que "Si ja és prou difícil saber quines són les capacitats cognitives d'algú que tens davant teu, encara ho és moltíssim més saber-ho d’algú que ha estat mort durant mig milió d’anys, o encara que en siguin només la meitat”.⁴ Per posar un exemple, recentment s’han dut a terme grans descobertes sobre la relació entre els Homo sapiens i els seus cosins neandertals que ningú no s’esperava i que han canviat de cap a peus el que fins ara se sabia d’aquest tema.

Però tornant al que ens ocupa, per tal d’arribar a entendre els fonaments del pensament de l’home primitiu, hem de començar per un dels principis més confusos del pensament humà: els orígens de la consciència mateixa. En altres paraules, quan vam començar a tenir coneixement de nosaltres mateixos, a ser creatius i conscients?

Els científics coincideixen en els passos més importants de l'evolució humana inicial. Els nostres primers avantpassats van aparèixer fa entre cinc i set milions d'anys, probablement quan algunes criatures semblants, a l'Àfrica, van començar a caminar habitualment sobre dues potes. Fa dos milions d’anys i mig ja van començar a emprar eines de pedra, sense treballar-la encara. I mig milió d’anys després, alguns d'ells es van estendre des d'Àfrica a Àsia i Europa. Un dels primers éssers humans coneguts és l'Homo habilis, que va viure fa entre 2,4 i 1,4 milions d'anys a l'Àfrica oriental i austral. Altres inclouen també l’Homo rudolfensis, que va viure a l’Àfrica oriental fa entre 1,9 i 1,8 milions d’anys (el seu nom prové del seu descobriment a l’est de Rudolph, Kenya); i l’Homo erectus, que anà des del sud d'Àfrica fins a la Xina i la Indonèsia actuals, fa aproximadament d’1,89 milions a 110.000 anys. A més d’aquests primers éssers humans, els investigadors han trobat evidències d’un grup desconegut superarcaic, que es va separar d’altres humans a l’Àfrica fa uns dos milions d’anys. Aquests humans superarcaics es van aparellar amb els avantpassats dels neandertals i els denisovans, segons un document publicat a Science Advances el febrer del 2020.⁵ Aquest és el cas més antic conegut de grups humans diferents que s’aparellen entre si, cosa que de fet ja se sabia que havia passat, però molt més tard.

Les eines de l’olduvaià, com s’anomena la primera indústria humana, nascuda a l'Àfrica fa 2,7 milions d'anys, i que pren el nom de la gorja d'Olduvai que abans he esmentat, es troben entre les primeres utilitzades pels nostres avantpassats. I s’ha vist clarament que hi ha un contrast molt fort amb les eines de l'acheulià, que començà fa 1,8 milions d’anys i s’estén fins fa 100.000 anys. El fet que es requereixin formes molt més avançades de cognició per crear destrals de mà de l'acheulià significa que la data d’aquest tipus de cognició, més propera a la humana, es pot fer retrocedir fins fa almenys 1,8 milions d’anys. I, sorprenentment, s’ha comprovat que les parts del cervell que es fan servir per fabricar aquestes eines són precisament les mateixes que dediquem a activitats molt més modernes, com ara tocar el piano. Després de 800.000 anys fabricant eines oldovaianes simples, els primers éssers humans van començar a fabricar destrals acheulianes fa uns 1,8 milions d’anys. Alguns estudis plantegen la hipòtesi que aquest avenç va suposar un profund canvi evolutiu en les habilitats cognitives i lingüístiques de l’homínid, i ho fan utilitzant un enfocament de neuroarqueologia per tal de demostrar-ho, registrant l’activitat cerebral de participants humans moderns quan aprenen a fabricar eines de pedra oldovaianes i acheulianes en contextos d’entrenament verbal i no verbal. En un estudi que va tenir lloc al laboratori de John P. Spencer a la Universitat d'Iowa es va ensenyar a 15 voluntaris a elaborar els dos tipus d'eines mitjançant instruccions verbals gravades en una cinta de vídeo. I a 16 voluntaris més se'ls va mostrar els mateixos vídeos però sense so, per aprendre la fabricació de les mateixes eines, ara doncs mitjançant l'observació no verbal. Les exploracions cerebrals van demostrar que es necessitava fer servir una part molt més gran del cervell per a la creació de les eines Acheulianes més complexes, incloses les regions del cervell associades a la integració d’informació visual, auditiva i sensorimotora, i també una planificació de l’acció d’ordre superior. Dels resultats no es pot concloure però que la parla hagués hagut d'estar necessariament involucrada en el procès de fabricació de les eines.

El primer coneixement conscient va ser el geomètric

Fou així que, en algun moment de fa uns set o vuit-cents mil anys, una sorprenent sensibilitat per la geometria i la percepció de patrons va permetre als humans començar a fabricar eines acheulianes molt refinades i totes amb una certa simetria. És molt poc probable que això hagués estat possible sense un coneixement implícit de geometria, imbricat ja en els seus cervells. Encara que alguns investigadors segueixen creient que les primeres marques eren simbòliques més que estètiques i que l'escriptura va evolucionar a partir de la codificació d'informació en elles, sembla ara cada vegada més probable que no fos així i que aquest paradigma s’hagi de canviar. També s’han trobat gravats en petxines fets per l’Homo erectus fa uns 540.000 anys, i una observació intrigant d’aquestes marques tan antigues és que totes presenten quadrícules, angles i línies repetitives, i que s’assemblen molt entre si durant un període de temps immens (Figura 2). Si les marques fossin simbòliques, esperaríem veure molta més variació en l'espai i el temps, tal com ho veiem en els sistemes d'escriptura moderns. Ben al contrari, aquesta persistència en els dissenys ens indica bastant clarament que es tracta de símbols molt propers als de la geometria, als de la matemàtica, que romanen per sempre essencialment inalterats. Des del meu modest coneixement no expert m’atreveixo a conjecturar que la geometria s’incorporà a la consciència humana molts milers d’anys abans que cap llengua, i molt abans de que aparegués l’Homo sapiens.

Figura 2. Marques i gravats molt antics. A dalt, d’esquerra a dreta: petxina de Trinil, gravats de Blombos (dos exemples). Al mig: gravats sobre closca d’ou d’estruç a Sud-àfrica. Part inferior: gravat fet per neandertals a la superfície d’una roca, a Gibraltar.

Hi ha bastant consens en el fet que el primer dels humans moderns, l’Homo sapiens, va començar a existir sobre el planeta fa uns 200.000 anys. El canvi genètic necessari per arribar a poder formar-se el seu cervell és, doncs, molt recent en la història evolutiva. I el que sembla també força clar és que no hi va haver un moment llampec en què els humans sorgiren de sobte i començaren a pensar de manera conscient i racional. Els orígens del pensament simbòlic es retrocedeixen ara a fa més de 73.000 anys i, en alguns casos, a fa 164.000 anys. Són cada vegada més els antropòlegs que coincideixen a dir que la cognició probablement existia ja molt abans d’aparèixer l’Homo sapiens. La idea que els orígens del comportament humà modern, l’esdeveniment de la singularitat moderna, s'hagués de produir necessàriament al punt mateix de l'origen del llinatge, com es defensava sense cap objecció als anys 1970, està doncs perdent força. Es veu ara molt més probable que aquest procés hagi estat moltíssim més gradual. Hi ha acord total, però, en el fet que el pensament simbòlic va significar un canvi crucial en l’evolució de la ment humana. Quan hom el posseeix, hom té ja la capacitat de desenvolupar un llenguatge i la capacitat d’intercanviar coneixements. I llavors tot s’accelera, sobtadament.

Figura 3. La cova de Blombos, a Sud-àfrica, alberga els primers dibuixos fets per éssers humans, fa 73.000 anys. Aquest és només un petit fragment del que se suposa que era una pintura molt més extensa.

Fa 150.000 anys, les petxines, algunes amb formes geomètriques complexes i la iconografia de l’època ens ensenyen que els humans pensaven ja en els elements que els envoltaven i els feien servir per a la decoració i l’ornamentació. Fa 140.000 anys apareixen les primeres evidències de comerç a llarga distància, ja que hi ha proves que els adorns, ocres i perles es transmeten de manera rellevant, de grup en grup. Fa 110.000 anys les perles formades per closques de cargols marins ens demostren que els primers humans havien començat a crear coses que estaven dissenyades expressament per ser vistes. Els científics especulen que aquestes perles de closca, algunes de les quals podrien haver estat portades des de molt lluny, potser són el testimoni més antic que els humans ja pensaven simbòlicament. I en una excavació rupestre feta el 2008 a Sud-àfrica, els arqueòlegs van descobrir una closca que contenia rastres d’una pintura de color ocre. Ja era ben sabut que els primers humans feien servir pintura, però aquest descobriment va mostrar una cosa molt més emocionant: revelà que, fa més de 100.000 anys, els creadors de la peça sabien procurar-se els ingredients i fabricar la pintura!

La fabricació d’eines compostes de peces separades, com ara una llança amb punta o un arc i una fletxa, són exemples que daten de fa més de 70.000 anys. Però l’exemple més convincent podrien ser les refinades trampes per caçar animals, que també comencen a aparèixer en aquesta època.

Quan s’arriba aquí, sorgeix sempre la mateixa pregunta. Va passar alguna cosa en un període de temps molt reduït, durant el curs de l’evolució humana, que canviés per sempre el nostre futur?

En aquest context, hi havia fa cinquanta anys una teoria anomenada "La revolució humana", que suggeria que fa 50.000 anys hi va haver de fet un canvi genètic sobtat, dramàtic, que va tenir com a conseqüència que els éssers humans van ser capaços, tot de sobte, de pensar i comunicar-se.

Però fa poc Jeffrey Laitman, expert antropòleg i professor distingit de la Facultat de Medicina Icahn de Mount Sinaí, tot estudiant els canvis a la laringe al llarg de l’evolució humana, va descobrir que aquesta s’havia desplaçat cap avall a la gola, cosa que permetia modificar l’aire que hi passa per tal de produir parla. I resulta que aquesta posició inferior de la laringe es va assolir en els nostres avantpassats ja fa 200.000 anys. I es pensa que, fins i tot bastant abans, els homínids ja podrien haver fet servir una mena de llenguatge, utilitzant això sí un rang més restringit de vocals i consonants. En tal cas, aquests canvis en el tracte vocal podrien haver tingut només l’efecte de fer que la parla fos més ràpida i expressiva. De qualsevol manera, si la parla era possible ja tan aviat, els científics i científiques van tenir davant seu un trencaclosques: com era que no hi havia cap prova de creativitat humana d'abans de feia 40.000 anys?

Així estaven les coses a les acaballes del segle passat quan, el 1999, l’antropòleg Chris Henshilwood va fer un intrigant descobriment en un jaciment a Blombos, a la costa est de Sud-àfrica (Figura 3). Feia més d’una dècada que excavava una cova prehistòrica, que contenia diversos artefactes, puntes òssies i puntes de llança molt ben fetes que daten de fa 73.000 anys, quan va fer un descobriment cabdal. Era un tros d’ocre, però portava marcat un patró entrecreuat. Molts el consideren ara l’obra d’art més antiga mai trobada. Els primers humans havien aconseguit, per primera vegada, emmagatzemar alguna cosa fora dels seus propis cervells, i d'una manera artística, no tan sols gravant la roca (Figura 4). Ens havien enviat un missatge en color, fa 73.000 anys! Altres motius més senzills, trobats també a Sud-àfrica, es van afegir a la descoberta, amb gravats sobre pedra i closques que es remunten fins fa 100.000 anys. I també es van trobar, en altres llocs, peces de joieria que suggerien que els neandertals s’expressaven a través de l’art abans que l’Homo sapiens arribés fins i tot a Europa. Així és com es va anar demostrant que la teoria de "la revolució humana" no era la correcta. 

Figura 4. Gravat abstracte sobre roca trobat a la cova de Blombos, a Sud-àfrica, de fa 73.000 anys.

L’aparició del llenguatge arcaic

Els experts segueixen estant, però, totalment d’acord a dir que fou fa 50.000 anys quan els humans van fer un gran salt endavant. Les proves d'aquest fet són aclaparadores. Més ràpidament que mai abans, començaren a mostrar signes distintius que els diferenciaren del tot dels seus parents primats. En particular, els humans comencen a enterrar els seus morts en cerimònies rituals i la caça passa a fer-se amb tècniques complexes, molt ben pensades, incloent-hi elaborades trampes. Entre deu i vint mil anys més tard començarà a aparèixer l'art rupestre, els murals i els artistes de l'edat de la pedra. Després, en els darrers 12.000 anys, l’Homo sapiens va fer la transició cap a la producció d’aliments i a produir canvis en el seu entorn. Però tota aquesta història que he explicat fins aquí, tot i que cada cop més ben datada, és encara molt incompleta. Per exemple, només hi ha un petit grapat de llocs d'excavació que cobreixen el començament de la història de la humanitat. Es troben a faltar moltes més excavacions que corresponguin a fa entre 125.000 i 250.000 anys.

És possible que el llenguatge humà evolucionés per tal d’ajudar els nostres avantpassats a fabricar eines. Els experts han debatut durant molt de temps sobre els humans en el moment en què aquests comencen a parlar entre ells. Les estimacions varien moltíssim, des dels que diuen que això no va succeir abans de fa 50.000 anys fins als que ho porten ja al començament del gènere humà, fa més de 2 milions d’anys. Emetrien, en aquest darrer cas, com a molt, sons guturals, però amb sentit. En altres paraules, i com ja he dit, la disjuntiva és si el canvi es va produir sobtadament fa 50.000 anys, passant de cap idioma a un llenguatge modern o si és més probable que hi hagués durant molt de temps un "protollenguatge" que va anar evolucionant molt a poc a poc cap al llenguatge modern. En aquest darrer cas, quan va sorgir el protollenguatge? Els nostres cosins, els neandertals, parlaven algun protollenguatge? De moment, no ho sabem amb certesa, però comencen a haver-hi indicis que aquest és el cas. Si això es confirma, la conclusió seria la que acabo d'esmentar: hauríem de retrocedir al llinatge comú, fa més de 2 milions d’anys, per trobar l'origen de les primeres expressions orals.

Recentment ha sorgit una altra font de proves. S'ha demostrat que una mutació en un gen anomenat FOXP2 condueix a dèficits en el llenguatge, així com en el control de la cara i la boca. Aquest gen és una versió lleugerament alterada d’un altre gen que es troba als simis, i sembla que va adquirir la seva forma actual fa entre 200.000 i 100.000 anys. La concordança temporal amb les evidències fisiològiques abans esmentades és sorprenent. Per tant, resulta molt temptador anomenar-lo el "gen del llenguatge". Però molts especialistes consideren que aquesta conclusió és encara prematura. Ja que no queda clar si les persones afectades per la mutació estan realment impossibilitades per al llenguatge o, simplement, tenen problemes per parlar. A més, malgrat els grans avenços en neurociències, actualment sabem molt poca cosa de com els gens determinen el creixement i l’estructura del cervell o com l’estructura del cervell determina la capacitat d’utilitzar el llenguatge.

Els sistemes de comunicació animal solen tenir, com a màxim, algunes dotzenes d’expressions diferents i només s’utilitzen per comunicar qüestions immediates, com ara menjar, perill, amenaça o reconciliació. Molts dels tipus de significats que transmet la comunicació dels ximpanzés tenen les seves contraparts en el llenguatge corporal humà. D'altra banda, pel que sembla, per als animals que utilitzen combinacions de crits (com ara algunes aus cantores i determinades balenes), els significats de les combinacions no provenen dels significats de les parts (resten, però, moltes espècies que encara no s’han estudiat a fons). En qualsevol cas, es pot afirmar que els intents d’ensenyar als simis alguna versió del llenguatge humà, per molt que fascinants, han produït només resultats bastant rudimentaris, almenys fins ara.

En resum:

1. Les capacitats dels homínids van anar evolucionant de manera molt més gradual del que s’havia pensat als anys 1970.
2. Probablement, els neandertals i els seus avantpassats comuns amb els dels sapiens es comunicaven ja oralment, encara que fos d’alguna manera rudimentària. Això portaria l'origen de les primeres expressions orals a fa més de 2 milions d’anys.
3. I, sens dubte, la primera capacitat mental documentada, adquirida potser fa ja vuit-cents mil anys, va ser la geometria. Una geometria incipient, si es vol, ratlles senzilles sobre pedres i petxines, però amb claríssims patrons recurrents i en llocs diversos, des de fa pel cap baix 73.000 anys. I això és encara desenes de mil·lennis abans que els símbols gràfics es fessin servir per codificar els sons, noms i llenguatges.

Continuarà...

Bibliografia:

1. E. Elizalde, Cosmología moderna: desde sus orígenes. Ed. Catarata, 2020, ISBN 978-84-1352-125-1.
2. E. Elizalde, The True Story of Modern Cosmology. Ed. Springer-Nature, en edició.
3. M.D. Leakey, Olduvai Gorge: Excavations in beds I & II 1960-1963. Cambridge University Press, Cambridge, 1971.
4. Erin Wayman, "When did the human mind evolve to what it is today?", Smithsonian Magazine, 25 de juny de 2012.
5. Alan R. Rogers, Nathan S. Harris, Alan A. Achenbach, "Neanderthal-Denisovan ancestors interbred with a distantly related hominin", Science Advances 6, 5483, 2020.