Els aiguats de Catalunya i la inferència del canvi climàtic

Al llarg de tota l’evolució de la Terra, hi ha hagut multitud de canvis climàtics, tots d’origen natural excepte l’últim. Alguns canvis climàtics es van produir lentament i amb persistència i van ser deguts, per exemple, a unions o separacions de continents –l’última vegada va ser durant  la formació de la Pangea, entre 200 i 250 milions d’anys–, o degut a l’acidificació dels oceans, entre moltes altres causes.

Altres canvis climàtics van ser provocats ràpidament per esdeveniments accidentals com ara l’impacte d’un meteorit o les erupcions de volcans. En aquests casos catastròfics, l’atmosfera quedava plena de partícules en suspensió que obstaculitzaven la llum del Sol i, com a conseqüència, es produïa un refredament global. Aquests esdeveniments han estat la causa de la major part de les grans extincions a la Terra.

Els darrers anys, però, s’ha pogut demostrar que alguns dels gasos produïts per les activitats antròpiques són la causa directa del canvi climàtic.

L’actualitat molt resumida del canvi climàtic

El canvi climàtic que ens afecta actualment és producte de l’augment de la presència de gasos d’efecte hivernacle, com ara el CO₂ o el metà, els quals són uns gasos capaços de deixar passar la radiació solar i retenir-ne la calor amb el conseqüent augment de les temperatures. Però el problema va molt més enllà del simple augment de temperatures. A aquest problema, s’hi sumen que els oceans s’acidifiquen i no són capaços d’absorbir el CO₂ o que noves masses d’aigua dolça freda entren a l’oceà i desestabilitzen els circuits de transport oceànics.

Aquesta desestabilització provoca canvis en el clima continental, fent que plogui a zones on no ho feia mai –com al desert d’Atacama a Xile–, provocant sequeres a zones amb règims pluvials estables –com és el cas de diversos països del Mediterrani– i provocant fenòmens meteorològics que no estem acostumats a veure habitualment a les nostres latituds: tornados, mànegues d’aigua, esclafits, entre d’altres.

D’altra banda, com més s’escalfa l’atmosfera, més capacitat té d’evaporar l’aigua i crear sequeres. A més, una atmosfera calenta pot contenir més humitat i, quan arriba una gota freda, es produeixen pluges torrencials com les que hem viscut aquests dies.

El risc d’inundacions a Catalunya

A Catalunya, segons el pla INUNCAT, hi ha 204 municipis amb risc molt alt d'inundació, 180 amb un risc alt, 108 amb un risc mitjà, 258 amb un risc moderat i 196 amb un risc baix. És a dir, més o menys la meitat dels municipis de Catalunya tenen un risc per inundació de molt alt a mitjà. Aquest panorama és una mica preocupant.

Per calcular el risc d'inundacions, es té en compte l’exposició que tenen les persones i els béns materials, i el temps de retorn de les riuades, és a dir, cada quant es produeixen les crescudes i amb quina intensitat.

El Francolí el 23 d’octubre de 2019

El Francolí després de la riuada del 23 d'octubre de 2019 / CCMA

El dia 23 d’octubre, el riu Francolí va passar d’un cabal d'1m³/s a 1.238m³/s en molt poc temps. Aquesta gran riuada va inundar el poble de l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà) i va provocar importants destrosses materials i fins i tot la desaparició d’un celler i un restaurant.

Però per què s’han produït aquests danys tan devastadors? D’una banda, s’ha de puntualitzar que alguns dels edificis que han quedat destruïts estaven dins la zona inundable. De l’altra, que aquests edificis desapareguts estaven situats al costat d’un pont amb un ull o obertura incapaç d’engolir el cabal que passava en aquell moment i que, a més, va quedar obturat per la vegetació que baixava amb la riuada. Per tant, el desbordament del riu va quedar multiplicat en aquesta zona per tots aquests factors.

Un altre factor que ha contribuït en gran manera a la força de la riuada del Francolí ha estat la sequera prèvia que es va viure aquest estiu. Durant una sequera, el sòl es compacta i s’impermeabilitza parcialment, per tant, quan plouen molts litres en poca estona, el sòl compactat és incapaç de filtrar l’aigua cap al subsol i disminuir el cabal del riu.

Tampoc no ajuda gens la mala gestió dels boscos de ribera. D’una banda hi ha una tendència a destruir el bosc de ribera en molts dels municipis per crear falses zones verdes urbanes, fet que només ajuda a incrementar la velocitat del riu en cas d’una crescuda. De l’altra, l’existència de canyissars, espècie invasora present a tot Catalunya, que quan hi ha una crescuda baixen amb l’aigua i creen taps als ponts i canalitzacions, provocant que el riu es desbordi.

Igualment, els murs de canalització dels rius en zones urbanes en molts casos són un autèntic despropòsit i només ajuden el riu a desbordar-se. Si alguna d’aquestes construccions es destrueix durant una riuada, és evident que no caldria reconstruir-la, el riu se la tornarà a endur en una altra riuada.

Finalment, en cap cas es pot netejar el riu de sediments, vegetació o qualsevol element natural, només faria empitjorar la situació i afavoriria les següents riuades. El que sí que s’ha de fer és netejar la llera del riu d’elements artificials que poden ser transportats riu avall en cas de crescuda, com ara deixalles i altres.

En definitiva, com a mesures preventives per evitar riuades, s’han de replantar els boscos de ribera, eliminar els murs de canalització i ampliar les lleres dels rius. Evidentment no s’ha de construir res en una zona inundable i intentar traslladar, en la mesura que sigui possible, totes aquelles construccions que ara estan en zones inundables.

Hem d’aprendre del que ha passat i adaptar-nos nosaltres al riu i no a l’inrevés.

NOTA: Article escrit en col·laboració amb Íngrit Soriguera Gellida