La vida sexual dels copèpodes

Per als que no hàgiu llegit el meu post “Els copèpodes, uns grans desconeguts, però de vital importància al mar”, us recomano que ho feu abans d’endinsar-vos en l’apassionant lectura d’aquest. Resumint, però, per als més mandrosos, els copèpodes són petits crustacis de vital importància en les xarxes tròfiques marines, car són l’aliment de moltes espècies de peixos i són uns consumidors clau dels productors primaris i protozous. A més, possiblement són el grup d’animals pluricel·lulars més abundant del planeta. Dit això, em sembla que no queda cap dubte de per què és important parlar de com s’aparellen i es reprodueixen aquestes criatures.

Per començar són organismes amb dos sexes diferenciats, que necessiten la còpula per reproduir-se. La reproducció és en forma d’ous que, o bé alliberen al mar o porten a sobre (a la base de l’abdomen) fins que les larves, anomenades nauplis, trenquen la closca i surten. Fins aquí sembla fàcil, el problema s'escau primer de tot a trobar una parella adequada, és a dir, de la mateixa espècie i sexe oposat.

Si pensem que en els primers 1.000 metres (on podem trobar copèpodes) dels oceans del planeta hi ha uns 361 milions de km³ d’aigua, i que un copèpode per terme mitjà no fa gaire més d’un mil·límetre i que no té ulls, un pot començar a pensar en la dificultat que comporta trobar la mitja taronja. Tot un repte!  L’evolució, però, és molt sàvia i ha dotat els copèpodes d’estratègies per tal d’ajudar en aquesta àrdua tasca. Bàsicament, depenent de l’espècie, es poden valer de dues estratègies per trobar parella: feromones o patrons natatoris.

Feromones

Les feromones són substàncies químiques amb diferents funcions en els éssers vius, entre les quals la reproducció. Els mascles de copèpodes no en són una excepció, i moltes espècies es basen a localitzar aquestes substàncies que allibera la femella. No és pas senzill, perquè les feromones són de vida curta i qualsevol petita turbulència pot diluir i fer desaparèixer el senyal. Els copèpodes localitzen i identifiquen les molècules de les feromones de les femelles de la seva espècie amb uns receptors especials de les antenes. Un cop identificat positivament un senyal químic, segueixen el camí que ha fet la femella fins que la troben.

Patrons natatoris

Altres espècies tenen un sistema més curiós per identificar les femelles adients. Els mascles neden constantment fins que detecten hidromecànicament (també per receptors a les antenes) un altre copèpode. Llavors es posen a efectuar una mena de dansa ritual a base de petits bots de longitud i freqüència determinada. Si l’altre copèpode li segueix el compàs, vol dir que és la femella adequada i pot començar la còpula, si no, ha de començar de nou i seguir buscant.

Aquest sistema de localització de femelles és menys eficient que el de feromones, i només es dona en espècies que presenten abundàncies altes al medi marí i normalment amb proporcions semblants de mascles i femelles.    

Un cop trobada la mitja taronja, què passa?

Doncs, un cop s’ha identificat la parella, s’ha de produir la còpula. En crustacis això no és gaire senzill. En el cas dels copèpodes els mascles atrapen i subjecten la femella amb una antena modificada per a tal efecte, normalment més musculada que l’altra. Quan la femella està immobilitzada fan servir el darrer parell de potes del tòrax (el cinquè), que també està molt modificat i és diferent en cada espècie, per tal d’enganxar un paquetet d’esperma a l’entrada de l’orifici genital de la femella. Tot un acte de malabarisme. Fet això, només ens cal esperar que el final sigui feliç i que pocs dies després tinguem una nova posta d’ous fertilitzats.