Per què les boires són persistents en uns llocs i s’escampen cada matí en altres?

Boira a Algerri / Fotografia: Belen Sánchez

És de sobres conegut que les boires hivernals tenen diferents comportaments segons el lloc on es formen. Existeixen dos casos extrems i complementaris, que són els llocs que tenen molts dies de boira que es desfà cap a migdia i aquells llocs on les boires són més difícils de formar-se però que quan es formen es passaran força dies sense veure el sol. A Catalunya tenim dues ciutats que són paradigma d’aquests dos extrems:

• A Vic les boires es formen quasi cada dia durant l’hivern i bona part de la tardor i primavera. La plana de Vic és probablement un dels llocs de la península Ibèrica amb més dies de boira. Però tal com es fan, es desfan cap al migdia. És, per tant, molt difícil que hi hagi dies en què no puguin veure el sol.
• Els dies de boira a Lleida són menys nombrosos, però no així les hores de boira, ja que quan aquestes s’inicien els lleidatans poden passar dies i dies sense veure el sol. Fins i tot més d’un mes, tal com va passar durant l’hivern de 2016-17. És difícil donar estadístiques concretes ja que, per exemple, la boira alta no es comptabilitza normalment i valen el mateix unes poques hores de boira que dies sencers sense veure el sol. Però gràcies a l’esforç desinteressat de l’Armand, observador de l’observatori de Lleida d’AEMET, un dels pocs observatoris amb personal que queden al país, sabem que més de la meitat dels dies de desembre i gener presenten boira. Però també ens explica que durant molts d’aquests dies la boira es presenta al matí, mentre que a la tarda s’aixeca en alçada de forma que queda el cel cobert de núvols que no deixen veure el sol.

Però per què hi ha tantes diferències entre la boira d'ambdós llocs?

Esquema conceptual de les boires a les petites i grans valls

Les boires d’interior o de radiació no es formen d’un dia per l’altre, sinó que necessiten unes certes condicions que es van desenvolupant a poc a poc especialment al llarg dels dies d’anticicló. Perquè es formin, necessitem que l’aire de la vall es refredi fins a assolir el punt de rosada, és a dir, la temperatura on el vapor d’aigua contingut en l’atmosfera es condensi. Perquè això ocorri necessitem nits serenes on la calor del sòl es perdi per irradiació. Però també necessitem una inversió tèrmica, que actua com a un tap perquè l'aire al fons de la vall quedi estancat independentment del que passi per sobre.

Però quina és la diferència que fa que en uns llocs persisteixi i en d’altres es dissipi? Normalment la diferència recau en la grandària de la vall o conca. En conques petites l'aire fred ocupa la vall molt ràpidament ajudat per l’aire que descendeix dels vessants de les muntanyes que baixa ràpidament al fons per gravetat. Diguem que les conques petites són fàcils d’omplir. També les inversions es creen de forma senzilla, ja que al final tot es forma mitjançant el mateix procés. Això fa que aquestes conques més petites tinguin molts més dies (o millor dit matins) de boira que les valls i conques més grans com la de l'Ebre. De la mateixa manera, en les valls petites, quan surt el sol i escalfa la terra, la boira escampa molt ràpidament.

En valls més grans com la gegantina conca de l’Ebre, per arribar a les condicions de rosada es requereixen molts dies d'estabilitat perquè l’aire es vagi estratificant i perquè es vagi formant una capa estable que faci de tap. A poc a poc, l'aire fred s'acumula a tota la vall, la inversió de subsidència que forma l’anticicló va baixant d’altura i s’acaba acoblant amb la inversió de radiació nocturna. Arriba un dia en què la boira es forma a la part més propera al riu, l'endemà s’estén més, i el dia següent més, fins que es forma una boira gegantina de quilòmetres i quilòmetres quadrats que ocupa quasi tota la conca. En aquest estat, el sol, per molt que irradiï, no aconsegueix erosionar la boira durant les poques hores diürnes de l’hivern. Quan ho fa, aconsegueix sobretot erosionar les zones baixes de la part central on en comptes de boira acaben tenint el cel cobert de núvols baixos (per la qual cosa continuen dies sense poder veure el sol). Les vores d’aquesta gran massa de núvols baixos encaixonats intersequen amb el terreny i per tant és on tenim la boira formada i més espessa. Aquestes boires queden tan aïllades físicament de la resta de l’atmosfera que l'única possibilitat de trencar-se és que arribi un front potent que barregi l'aire i trenqui la inversió.

NOTA:

Vull agrair a la Belén Sánchez per enviar-me les imatges de la boira al poble d'Algerri que il·lustren aquest article i per formular-me la interessant pregunta que ha donat lloc a aquest text. També a l’Armando Álvarez, incansable observador d'AEMET a Lleida des de fa més de 30 anys que m’ha enviat unes valuoses estadístiques de la zona i m’ha respost totes les preguntes que li he fet per realitzar aquest article.