Un enxaneta a l’espai

Avui, 22 de març de 2021, s’ha enlairat el primer nanosatèl·lit de la Generalitat de Catalunya, que es diu Enxaneta. El nom el van proposar cinc nenes i hi han votat més de 10.000 infants, tot un èxit de participació!

Què és un nanosatèl·lit?

Doncs com el seu nom bé diu, un satèl·lit petit. Però hi ha més coses a dir: és una manera diferent de dissenyar i fabricar satèl·lits; és una manera diferent de pensar què fer i com amb un satèl·lit. En lloc de pensar i dissenyar durant anys un satèl·lit gran, car i complex que duri un munt d’anys, actualment el que es fa és dissenyar i preparar un satèl·lit petit, lleuger, una mica més senzill i que no durarà tant, però a canvi serà molt més barat. Així, passem de pressupostos de centenars de milions d’euros de cost a tan sols centenars de milers d’euros. De desenes d’anys de desenvolupament a no més de dos o tres anys abans no tenir-lo preparat i llest per ser llançat. 

Aquesta reducció de temps i costos ha engegat el que es coneix com a new space, on petites o mitjanes empreses, governs de països petits o universitats i centres de recerca poden posar en òrbita els seus satèl·lits, ja sigui per generar dades per a nous negocis, per donar cobertura a dispositius terrestres, per obtenir imatges o dades del territori, o per fer proves de noves tecnologies, entre d'altres.

Aquesta reducció de preu s’aconsegueix sobretot de dues maneres: reduint pes, gràcies a la miniaturització dels components, i reduint prestacions i temps de funcionament del satèl·lit.

La primera forma és prou sabuda: la tecnologia cada cop permet més i més capacitats en xips més petits. També es fa servir tecnologia més moderna i no tan provada a l’espai com la que es fa servir en els satèl·lits clàssics. Com que es fan servir components comercials que no estan preparats per a l’espai, pot passar que la seva vida útil sigui més curta, però a canvi baixen molt els costos. També pot passar que fallin una mica més sovint que els grans, però es té en compte i es dissenyen tenint això al cap. També es poden planificar llançaments successius de satèl·lits que substitueixen els que fallaran.

Tot plegat afavoreix que es pugui reduir el preu i la mida. De fet, un nanosatèl·lit porta una tecnologia més semblant a la que portem al nostre telèfon mòbil que no pas el que porten els satèl·lits convencionals. 

I amb tot això, sabem que l’Enxaneta proveirà de servei de comunicació per a la internet de les coses (IoT). Les xarxes terrestres, que es basen a col·locar antenes per tot el territori per donar cobertura, de vegades no poden arribar a certs llocs complicats, com poden ser muntanyes altes o valls profundes, selves i boscos molt densos, etc. Els satèl·lits poden oferir cobertura en aquestes regions complicades i donar un suport addicional a les xarxes terrestres ja existents.

Enxaneta servirà per fer proves d’aquesta tecnologia arreu del món, ja que la seva òrbita polar fa que vagi donant voltes a la Terra seguint aproximadament un meridià i per tant passa per sobre de tot el planeta cada cert temps. L’òrbita on serà és una òrbita solar síncrona, que vol dir que passa més o menys a la mateixa hora per un punt donat del planeta. Així, es pot saber anticipadament a quina hora passarà per sobre d’una regió on ha de donar cobertura de comunicació.

I per acabar, vull reivindicar la paraula patufèl·lit com a sinònim de nanosatèl·lit. Va ser proposada per un nen participant en el concurs de l’Info-k de TV3, i em sembla una paraula magnífica!