Cent anys del descobriment de l’asteroide 945 Barcelona per Josep Comas i Solà

Commemorem el centenari d’una gran fita. Just fa avui un segle, un 3 de febrer de 1921, l’astrònom català Josep Comas i Solà, fotografiant el firmament des de l’Observatori Fabra (Fig. 1), descobria el que ja era el seu tercer asteroide. Rebria el nom de (945) Barcelona i va suposar el començament d’una dècada d’or en el descobriment d’asteroides i cometes des de Catalunya.

Figura 1. Imatge de la cúpula que allotja el refractor equatorial Mailhat doble a l’Observatori Fabra davant de la lluminositat actual de Barcelona. Hi podem apreciar que el telescopi refractor de 38 cm consta de dos tubs, visual i fotogràfic, amb distància focal de 6 m i 4 m, respectivament (Imatge Alfons Puertas/Observatori Fabra).

La seva descoberta es basava en una nova tècnica estereoscòpica que ell havia desenvolupat fent servir plaques fotogràfiques, tot tenint en compte que els asteroides es mouen lentament però que en fotografies realitzades en intervals de desenes de minuts mostraven un moviment propi que li permetia identificar-los inequívocament del fons dels estels fixos (Fig. 2).

Figura 2. La tècnica de fotografia estereoscòpica va permetre a Josep Comas i Solà descobrir onze asteroides i dos cometes (Foto Observatori Fabra).

Passem a descriure breument ara la figura del que fou director de l’Observatori Fabra per parlar finalment dels seus descobriments.

Comas Solà va néixer l’any 1868 i va començar a sentir atracció per l’astronomia des de ben petit. El seu primer telescopi li arribà amb només tretze anys i amb quinze va veure reconegut en l'àmbit internacional un treball sobre una bola de foc que havia ocorregut sobre Tarragona, de la qual estudià si havia produït un meteorit. L’any 1886 començà els estudis de ciències fisicomatemàtiques a la Universitat de Barcelona i pocs anys després aniria a treballar a l’Observatori de Sant Feliu de Guíxols construït pel mecenes Rafael Patxot. Començà el segle XX fent rellevants estudis sobre estels dobles i acurades observacions dels planetes amb dibuixos enormement detallats en què evidenciava la seva agudesa visual. Les seves observacions de Mart i les atmosferes de Júpiter i Saturn amb els seus satèl·lits encara resulten meravelloses per la meticulositat amb què les havia traçades.

L’any 1901 es convertí en membre de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i el 1904, amb la inauguració de l’Observatori Fabra, en director d’aquest centre. En aquell començament de segle va fer catàlegs estel·lars i atles fotogràfics. Potser a conseqüència d’aquesta experiència acumulada i de la seva intensa aplicació de les tècniques fotogràfiques a l’astrometria, l’any 1915 descobrí el seu primer asteroide, que va anomenar (804) Hispània. Arran d’això, des del punt de vista dels estudis sobre cossos menors, destaca la dècada entre 1920 i 1930 en què va descobrir deu asteroides i dos cometes.

Tot just avui, 3 de febrer de 2021, commemorem un descobriment molt rellevant, el de l’asteroide (945) Barcelona, que dona nom a una de les famílies força inusuals d’asteroides ubicats en òrbites d’alta inclinació. Aquests asteroides són objectes rocosos de natura condrítica primitiva que per les seves característiques s’han de mantenir catalogats.

De fet, l’asteroide (945) Barcelona té un diàmetre de 25 km i pertany a la classe espectral S, que denota la seva composició condrítica, amb bandes espectrals característiques dels silicats predominants que el formen. Tot i això, és un objecte feble que només és a l’abast de telescopis mitjans (Fig. 3). Com podem veure a la base de dades de cossos menors del Jet Propulsion Laboratory, aquest asteroide posseeix una inclinació de quasi 33° respecte al pla de l’eclíptica (definit per l’òrbita terrestre) i un semieix major de la seva òrbita a 2,63 vegades la distància mitjana entre la Terra i el Sol, coneguda tècnicament com a unitat astronòmica (UA).

Figura 3. Aquest feble objecte marcat amb fletxes a prop del centre de la imatge és l’asteroide (945) en una imatge obtinguda el 25 de març de 1998 pel programa Near-Earth Asteroid Tracking (NEAT) de la NASA.

En definitiva, avui commemorem una etapa daurada de l’astronomia feta a Catalunya a principis del segle XX. Josep Comas Solà va demostrar ser un autèntic pioner en l’observació dels cossos del sistema solar. Malgrat el que podríem pensar, no ho va tenir pas fàcil: la seva empremta personal i passió per l’astronomia van ser claus en la seva trajectòria. A banda d’aquests descobriments sobre cossos menors, per posar alguns exemples, també fou pioner en l’estudi dels fenòmens mutus entre els satèl·lits de Júpiter, va intuir l’existència d’una atmosfera en el satèl·lit Tità de Saturn, a partir d'observar l’atenuació dels estels que ocultava, i va desenvolupar noves tècniques com ara aplicar per primera vegada la cinematografia a captar l’eclipsi solar del 1905.

En tan poques línies no es pot fer mèrit a la seva dilatada i brillant trajectòria, descrita amb més detall en altres treballs previs (Oliver, 1987). A més de tot això, va ser molt estimat pels barcelonins perquè transmetia la seva passió per la divulgació de l’astronomia, tant en col·laboracions en premsa com mitjançant tot tipus de xerrades, impartides moltes vegades de manera altruista. A poc a poc, i quasi sense adonar-se’n, Comas Solà s’havia convertit en un famós científic, i molt possiblement, un dels millors divulgadors científics de tots els temps. Cap altre va ser acomiadat com en aquell 5 de desembre de 1937 en una Barcelona plena de gratitud envers la seva persona, i encara republicana. Rememorar la seva obra i cultivar la seva memòria hauria de ser prioritari com a preciós retorn de la seva generositat envers la seva estimada ciutat de Barcelona, a la qual tot just fa un segle regalà un asteroide ben especial.

Bibliografia:

Novakovic, B., A. Cellino i Z. Knezevic (2011) "Families among high-inclination asteroids". Icarus 216, 69-81.

Oliver, J.M. (1987) "Josep Comas Solà (1868-1937) en el cincuentenario de su fallecimiento", Revista Astrum 77,  Agrupació Astronòmica de Sabadell, 242 pàg.