De la prepublicació a la web: els orígens del ciberespai (i II)

Les necessitats crucials que teníem els físics teòrics i d’altes energies de promocionar i d’intercanviar ‘de franc’, i de manera ràpida, els nostres resultats en forma de prepublicacions (en anglès, preprints) ─i que, com ja vaig explicar, foren l’origen de tota la moguda─ quedaren més que satisfetes des de fa un parell de dècades. Però el creixement i l’evolució de l’univers virtual a què aquell procés va donar lloc ─l’anomenat ciberespai─ i de les impensades possibilitats que es van anar obrint, una rere l’altra, amb el naixement de la web, no s’han aturat mai. Ben al contrari, creixen cada vegada més de pressa.

Tot començà ─com vam veure en detall─ ara fa uns quaranta anys i d’una manera banal. Nosaltres (i m’hi incloc en primera persona, com a responsable que era del tema en el meu departament de la UB) només preteníem estalviar-nos feina i diners en l’intercanvi dels nostres resultats científics amb col·legues d’arreu del món. Amb aquest objectiu, vam haver de convertir els nostres papers en bits d’un fitxer informàtic, per així poder traslladar-los a la velocitat de la llum i sense cost. Però després, pensant-hi encara una mica més, hom va veure de seguit que es podia també fer el mateix amb llibres i biblioteques senceres, amb les figures i imatges més boniques; i també, per què no?, amb filmacions, i amb objectes materials, com pròtesis, eines i objectes de tota mena; i amb els colors, amb els perfums i les essències, etc.

Les pretensions inicials de la comunitat de físics quedaren satisfetes ja fa temps

Quan ho penso ara altre cop, m'adono que ja fa un cert temps que les esmentades necessitats que teníem en el nostre grup, com a físics teòrics, van quedar cobertes per complet. Podria afirmar, sense por d’equivocar-me, que el que pretenia un teòric mitjà o fenomenòleg d'altes energies, i que constituí l’origen i el motiu de l’humil projecte inicial, ja s’havia aconseguit cap a les acaballes del passat mil·lenni; fins i tot uns anys abans, probablement. Posaré un exemple, una situació per justificar el que dic.

Durant la meva carrera com a físic, he tingut diversos estudiants de doctorat, als qui he dirigit la seva tesi. Els primers, de mitjans a finals dels vuitanta, utilitzaven la màquina d'escriure, per a compondre la memòria del treball de tesi. I ho feien de manera gairebé idèntica a com jo mateix ho havia fet deu anys abans: deixaven sense omplir els espais corresponents a les equacions i caràcters especials, que posteriorment s’escrivien a mà. També assistien habitualment a escoles i conferències internacionals, i seguien els darrers resultats dels seus temes de recerca consultant les prepublicacions (Fig. 1) que apareixien a les llistes del CERN, DESY i Los Alamos i que rebíem per correu cada setmana (com vaig descriure a la primera part). Quan n’hi havia un que interessava, el sol·licitàvem omplint una postal que enviàvem per correu, normalment als mateixos autors o, més endavant, directament als repositoris que hi havia en aquests tres centres. Al cap d'un parell de setmanes, com a molt, rebíem una còpia del treball que havíem demanat. Durant una època, ja més tard, vam poder gestionar que ens enviessin alguna prepublicació per fax. Això, de fet, era bastant car, però el cost associat el cobríem, quan era estrictament necessari, amb els fons de recerca de què disposàvem.

Fig. 1 Una prepublicació de l’autor, escrita durant la seva estada a Hamburg el 1987. És típica en el sentit que tots els caràcters especials i les equacions matemàtiques estan escrits a mà. La transició als e-prints (prepublicacions electròniques) estava a punt de produir-se i el canvi va ser espectacular, com es descriu en el text.

L’aparició del LATEX, que vam obtenir per al nostre grup l’any 1987, fou acollida amb un gran entusiasme pels membres del nostre departament; però no pas tant per altres grups de la Facultat de Física, que es van mantenir força indiferents a la nova troballa. No tenien encara aquesta dinàmica tan ferotge de les prepublicacions (que ara està molt més escampada) i l’esforç que haurien hagut de dedicar a aprendre les noves tècniques d’escriptura no els pagava pas la pena. De fet, va ser amb el meu estudiant de llavors, Enrique Gaztañaga, que vam decidir fer el gran pas. El programa era bastant car, però vam veure l'oportunitat d’aconseguir el LATEX a través d’una llicència que acabaven d’adquirir a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Recordo encara el dia en què vam anar a visitar els nostres companys del grup de Física Teòrica de Bellaterra —que va ser el primer a comprar el programa a la nostra comunitat local— perquè ens el passessin, cosa que van tenir la gran amabilitat de fer. Al cap i a la fi hi havia una bona col·laboració entre nosaltres, en qüestions importants. Cal afegir que l’Enrique m’havia visitat al DESY uns anys abans, quan jo hi feia una estada postdoctoral i just acabava de descobrir aquest meravellós projecte (part I). Quan li havia explicat com anava la cosa, ell n’havia quedat encara més impressionat que jo mateix.

Aviat vam començar plegats a escriure prepublicacions en LATEX; sens dubte, això va suposar una tremenda revolució i no cal dir que l’Enrique va ser el primer dels meus doctorands a escriure tota la seva tesi en aquest codi. Quan la va defensar, el tribunal, que va quedar bocabadat amb aquella memòria tan extraordinàriament ben presentada, només li va poder retreure que hi havia algunes faltes d’ortografia (malauradament, de corrector ortogràfic encara no en teníem aleshores). La compilació de cada pàgina podia trigar un minut, o més; ens havíem de carregar, doncs, de paciència, però és que el resultat final era espectacular, del tot professional. I, quan un detectava una errada o bé, simplement, se li acudia una millora en algun paràgraf, o si s’havia descuidat d’escriure tota una fórmula, podia corregir el fitxer de manera força fàcil, introduint directament els canvis al lloc pertinent (com tots fem ara, sense donar-hi gens d'importància). En aquell temps, poder fer això va ser un canvi increïble, revolucionari.

Resulta molt difícil, si no impossible, explicar les sensacions que vam experimentar llavors, en tota la seva profunditat, a algú que no va viure aquell període. Un altre estudiant meu, l’August Romeo, també va néixer a la física teòrica en aquella mateixa època. Tant l’August com l’Enrique van dominar ben aviat el LATEX, bastant millor que jo, que en vaig aprendre moltes coses a través d’ells.

Ja he descrit la ràpida evolució que es va produir immediatament després. El 1991 va aparèixer l'ArXiv i ja no va caldre mai més enviar postals per tal d’obtenir les prepublicacions que interessaven, ni tampoc vam haver d’esperar cada setmana perquè renovessin els que havíem rebut els darrers dies, al nostre expositor de la sala comuna del departament, cosa que es feia cada divendres al matí. Per descomptat, algunes millores més van continuar produint-se als anys noranta, com ara en la cerca, la classificació, la velocitat a enviar i obtenir impressions electròniques, la compilació, que va anar sent cada vegada més ràpida, etc. Però des de finals de la dècada de 1990, els avenços en el procés, pel que fa a les necessitats del nostre camp de recerca, han estat més aviat cosmètics.

Quan faig ara la comparació entre els meus estudiants de fa vint anys i els darrers que he tingut fa ben poc, les diferències quant als recursos de què disposaven ─en les qüestions que estem tractant─ ja no són, ni de bon tros, tan essencials. Ara accedeixen regularment als ArXiv des de qualsevol lloc, és cert (fins i tot des del telèfon mòbil) i tenen total facilitat per buscar informació sobre el tema del seu treball. Escriuen papers en LATEX i els envien també a l’ArXiv. Tanmateix, diria que (si més no de mitjana) els estudiants de física teòrica actuals no dominen el LATEX al mateix nivell que nosaltres, petits experts, ho solíem fer antigament. Per a nosaltres sempre va ser una eina molt especial.

Però avui ja no cal dominar-lo tant, aquest llenguatge: hi ha diverses possibilitats alternatives, algunes molt competitives i cada cop més automatitzades. Per una banda, el processador de text Word, que en realitat sempre hi va ser, en paral·lel a LATEX ─però que abans mai no havia tingut les possibilitats que té ara per escriure fórmules i documents de qualitat professional─, que s'ha convertit al seu torn en una eina molt poderosa (i moltíssim més potent, de fet, en segons quines prestacions).

Microsoft Office, la matriu de Word, posseeix també un programa molt útil en relació amb les presentacions professionals: el Power Point, que ha esdevingut un estàndard a tots els nivells. Deixeu-me remarcar, per cert, que Word i la resta de programes d’Office han representat, per a l’administració, l'oficina, i per a la societat en general, una revolució paral·lela, tan poderosa i important (o molt més i tot, si ens atenim al nombre de persones influïdes per ella) com el TEX ho va ser per als científics.

Però el punt crucial continua sent que nosaltres, físics teòrics, fórem sense cap mena de dubte l'espurna, els qui vam encendre el foc i, molt més que això, els qui vam crear tot el fabulós castell de focs d’artifici; això és, el llenguatge, les connexions, la gran infraestructura que va fer possible que tot confluís, es concretés, fes explosió i s’expandís, podent ser ja aprofitat per tota la societat.

Les presentacions professionals: Power Point i Acrobat

Parlant encara dels programes d’Office, hi ha un altre tema important que fins ara no he considerat. Es tracta de la manera com els resultats de la recerca, en física i altres disciplines, s’han presentat al llarg del temps, en seminaris i conferències arreu. Em refereixo, en particular, a l’extraordinari canvi que ens va portar de fer servir les antigues "transparències" (nosaltres n’estàvem ben orgullosos d’aquelles presentacions), gairebé sempre escrites a mà, amb retoladors especials de tinta indeleble, de diversos gruixos i colors (Fig. 2), i dels corresponents retroprojectors: amb els mil i un problemes relacionats amb les bombetes que es fonien un cop i un altre (era una temeritat no tenir-ne sempre un parell de recanvi), fins a arribar a l'ús omnipresent d'ordinadors amb Power Point o Acrobat. En una paraula, les presentacions actuals amb animacions de tota mena que intenten captivar el públic a qualsevol preu.

Fig. 2 Transparències de finals l’època que es descriu al post, corresponents a un seminari donat per l’autor al MIT, Cambridge (EUA) l’any 1999 amb retroprojector. La portada està escrita usant el LaTeX però encara predominaven les pàgines a mà, a l’antiga.

Hi ha hagut també un avenç estratosfèric en aquesta direcció; però jo diria que no és d’un caràcter tan essencial per a nosaltres, en el sentit que sí que ho van ser els altres canvis abans descrits. Per establir aquest punt, amb molt poques paraules, permeteu-me només aportar un parell d’exemples.

No fa pas gaires anys, en una de les espectaculars conferències Starmus que van tenir lloc a Tenerife vaig poder presenciar com Sir Roger Penrose (que l’any passat va rebre el premi Nobel de física) feia una presentació, que va ser molt celebrada. Igual que els altres ponents (entre els quals hi havia una quinzena de guardonats amb el premi Nobel), ho va fer amb l'ajut d'un ordinador i altres mitjans moderns, això per descomptat. Però el que va sorprendre tothom (menys a uns quants, que com jo ja l’havíem sentit abans) fou que, en lloc d’un sofisticat Power Point amb objectes que ballen i van i venen per totes bandes, el seu fitxer consistia simplement en una pila de les antigues transparències manuscrites, passades a PDF i projectades amb el moderníssim canó. Fou espectacular, un retorn als anys 1970 i 80, exactament com en els vells temps, però amb tota la sofisticació moderna! Constituí una gran sorpresa per al públic, però no tant per als qui havíem viscut aquella època.

Però aquest no és de cap manera l'únic cas amb què m’he trobat darrerament: un altre col·lega va fer exactament el mateix en una presentació científica al Centre de Física Teòrica de Benasque, d’això en fa només dos anys. Com a darrer exemple, puc afegir que segueixo assistint encara, de tant en tant, a interessants seminaris impartits a la pissarra, amb l’ajut només d’una barreta de guix. I, sobretot, el que resulta ben remarcable és que bastants dels meus col·legues opinen que aquestes presentacions són, sovint, les més profundes i interessants, i que captiven l'atenció del públic millor que els sofisticats flaixos de Power Point que estan ara tan de moda.

I aquest és el quid de la qüestió: què és més important, el contingut del que s’explica o la presentació que es fa? Evidentment ambdues coses són molt importants i en podríem estar parlant una bona estona, però aquí no m’estendré més sobre aquest punt.

Reprenent el tema que he discutit abans, els meus estudiants actuals encara fan servir alguns dels llibres de referència de sempre, al costat també d’altres llibres electrònics, exactament com ja succeïa al darrer quinquenni del passat mil·lenni. Potser l’única diferència significativa és la que ja he subratllat, el fet que l'accés a la informació ha esdevingut molt més ràpid i omnipresent. I també l'existència ara de la Viquipèdia ─que tot i que és molt útil en general no ho és tant per fer treballs de recerca durs i originals─ i altres recursos d’internet, com les extraordinàries conferències en línia del MIT, i les de moltes més universitats i centres de recerca de primer nivell. Però cap d’aquests brillants desenvolupaments és estrictament fonamental, encara que reconec que representen una immensa font de nous recursos de gran qualitat i indubtables millores per al treball d’un físic teòric o matemàtic, i també per a la societat en general.

Ho repeteixo un cop més: les nostres necessitats professionals del dia a dia havien estat ja cobertes, de manera més que raonable, quan va acabar l’anterior mil·lenni (Fig. 3). Tanmateix, ningú no sospitava (a part, potser, d’un parell de visionaris), que la revolució que va començar un petit grup de físics il·luminats aniria creixent i creixent sense aturador (encara ho està fent avui, i més de pressa que mai) fins a igualar i, posteriorment superar de llarg, totes les revolucions anteriors de la història de la humanitat. Com la màquina de vapor, el ferrocarril, el telègraf, el telèfon o el cinema ─o qualsevol altra que se us pugui acudir ara mateix─ pel seu enorme i gairebé simultani impacte a escala mundial que ha fet, en molts aspectes, del nostre planeta Terra una vila global. La seva projecció futura, encara per venir, segur que no serà menys impactant, ans al contrari. Tot i que ara ens sembla que ja no resulta tan difícil de predir. Tornaré a tractar aquest punt en un futur post.

Fig. 3 Dues pàgines corresponents a uns apunts de classe de l’any 2003, escrits amb LaTeX. Com es pot observar el resultat és professional, indistingible del d’un llibre clàssic sortit de la millor impremta.

Un cop més, el mateix relat, però des d’una perspectiva completament diferent

Si jo no fos un físic teòric, és més que probable que hagués començat i alhora enfocat tota la meva explicació d’una manera bastant diferent. Ja a la primera part d’aquest post vaig esmentar com l’accés remot a la supercomputació a gran escala va ser vist per molts grups de científics ─que no en sabien res del llenguatge TEX ni dels nostres problemes amb les prepublicacions─ com el veritable inici de la revolució web. Tornaré ara, doncs, de bon començament, al principi del meu relat intentant adoptar un enfoc molt més genèric.

Per tal de transmetre instantàniament i a gran distància una pàgina escrita, amb imatges i altres il·lustracions incloses, ja hi havia de fet, als anys 1980, una magnífica possibilitat disponible, de la qual ja he parlat i que s'estava utilitzant molt en alguns àmbits: el fax. Però, s’ha de dir de seguida que, encara que a la indústria i també a la mateixa universitat s’emprava molt, no va poder ser adoptada com a solució del problema que els físics volíem resoldre (part I). I això per moltes raons, començant per la seva amplada de banda massa petita, ja que la transmissió es feia per la línia telefònica ordinària ─amb els corresponents llargs temps de transmissió i talls cada dos per tres─ i pels costos associats, que eren ben considerables. Tanmateix, el fax va ser molt emprat per l’administració i les grans empreses comercials. Durant una visita de diverses setmanes que vaig fer al Departament de Física de la Universitat de Leningrad, el 1989 (a l’època de la Perestrika de Gorbatxov), aquesta era la meva única connexió, fiable, ràpida i diària, amb el món exterior a la Unió Soviètica.

En realitat, el predecessor del concepte de fax ja s'havia inventat al segle XIX, amb el nom de Century, tot i que la primera versió comercial de la moderna màquina de fax va ser patentada el 1964 per la Xerox Corporation i va rebre el nom de xerografia de llarga distància (LDX). Sens dubte, la còpia i impressió de Xerox fou un ingredient fonamental del procés que ens ocupa. A finals dels anys setanta, moltes empreses (principalment japoneses) estaven ja al mercat del fax. La manera com funciona aquesta tecnologia ha millorat molt considerablement amb el pas dels anys. En particular, a principis dels 1980 ja havien estat habilitats els serveis de fax per Ethernet i estaven en funcionament, encara que amb un abast molt limitat. Però, ara com ara, només vull concentrar-me en la idea de la màquina de fax com una manera intel·ligent, més o menys sofisticada, de transmetre tot tipus de material imprès, tant text com imatges.

Vist des d’aquesta perspectiva, els primers passos de la revolució internet, que vaig descriure a la part I, es van dirigir a objectius ben semblants: transmetre per una xarxa diferent, la internet ─d'una manera bastant similar a la línia telefònica─ els fitxers LATEX corresponents a les prepublicacions científiques; no hi havia gaire diferència de principi entre aquests dues concepcions, només qüestions tècniques i, per descomptat, els costos associats, com he dit. El concepte de fax no ha evolucionat substancialment des de llavors, tot i que ara va també habitualment per internet. Però hi ha aquí un punt molt important. Del fax n’he de considerar a part un ingredient essencial: l’escàner òptic. Aquest sí que és un dispositiu crucial, que fou incorporat com un element essencial, del tot imprescindible, a la gran moguda.

Això és, en definitiva: la codificació en un fitxer binari de la informació continguda en la imatge escanejada de forma comprimida, sempre amb algunes pèrdues respecte a l'original, en funció de la resolució nominal del fitxer. L'escaneig s'ha convertit ara en una tasca habitual en la nostra vida quotidiana i és un ingredient importantíssim de tot el procés d'edició: l’addició i integració d'imatges al document final, quan el nostre llibre o l'article en qüestió conté fotos i no només fórmules i figures matemàtiques. Aquestes imatges es poden afegir, en fitxers de versions comprimides, molt fàcilment al document LATEX en el procés de compilació del fitxer total corresponent al document.

Recapitulem, abans de continuar amb el tema de les imatges. Les enormes possibilitats, l’evolució final de la brillant idea de primer codificar un article o llibre en un fitxer LATEX, i després transmetre aquest fitxer d’ordinador a ordinador, a través d’internet i, finalment, reproduir tot el llibre o article mitjançant la compilació del fitxer, no es van saber anticipar en tot el seu valor. Tot el procés ─és molt important remarcar-ho─ tenia lloc, en aquesta primera etapa, sense perdre en cap moment ni un sol bit (car no s’incloïen imatges encara). I aquesta brillant idea tenia un potencial tan increïble que ningú no va poder preveure, als anys 1990, les innombrables aplicacions que havia de tenir. La pregunta és ara, per què això va ser així? Què és el que fa que aquest concepte, aquesta idea tan senzilla, hagi resultat tan poderosa i fructífera?

Com es capta l’essència d’una imatge?

Donaré la resposta en dues frases. La solució inicial trobada al problema de la distribució de les prepublicacions era reduir el seu contingut a un codi, sense cap pèrdua d’informació. Les pàgines escrites, incloses possiblement les equacions i figures matemàtiques, és a dir, tota la informació de les pàgines de la prepublicació (o del llibre, en el seu cas) era codificada en un fitxer. Després d'enviar aquest fitxer a través d'internet, l'ordinador final aconseguia recuperar tot el contingut de l'objecte inicial. De fet, era l'objecte inicial mateix, completament indistingible de l’original, com si l’objecte l’haguéssim teletransportat! I ara arriba la idea revolucionària. Només mirant al nostre voltant, hi ha moltes coses diferents que es podrien codificar, almenys en principi; reduir la seva essència a un fitxer de bits (més o menys llarg), que es podria transmetre i després reproduir-lo en un altre lloc, a l’altre extrem del món ─sempre que hi hagués una xarxa prou àmplia disponible (Fig. 4).

Fig. 4 Teranyina típica construïda per una aranya Araneus (família Araneidae). Autor: Chen-Pan Liao. CC-BY-SA-3.0.

La primera incorporació addicional als fitxers originals de text, fórmules i gràfics va ser la incorporació d'imatges: la codificació de les imatges. Això es va fer mitjançant l'escaneig òptic, com ja he comentat. En aquest sentit, la consideració que faré ara és cabdal. El nombre de lletres de qualsevol alfabet sempre és finit, fins i tot si hom pretén codificar les llengües de tots els idiomes escrits a la Terra, en tota la seva història i emprant totes les possibles fonts que existeixen (cal advertir, però, que l’escriptura a mà és una història diferent, cal estandarditzar-la, prèviament, vegeu més avall), de manera que puguem triar al final la que més ens agradi, per als nostres propòsits. Tot això dona, al final, un nombre finit de possibilitats, que es poden codificar i emmagatzemar fàcilment en ordinadors personals, de capacitats en constant creixement.

Les gràfiques de funcions matemàtiques ja són un cas a part, perquè involucren programes d'aproximació de gràfics de funcions (generalment Mathematica, Maple, o similars), que haurien de formar part, doncs, del projecte. Utilitzant aquestes tècniques es pot aproximar qualsevol funció donada amb la precisió desitjada. Les imatges en general, ben al contrari, són un assumpte bastant més complicat.

Com es capta l’essència d’una imatge? Certament, això s'ha fet moltes vegades, amb més o menys èxit i en circumstàncies ben diferents, per part de pintors, i més tard amb l'ajut de càmeres fotogràfiques. Ara el problema és digitalitzar-ho, això és, codificar aquesta fabulosa quantitat d'informació (en teoria infinita) en forma d’un fitxer binari, com ho és de fet el fitxer original de la prepublicació. Però el problema és d’una naturalesa matemàtica realment profunda: es tracta de convertir una variable multidimensional contínua en una variable discreta, a codificar utilitzant l’1 i el 0. Això és, una quantitat contínua que té, en principi, infinites possibilitats, com els infinits colors i tonalitats d’una pintura de Renoir, en les infinites posicions (punts) d’un llenç.

Això es pot fer, però la diferència amb el cas simple de la informació continguda en un llibre ordinari o prepublicació (sense imatges) és que la codificació de les imatges no es pot fer sense pèrdues. Aproximar les infinites possibilitats a un nombre finit de píxels sempre comporta pèrdua d’informació. Un bon procediment de codificació estarà convenientment optimitzat, i tindrà una pèrdua mínima amb una longitud (o “pes”) també mínima del codi o fitxer resultant. La compressió òptima és un concepte essencial que juga aquí un paper cabdal i que, donada la importància d’aquest desenvolupament, s’ha convertit molt de pressa en una indústria de referència a tot el món (Computer Science Stack Exchange Forum 2012).

Els incomptables usos actuals del ciberespai

Però, tornem a la nostra descripció del començament i intentem ja resumir. Els científics vàrem pretendre millorar els invents del TEX i de la web incloent-hi ara, als nostres articles, una o dues imatges d'alguns dispositius o il·lustracions simples, afegint-los a la nostra prepublicació, i enviar-los tots dos junts. Això tenia sempre finalitats purament científiques. Però, poc després, la societat es va adonar de l'enorme poder d'aquesta nova joguina; moltes persones es van comprar un ordinador (gent que abans no n’havia tingut mai cap) i es van posar a enviar, per internet, imatges familiars i després pel·lícules (per què no? si no són res més que col·leccions de moltes imatges), etc., etc. I finalment l'ordinador ja fou innecessari i van començar a fer-ho a tota hora i des de qualsevol lloc, fent servir la xarxa wifi sense fils, amb els seus petits telèfons mòbils, cada cop més intel·ligents i enlluernadors, que ja podien gravar i fer-ho tot. La xarxa primitiva, un senzill triangle, que connectava els ordinadors de Los Alamos, CERN i DESY, va evolucionar en pocs anys cap a una xarxa de camins, carreteres i autopistes cada vegada més densa i en gran part immaterial. Per acabar convertint-se en una xarxa d’abast global, com la d’una aranya gegantina que cobreix tota la Terra (Fig. 5), i que va rebre el nom ben adequat de World Wide Web (www o, simplement, web).

Fig. 5 El ciberespai vist des de la Unió Europea (euobserver, foto: portal gda).

Però això, per descomptat, no és el final, sinó el mer començament, potser el preludi. Com a següent possibilitat, després d’enviar imatges i gravacions de tota mena, de seguida se’ns va ocórrer l’enviament de cossos materials tridimensionals. Qualsevol objecte (i no solament les imatges en dues dimensions) es pot reduir a components petits, i amb l'arribada de les impressores 3D, un cop recuperat el codi del dispositiu, podeu imprimir-lo en 3D i obtenir una còpia instantània de la vostra joguina o maquineta sofisticada a qualsevol lloc i en materials diversos. I després de connectar aquest desenvolupament amb els no menys importants que es produeixen en tots els altres àmbits científics, de la salut, humanístics, culturals, artístics o tecnològics, aquesta “idea de transmissió” es converteix en quelcom extraordinàriament poderós, aclaparador, imparable: trobo fins i tot a faltar les paraules per poder-ho descriure.

En el terreny del control remot d'un dispositiu, quan no es transmet un objecte físic sinó només una ordre o comanda a una màquina remota, aquest procediment ja és avui dia extremadament útil. Penseu només en la medicina: les operacions fetes a distància, les cirurgies més delicades. Avui ja es duen a terme de manera rutinària processos de diagnòstic i control en la praxi mèdica remotament, per part dels millors especialistes que existeixen i a escala planetària. Estic segur que cada lector i lectora trobarà de seguit molts més exemples diferents, i en àmbits extraordinàriament diversos, per afegir aquí.

El futur del ciberespai

Seria agosarat fer una llista, o tan sols un simple esbós, de la quantitat tan enorme de capacitats futures del concepte d’internet i del ciberespai (Fig. 6). Només comentar els avenços en genètica i medicina, amb el descobriment del codi genètic d’animals i humans, la creació d’òrgans humans a partir de cèl·lules (ja no necessàriament cèl·lules mare), l’exploració física i tecnològica del nano, pico i femto; són tan sols una petita tria de possibilitats. Totes aquestes investigacions es basen en modelització matemàtica, en la reducció d'un objecte o dispositiu real a un fitxer, que codifica tota la informació rellevant de l'original, sense deixar-se res (quan això és possible), o només molt poca cosa, de manera optimitzada. I un cop el tenim, ja podem enviar aquest fitxer a qualsevol lloc del nostre planeta o fins i tot, en el futur, en petits naus espacials, de la mida d’una targeta de crèdit, o més petits encara, que visitaran altres estels i exoplanetes. En un viatge que la societat universal podria emprendre aviat (més detalls en un nou post que estic preparant).

Fig. 6 Visió de l’estructura interna del ciberspai, en un estudi de la seva vulnerabilitat. E-Strategies & Cyber Affairs ©2011 Strategy International.

Amb l’ús de tecnologia quàntica, es podrà aviat xifrar la informació d’una manera segura i podrà ser possible teletransportar-la a llargues distàncies, en un futur no tan llunyà. Com també l'enviament de cèl·lules, d'òvuls o nanocomponents, i també de picomàquines i altres dispositius (encara per dissenyar), amb l’objectiu de colonitzar el nostre Univers. I això creiem ara que es farà d’una manera molt diferent de la que s’imaginava fins fa ben poc ─que sempre implicava naus espacials tripulades, molt grans i enlluernadores, en una paraula, viatges “a l’antiga”.

Malgrat això, la teoria ens indica que s’haurà de tenir especial cura amb el món quàntic. En aquest cas el resultat és una autèntica teletransportació, ja que l’important teorema sobre la impossibilitat de clonació (no-cloning theorem) impedeix en qualsevol circumstància la clonació mitjançant el procediment d’Einstein-Podolsky-Rosen de qualsevol estat quàntic. De fet, el nou estat emergeix, en el lloc final (que pot ser ben lluny), només en el mateix moment en què desapareix l’estat original (i aquest deixa doncs d’existir).

Els conceptes d’intel·ligència artificial i de vida artificial estaran en plena explotació, d’aquí a uns anys, amb conseqüències difícils d’avaluar de manera rigorosa actualment. Hauríem de tenir por dels robots? I amb això vull dir, de replicants, còpies perfectes de treball d’un ésser humà, capaços de passar totes les proves d’intel·ligència que se’ls facin. Pensem que serà extremadament difícil poder distingir-los d’una persona real! Aquest tema sí que ja apareix, i bastant sovint, a les pel·lícules de ciència-ficció. Però el que vull dir aquí és que, en algun moment, deixarà de ser ciència-ficció, per passar a ser ciència de debò.

Una altra qüestió és si els humans podrem viure per sempre (o almenys durant un temps molt i molt llarg) dins d’un d’aquests nous cossos. Això és l’autocaptura d’un humà en la seva totalitat, en una mena de codi ampliat i després d’haver estat posat dins de la rèplica. Hi ha molts autors que consideren que això podria succeir de fet, d’aquí a mil anys, un temps ben irrisori a escala cosmològica.

Resum

Rellegeixo ara aquests dos posts i no puc sinó reconèixer que m’han quedat una mica espessos. Hi trobo a faltar una posada en context, de tot plegat, i un breu resum. Com tots els altres grans avenços que hi hagut al llarg de la Història de la Humanitat, la www i el ciberespai van sorgir de l’intercanvi. Repassem-ho: la navegació, l’intercanvi de mercaderies i d’espècies valuoses, ens van portar a América; el comerç i la connexió entre poblacions, al ferrocarril, i entre continents, a l’aviació; l’intercanvi de converses, al telèfon, i el d’imatges, a la televisió. En el cas de la internet, va ser l’intercanvi de les nostres prepublicacions (preprints), de manera immediata (com en el cas de les converses telefòniques) i arreu del món. Per dur-ho a terme, un grup de físics teòrics i enginyers en van crear les eines i protocols necessaris (llenguatges, editors, codis i xarxes), com ja ha quedat descrit amb força detall. 

Ara bé, tots els altres grans invents s’han quedat sempre en el que ja eren de bon principi  ̶ encara que hagin tingut millores apreciables, tan sofisticades com vulgueu ̶  i mai no han anat més enllà. I la gran diferència és ara que la web té de fet un potencial tan extraordinari que encara no podem ni tan sols preveure'n totes les conseqüències. Per exemple, avui dia ja som capaços de traslladar per xarxa holografies de persones i es fan concerts amb ídols inoblidables que van morir fa temps, com si encara fossin vius! També es codifiquen i s’envien eines i màquines i es fan diagnòstics i delicades operacions quirúrgiques a gran distància. I moltes coses més, com he explicat.

Ja per acabar, en els dos posts, sobre tot en el segon, m’he preguntat fins on serem capaços d’arribar en el futur. Podrem, posem per cas, codificar i teletransportar a un altre lloc de la galàxia el nostre cos, la nostra pròpia essència? Doncs la pregunta crucial en aquest context és si, finalment, els nostres pensaments, la nostra sensibilitat i sentiments, la nostra essència, en definitiva, podrà ser codificada i replicada també. Tot preservant, és clar, fins a la darrera de les nostres experiències passades, fins a l’últim dels nostres records i vivències. I, a més a més, amb tots els sentiments, com l’amor i la vergonya, la llibertat i l'astúcia, el temor i l’esperança.