Un grapat de reflexions sobre el futur (I)

Crec que en la vida de tota científica o científic –consti que a partir d’ara consideraré implícit sempre el doble gènere– arriba, tard o d’hora, un moment en què és confrontat amb el futur llunyà de tot allò en què ha estat treballant, això és, amb l’avenir de la ciència i de la història. Què passarà quan ja no sigui aquí? 

Bé, fins que aquest moment arribi manca sempre una mica, encara; però les forces ja no són les mateixes d’abans i el munt de feina i d’il·lusions que han quedat enrere va pesant cada cop més a la balança. Ho dic en el bon sentit, no us cregueu: des de la satisfacció d’haver fet una feina prou seriosa –més que notable, diria–, m’ha tocat autoavaluar-me ara fa poc, arribada la jubilació, per adquirir la condició d’emèrit. 

També n’hi ha uns quants, és cert, que no es jubilen mai. Però considero que són les excepcions. Alguns dels més grans genis que he conegut sí que han continuat fent una tasca de gran valor fins a la fi dels seus dies, però són una minoria. A l’altre extrem hi ha els qui han fet, dit sense embuts, el ridícul, en els seus darrers anys. Sigui, potser, perquè s’ho han cregut gaire això que eren genis i volien demostrar, abans de morir, que eren capaços de resoldre "el gran problema". Un geni de debò hauria de ser-ho, simplement, de manera natural, però mai no creure-s’ho. 

Començaré parlant d’un d’ells, i dels pensaments que va expressar, en diverses ocasions, en llibres i en conferències, sobre el futur de l’avenç científic i de tota la humanitat. Es tracta nogensmenys que de Stephen Hawking, a qui ja vaig dedicar un post d’homenatge recentment, en complir-se els tres anys del seu traspàs.

Des de feia ja un cert temps, Hawking s’havia mostrat preocupat pel futur de la humanitat, sobretot si aquesta pretén continuar a la Terra, sense explorar altres possibilitats. De fet, no cal ser pas un geni per albirar que la vida de la humanitat a la Terra no té molt futur, al pas que anem: cent anys, a tot estirar, si no es produeixen canvis radicals, que no semblen gaire possibles, a hores d’ara. 

Dit això, analitzaré, en el que segueix, diversos d’aquests punts amb més detall, per veure si aconseguim trobar escletxes que il·luminin perspectives més optimistes. Quedi clar que la majoria de les idees exposades no són pas, ni de bon tros, exclusives de Hawking. Molts altres pensadors les comparteixen i alguns les havien formulat fins i tot abans que ell. Sigui com sigui, les seves opinions m’han servit de guia, a l’hora d’escriure tot això.

Entre el Hawking pessimista i l’optimista

El pessimisme de Hawking es basava, per una part, en l'eventualitat que es pugui produir una catàstrofe de grans dimensions –encara que sigui amb baixa probabilitat–, com ara l’impacte d’un gran asteroide. El bloguer en cap de Divulcat, l’amic Josep M. Trigo, és un gran especialista en aquest tema, i li ho podeu preguntar directament. Altres qüestions que el preocupaven (a Hawking) tenien a veure amb l’accelerat desenvolupament de la intel·ligència artificial, en altres paraules els futurs robots intel·ligents, els problemes associats al canvi climàtic, les possibles pandèmies causades per virus (i això que no va viure per contemplar la que tenim a sobre ara mateix i que confirma plenament una de les seves prediccions, compartida amb Bill Gates), o possibles conflictes nuclears, entre d’altres. 

Dos anys abans de la seva mort va expressar a la BBC: 

"Tot i que la possibilitat d'un gran desastre al planeta Terra en un determinat moment pugui ser en principi bastant baixa, si se suma al llarg del temps aleshores esdevé pràcticament una certesa, en particular quan parlem dels propers mil o deu mil anys”. I afegí: "Donat que en els propers cent anys encara no establirem colònies autosostenibles a l'espai, haurem de ser extremadament curosos durant tot aquest període".

Repeteixo que les opinions de Hawking són en alguns aspectes bastant coincidents amb les d’altres intel·lectuals i emprenedors; en particular, amb les del famós empresari Elon Musk, que el 2013 va manifestar en una conferència: 

"O estenem la Terra a altres planetes o ens arrisquem a extingir-nos. Un esdeveniment d'extinció sembla inevitable i ens hi estem apropant cada cop més". 

I és ben sabut que Musk és d’aquells que prediquen amb l’exemple; en aquest cas, amb el seu propi programa espacial per viatjar a Mart.

Precisament sobre Mart hi ha un important estudi, molt seriós, coliderat pel reconegut investigador Guillem Anglada Escudé, del nostre ICE-CSIC i l'IEEC, per construir-hi una ciutat sostenible, Nüwa; la que podria esdevenir, si es dugués a terme, la primera colònia humana fora de la Terra (Fig. 1).

Fig. 1 Nüwa, projecte de ciutat a Mart. Guillem Anglada-Escudé i Alfredo Muñoz. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. © Sebastian Rodríguez/Gonzalo Rojas - ABIBOO Studio

En una actitud ja més positiva, Hawking afirmà molts cops que l'assentament en altres planetes mitigaria molt l'alt risc d'extinció de la humanitat. I en línia amb aquesta idea es va involucrar en un ambiciós projecte que està investigant tecnologies per a viatges interestel·lars: la iniciativa Breakthrough Starshot. Es tracta d’un projecte de recerca i enginyeria de l’empresa Breakthrough Initiatives per desenvolupar una flota de proves de concepte d’una sonda interestel·lar de vela lleugera, anomenada Starchip. Aquesta sonda, no més gran que una targeta de crèdit i propulsada per làsers molt potents, hauria de ser capaç de viatjar fins al sistema estel·lar Alpha Centauri, el més proper a nosaltres, situat a tan sols 4,37 anys llum de distància. I cal recordar que és precisament en aquest sistema on Anglada Escudé i altres van descobrir fa ben poc l’exoplaneta Pròxima b, el més proper a la Terra. El projecte Starchip va ser concebut l’any 2016 per Yuri Milner, Stephen Hawking i Mark Zuckerberg (Fig. 2).

Fig. 2 Disseny d'una nau espacial equipada amb una vela solar de 4 x 4 m (imatge artística). Les sondes del projecte Breakthrough Starshot tindran la mida d'un segell postal. Kevin Gill, Nashua, NH, EUA, ©CC BY-SA 2.0.

Alguns dels grans perills i reptes a superar

Una de les advertències més repetides per Hawking feia referència a l’evolució tan ràpida de la intel·ligència artificial. Sobre aquesta qüestió opinava que: 

“Podria ser la millor cosa que ens hagi passat mai, però també podria ser la pitjor. Si no anem amb compte, podria ser la darrera”.

Clarament, hi pot haver un gran perill en el desenvolupament de la intel·ligència artificial, que podria ser utilitzada conscientment per algú amb finalitats perverses. Això, ben mirat, no és res de nou, ha passat sempre amb els nous invents, des dels descobriments més remots, com els de la roda, la palanca o la catapulta. Encara que és ben cert que les noves tecnologies poden ser moltíssim més mortíferes, com ja ho ha estat la tecnologia nuclear, sense anar més lluny (i no sols per les bombes, sinó també per les centrals nuclears, un ús que d’entrada és pacífic). No és difícil pensar que si algun robot es descontrolés i comencés a llançar bombes nuclears, això podria representar un greu problema. Resumint, és innegable que existeix un important factor de risc en aquestes amenaces latents, que encara que, en teoria, són del tot controlables, podrien descontrolar-se si no es prenen mesures molt estrictes. Deixem-ho en el fet que, almenys teòricament, ho hauríem de saber controlar, com ho hem fet fins ara, poc més o menys.

Però el fet és que ens enfrontem també a altres amenaces, que semblen encara més difícils de mantenir a ratlla. Com el mateix canvi climàtic, associat a les activitats de la vida ordinària, a la qual en el món occidental ens hem acostumat tan fàcilment i que ningú –sobretot els grans interessos econòmics– sembla voler posar-hi fre; almenys amb la necessària insistència. Hawking va expressar moltes vegades que, de fet, considerava l'escalfament global com un dels grans reptes dels segles a venir.

Tenia també una certa obsessió en relació amb el projecte SETI. Opinava que era més assenyat “amagar-nos” que exposar-nos alegrement a la visita de civilitzacions alienes: 

"Si els extraterrestres ens visiten, el resultat podria ser semblant a quan Colom va aterrar a Amèrica; cosa que no va ser gaire agradable per als nadius americans", declarà més d’un cop. Afegint-hi que:

"Només cal que ens mirem a nosaltres mateixos per veure com la vida intel·ligent es pot arribar a convertir en quelcom amb aspectes molt foscos, que no voldríem pas arribar a conèixer". 

Molta gent tendeix a pensar que, com que els aliens serien tan savis i entenimentats, per força haurien de ser pacífics. Però això no ho podem pas donar per suposat, en absolut. Com tampoc, probablement, l’altre extrem, els éssers perversos que tan sovint ens presenta el cinema en pel·lícules inquietants (Fig. 3).

Fig. 3 El telescopi d’Arecibo a Puerto Rico, amb el plat de 300 m, era un dels radiotelescopis d’obertura plena (de plat complet) més grans del món. Va realitzar cerques per al projecte SETI. Credit NASA (domini públic).

Hawking va plasmar els seus darrers pensaments sobre aquestes qüestions en un llibre que fou publicat a títol pòstum: Respostes breus a les grans preguntes (Columna, 2018). Es pot afirmar que en aquest llibre donà, en última instància, el seu darrer veredicte sobre el futur de la humanitat. D’entrada, aquest veredicte és que estem condemnats sense remei. Però, aprofundint una mica més en la lectura, hom hi troba també reflexions més positives, com la seva fe que la saviesa, l’enginy i la innovació humans frustraran eventualment la nostra pròpia destrucció.

Parlant sobre el final de la vida a la Terra, Hawking va escriure en el seu llibre, deixant ja a part la qüestió dels robots, que: 

“És gairebé inevitable que un enfrontament nuclear o una catàstrofe ambiental paralitzin la Terra en algun moment dels propers mil anys". I afegí que “el canvi climàtic és l'amenaça més gran per al nostre planeta i hi estem actuant amb una indiferència temerària que posa en perill el nostre futur a la Terra”.

Una altra advertència que Hawking va fer és que “estem entrant en una nova fase d’evolució autodissenyada”. Aquesta etapa significa que aviat podrem desfer les cadenes de l’evolució tradicional i començar a canviar i millorar el nostre propi ADN en molt poc temps, i no en centenars de milers d’anys, com fins ara. Aquestes tècniques tenen ja el potencial de solucionar alguns dels grans problemes de la humanitat, obrint la possibilitat de reparar defectes genètics, mitjançant l’edició de gens per lluitar contra malalties greus, com ara la que ell mateix patia. Hawking creia que abans d’acabar aquest segle ja podrem ser capaços d’editar la intel·ligència, la memòria i la durada de la vida, generant “superhumans”.

Però tot això podria ser molt difícil d’assimilar i de portar a la pràctica. Perquè, qui gaudirà de fet d’aquestes possibilitats? Probablement només les elits més riques del món. Els éssers humans normals no podran competir-hi i probablement passaran a ser secundaris, poc importants. Al mateix temps, és molt probable, en opinió de molts, que siguin els superhumans els qui colonitzin altres planetes i estrelles. Tornaré sobre aquest punt més endavant.

Per acabar, tot i que Hawking va fer en el seu llibre un pronòstic apocalíptic per al planeta i per a la humanitat que hi viu, deixà ben clara també la seva fe a creure que el nostre enginy haurà trobat la manera de sobreviure als desastres, abans que aquests siguin del tot inevitables. I va concloure dient que són precisament aquestes enormes dificultats les que de fet augmenten molt les possibilitats que aparegui en algun moment un nou Einstein (home o dona), en algun lloc del planeta. Aquest fou el seu missatge a Big Think, l’agost del 2010:

“Escolteu, persones de la Terra: tot anirà bé. Tot el que haurem de fer és sobreviure durant un segle o dos més sense autodestruir-nos com a espècie. Després d’això, sortirem d’aquesta roca, escampant-nos per l’espai, i tot anirà bé.” 

Hawking, en definitiva, era optimista sobre el nostre futur com a espècie (Fig. 4).

Fig. 4 Pavelló del Futur, Expo 2010. Kimon Berlin ©CC BY-SA 2.0

Yuval Harari: Però, que hauríem d’aprendre per poder sobreviure en un món tan canviant? (amb vista al 2050 o 2100)

Una altra de les meves fonts d’inspiració en aquests temes és l’autor israelià Yuval Noah Harari, que es feu de sobte mundialment famós amb la seva obra Sapiens (2011) –qui no l’ha llegit o no n’ha sentit a parlar a hores d’ara?–. En un altre llibre, publicat fa tres anys, 21 lliçons per al segle XXI (Edicions 62, 2018), opina que, per tal d’afrontar el futur, ens hauríem d’oblidar de les maneres d’aprenentatge clàssiques; fins i tot de les seves versions molt més modernes, que fan servir flamants llenguatges de programació. Per contra, adverteix Harari: 

“La principal habilitat que s’hauria d’ensenyar als nens és la reinvenció”. 

La humanitat s’enfronta ara a revolucions mai no vistes en la història passada. Com podem preparar-nos, nosaltres i els nostres fills i nets, per a un món de transformacions sense precedents i d’incerteses tan radicals? Un nadó nascut avui tindrà vint-i-nou anys el 2050, estarà doncs en la seva plenitud. Si tot va bé, encara serà viu el 2100 i podria encara trobar-se en molt bona forma els primers anys del segle XXII. La pregunta és: què li hauríem d’ensenyar ara que l’ajudi a sobreviure i prosperar durant tots aquests anys? Quines habilitats necessitarà per aconseguir feina, per entendre bé el que passa al seu voltant, per tal d’orientar-se amb solvència pel laberint de la llarga vida que l'espera?

Malauradament, ningú no sap com serà el món l‘any 2050 (per no parlar ja del 2100 o del 2200). No tenim una clara resposta per a aquestes preguntes. Això no és nou del tot. Com és evident, els humans mai no hem estat capaços de predir el futur amb precisió; encara que hi hagi hagut algunes excepcions notables, que a vegades l’han encertat prou bé. Però és que avui, fer prediccions resulta molt més difícil que mai: una vegada que la tecnologia ens permetrà dissenyar cossos, cervells i potser les nostres pròpies ments, ja no podrem estar segurs de res del que ens espera, ni de coses que abans semblaven (i ho eren fins a cert punt) fixes i eternes (Fig. 5).

Fig. 5 La ciutat de Nova York de nit (31 d’agost de 2006), mirant cap a l'est per West 45th St. El cartell groc al centre és de l'Hotel Milford Plaza. Paulo Barcellos Jr. ©CC BY-SA 2.0

Si per tal de pronosticar el futur mirem enrere –tal com jo ho faig en el meu llibre, dedicat a la Cosmologia [Cosmología Moderna desde sus orígenes, Ed. Catarata, 2020]–, observarem que, fa mil anys, el 1021, hi havia també, com ara, moltes coses que la gent ignorava sobre el que havia de venir, sobre el que podria passar. Però, malgrat això, tothom estava ben convençut que les característiques bàsiques de la societat humana no canviarien pas gaire, passés el que passés. I al final això era ben cert i es confirmava del tot, aleshores. 

Avui, en canvi, no tenim ni idea de com seran la Xina, els EUA, el nostre petit país o la resta del món el 2050. No sabem què faran les persones per guanyar-se la vida, ni com funcionaran els exèrcits, ni les noves burocràcies i procediments. El nostre cos humà, com ja he avançat, podria experimentar una revolució sense precedents gràcies a la bioenginyeria i a les interfícies directes cervell-ordinador. I és més que probable que bona part del que avui aprenen els nens (jo en tinc quatre, de nets, entre els dotze i els dos anys) probablement serà irrellevant l’any 2050.

En relació amb l’aprenentatge, hi ha, per començar, un aspecte important que convé destacar. Fins no fa gaire l’aprenentatge tenia per objectiu l’adquisició de coneixement, com més millor i en múltiples dominis. No fa encara pas gaire s’havia hagut de lluitar molt per poder nodrir-se de les fonts d’aquest coneixement: biblioteques, escoles, universitats. D’això en guardo molt bona memòria. Les lluites ferotges, per exemple, de la dona per poder-hi ser admesa, i la dels pobres, que no tenien mitjans per accedir als estudis. En els anys 1970, quan estava vigent el servei militar obligatori, on et trobaves amb joves de la teva edat de totes les procedències, encara n’hi havia un alt percentatge que no sabien llegir o escriure.

Ara, però, aquest paradigma s’ha capgirat del tot, com si fos un mitjó. El problema actual és que ens inunda per totes bandes una quantitat enorme d’informació, i ni tan sols els censors no intenten (probablement perquè no poden) bloquejar-la. Ben al contrari, alguns d’ells el que han passat a fer (potser per no quedar-se sense feina!) és difondre desinformació, notícies falses, o es dediquen a propagar cortines de fum amb notícies irrellevants, amb el pervers propòsit de desviar l’atenció de les que de veritat importen. Cap govern pot ocultar tota la informació que no li agrada. D’altra banda, resulta alarmantment fàcil inundar les xarxes amb informes contradictoris i notícies falses; per no parlar de les incitacions al joc, i de la pornografia, temptadors tots dos més que la serp del Paradís, que es nodreixen de les febleses humanes i que tant mal fan a tantes i tantes persones vulnerables. 

Avui, per més remot que sigui el lloc on visquis, si tens un telèfon intel·ligent, podries passar-te tota la vida –i encara diverses vides més, si les tinguessis– llegint sense parar la Viquipèdia, o bé veient xerrades de tota mena o seguint cursos en línia gratuïts de les millors universitats del món, dels millors mestres que hagin existit mai sobre la Terra. Quin canvi tan extraordinari! I tot en menys de cinquanta anys! Reflexioneu-hi un moment, si us plau, abans de continuar llegint.

Ningú no ho havia pogut pas preveure, tot això. Els mateixos inventors de la web, al CERN i al MIT, dues de les institucions científiques de més alt prestigi, han confessat sovint que, mentre l’estaven dissenyant, no s’havien imaginat en cap moment l’impacte tan extraordinari que havia de tenir en la societat universal (vegeu els meus dos posts anteriors, p1 i p2). I, com a segon exemple, quan varen sortir els primers telèfons personals –uns equips pesadíssims de pel·lícula de James Bond– ningú no va predir tampoc que, en quatre dies, serien una eina imprescindible per a la nostra existència, que constituirien una part de nosaltres mateixos. Heu llegit bé, existència. Perquè avui, amb comptades excepcions (que sempre hi són) no pots ja formar part de la nostra societat del segle XXI sense aquest aparell "intel·ligent" sempre enganxat a tu, nit i dia. Es fa ara ja ben fàcil predir que, no gaire tard, el tindrem tots integrat, i amb moltes més funcions, en el nostre propi cos. 

Un canvi enorme i accelerat

Si algú us intenta ara descriure el món de mitjan segle XXII i el que us diu us sona a ciència-ficció, és molt probable que aquesta descripció no serà finalment la correcta. Però si algú altre us el descriu i no us sona a ciència-ficció, aleshores sí que és del tot segur que aquesta segona descripció serà falsa. En altres paraules, no podem pas saber del cert els detalls precisos de com serà el futur, però sí que hi haurà, de totes totes, un enorme canvi, inimaginable, que ara ens ha de semblar ciència-ficció, per força! I els canvis seran constants, a un ritme endimoniat.

La resposta a la senzilla pregunta: Jo, qui soc? esdevindrà canviant en el temps i no serà de bon tros tan fàcil de respondre com ho és ara. Les experiències adquirides en el passat deixaran de constituir una referència sòlida, com ho havia estat sempre; i per tal de sobreviure en un món així, de canvis constants, es necessitarà una flexibilitat mental i unes reserves d’equilibri emocional a prova de bomba. En una paraula: resiliència (Fig. 6).

Fig. 6 Famosos jardins a la badia de Singapur, un exemple de ciutat sostenible que mira cap al futur. https://www.gardensbythebay.com.sg/en.html

I el problema ja comencem a tenir-lo ara: tots aquests nous invents han arribat massa lluny i els algoritmes, que han anat evolucionant ràpidament, ja ens estan observant tothora. Miren on anem, què comprem, amb qui ens relacionem. Aviat controlaran tots els nostres passos, les vegades que respirem, els somnis que tenim, i tots i cada un dels batecs del nostre cor.

Amb les dades massives o big data i l’aprenentatge intel·ligent, les grans companyies ens van coneixent cada cop millor. I una vegada aquests algoritmes ens coneguin fins i tot més bé del que ens coneixem nosaltres mateixos, intentaran, sigui com sigui, controlar-nos i manipular-nos. I ens resultarà cada cop més difícil resistir-nos-hi! Harari opina que molt aviat viurem tots en una espècie de matriu intel·ligent, de Truman Show. Al cap i a la fi, es tracta d’una qüestió empírica senzilla: si els algoritmes entenen de fet el que passa dintre teu millor que tu mateix, la teva autoritat sobre el teu cos i el teu comportament passaran a tenir-la "ells".

I fins i tot podria succeir que, al cap i a la fi, nosaltres estiguéssim perfectament contents cedint tota l'autoritat als algoritmes i confiant-hi a l’hora de (no) decidir les coses importants. Ens podríem aleshores, simplement, relaxar i gaudir: els algoritmes s’encarregarien de tot. Però, si volem encara mantenir un cert control sobre la nostra existència personal i sobre el nostre futur a la vida, haurem de córrer més de pressa que aquests algoritmes, i conèixer-nos molt bé, abans que ells ho facin. 

Ja concretant, què hauríem doncs d’ensenyar als nostres fills i nets?

El gran problema actual –reprenent el fil de l’aprenentatge– és trobar un camí que sigui a la vegada correcte i útil –el millor, a ser possible– orientant-nos enmig de totes les tones d’informació amb què som bombardejats, que rebem de totes bandes i a tota hora. I, una vegada albirat aquest bon camí, trobar la necessària concentració per seguir-lo. Fins i tot amb la millor voluntat i discerniment de què som capaços, a vegades resulta molt difícil distingir quin és el bo d’entre tants relats, molts cops contradictoris; i que fins i tot alguna vegada venen avalats per persones sensates i de semblant prestigi. Jo recomano, quan es presentin aquests casos més difícils, deixar de moment el criteri ben obert, abans de prendre finalment una postura. No totes les tries han de ser sempre radicals ni immediates: blanc o negre, tot o res; i ara mateix. Més que mai, en aquest món frenètic, es fa necessària una certa calma, no precipitar-se.

Queda ben clar que, en una societat així, la darrera cosa que ha de donar un professor als seus alumnes és més informació, encara. Ja en tenen massa! En canvi, el que els alumnes sí que necessiten de debò és la capacitat de triar i donar sentit a tanta informació, de saber diferenciar entre allò que és important i allò que no ho és, o que és fins i tot pervers; i, especialment, d’aprendre a combinar els diversos trossos d’informació adquirida en un panorama ampli, judiciós i respectuós del món actual. Això pot ser més fàcil de dir que de fer, però ha de constituir la nostra guia.

En realitat, aquest ha estat sempre l’ideal últim de l’educació liberal occidental durant molts de segles, encara que, a la pràctica, les diverses escoles l’hagin aconseguit en major o menor mesura. La gran diferència és que ara resulta peremptori substituir la cerca d’informació pel cribratge d'aquesta. S’ha d’ensenyar que cada vegada que donem als estudiants moltes dades –o que les rebin per altres camins aliens a l’escola– aquests i aquestes siguin capaços de processar-les degudament, creant la seva pròpia imatge del món, d’una manera coherent i significativa. 

Són bastants els pedagogs que argumenten que les escoles actuals haurien de posar-se a ensenyar "les quatre c": pensament crític, comunicació, col·laboració i creativitat. I que les escoles haurien de minimitzar les habilitats tècniques i emfasitzar en canvi les habilitats per afrontar la vida en general. En particular, la capacitat d’enfrontar els canvis sobtats, d’aprendre en un curt termini de temps coses noves que mai s'havien vist abans, i de preservar l’equilibri mental en situacions desconegudes.

Donades les circumstàncies actuals, amb els greus problemes amb què ens trobarem (segons ja hem vist més amunt), si les generacions actuals més joves no adquireixen una visió completa i alhora flexible del cosmos, el futur de la vida a la Terra podria trontollar irremissiblement.

Continuarà.