El retorn de les centrals nuclears de fissió?

Les necessitats d’energia del món no semblen disminuir. Fins i tot amb energia barata es pot dessalar l’aigua del mar, resolent un dels altres grans problemes, el de l’aigua. Però l’energia resta com el gran problema, capaç fins i tot de posar en perill els equilibris territorials. Les energies renovables i l’hidrogen verd es prediquen com la gran solució. Serà suficient i arribarà a temps?

Aquests darrers dies s’ha parlat de nou de l’obtenció d’energia a partir dels nuclis atòmics. Tant de l’energia nuclear de fusió, obtinguda quan dos nuclis lleugers, com ara l’hidrogen i els seus isòtops, com de l’energia de fissió que s’allibera quan alguns nuclis pesants, com ara l’urani, es fragmenten en nuclis més lleugers.

De l’energia aconseguida per la fusió controlada (la incontrolada, les bombes d’hidrogen, són massa ben conegudes) se n’ha parlat gràcies a alguns avenços assolits als Estats Units d’Amèrica, on hi ha certa activitat de recerca basada a escalfar el combustible a desenes de milions de graus mitjançant la concentració de làsers de gran potència, que es coneix com a confinament inercial. I també gràcies al que es coneix com a confinament magnètic, en què el combustible es conté en un cert espai mitjançant potents camps magnètics, atès que el Joint European Torus (JET) ha obtingut, durant un molt breu instant de temps, produir més energia de la que s’injectava, preparant així el camí al projecte ITER, d’abast mundial i que es construirà a prop, a la Provença. Cap de les dues tècniques no s’espera que permetin disposar de fonts d’energia comercials abans de 20 o 30 anys. Més o menys el temps de què es parlava cap al 1960, quan jo era estudiant de física.

Per tant, no és raonable esperar que cap de les maneres de produir grans quantitats d’energies netes d’origen nuclear de fusió estigui al nostre abast durant la primera meitat del segle i ens ajudi a mitigar l’escalfament global i a estalviar hidrocarburs que es poden reservar per a usos més raonables que la seva senzilla combustió.

L’altre tipus d’energia d’origen nuclear ens és molt més familiar i, després del seu ús en forma de bombes al final de la Segona Guerra Mundial, són diversos els països que disposen de reactors nuclears en els quals es produeix l’energia de manera controlada. En tenim a casa nostra i, molts més, a la veïna França i a força altres països. En alguns d'aquests contribueixen de manera substancial a l'obtenció d’energia i a l’estalvi de l’ús d’energies fòssils i contaminants.

Aquests reactors nuclears de fissió han evolucionat molt amb els anys i es pot dir de manera objectiva que durant molts anys van causar moltes menys víctimes mortals que qualsevol altre tipus de tecnologia, com ara la construcció o la mobilitat. De  fet, cap de manera directa. A pesar d’aquesta seguretat és ben sabut que l’energia de fissió ha tingut mala premsa a escala bastant global. I encara més quan aquesta visió optimista es va ennuvolar amb els desastres de Txernòbil (degut principalment a un mal disseny i una mala gestió) i de Fukushima (a causa d'una molt improbable coincidència de causes naturals: un terratrèmol i un tsunami). Però, a més, tenen un problema encara no ben resolt, ja que els seus residus són radioactius per períodes de desenes d’anys i, de moment, no hi ha una manera ben clara de destruir-los o emmagatzemar-los de manera segura i definitiva.

És d’aquesta energia de fissió de la qual s'ha parlat recentment, perquè la Unió Europea ha decidit incloure l’energia nuclear de fissió en la categoria d’energies “verdes” i perquè el president francès, Emmanuel Macron, ha decidit perllongar la vida dels seus reactors i construir-ne sis de nous. Aquesta decisió de França contrasta amb la d’altres països, com Espanya o Alemanya, que fa anys que, ateses les campanyes de “nuclear, no gràcies”, han decidit desmantellar els seus reactors en un termini relativament breu.

La meva opinió és que no s’hauria de dir que l’energia nuclear de fissió és una energia verda. Però sí que es pot dir, i s’hauria de reconèixer, que és una font d’energia no contaminant, en el sentit que si bé genera residus, no contribueix a la producció de diòxid de carboni ni a l’escalfament global.

La consideració, inadequada, de posar l’etiqueta verda a l’energia de fissió molt probablement es deu a la decisió francesa i al fet que altres països hauran de prendre decisions similars perquè, amb tota probabilitat, no podran desmantellar els seus reactors en un termini breu sense incomplir els acords que limiten el creixement de l’escalfament global. Probablement, és una preparació a l’aixecament de les moratòries nuclears i, també probablement, a l’allargament de la vida dels reactors existents i a la construcció de nous, cada vegada més segurs, de cara a perseguir una reducció de l’escalfament global i del consum d’energies fòssils.

De fet, a casa nostra també ja s’està allargant la vida d’alguns reactors, i tindria tota la lògica que, alhora que es promouen les fonts solars, tant fotovoltaiques com tèrmiques (massa vegades oblidades i que són les més “netes”), i les energies eòliques, es fomentés l’hidrogen verd, es pensés a cancel·lar la moratòria i es promogués la construcció de les més modernes i segures centrals nuclears de fissió. D’aquesta manera es podria disposar d’una barreja de fonts d’energia que ens permetria mirar el futur amb més optimisme.