El ritme del temps a l'edat mitjana

El concepte del temps a l'edat mitjana no tenia absolutament res a veure amb el que tenim hui en dia. Mentre que en l'actualitat és un concepte precís i tots sabem en quin dia, mes i any estem, quina edat tenim o en quin any hem nascut, per a l'home medieval no era una cosa tan senzilla.

La classe intel·lectual, els eclesiàstics, eren els únics que tenien una percepció aproximada del temps, pel fet que el seu ritme de vida estava subjecte a una regla amb un horari pautat. La resta de la població, no obstant, vivien el dia a dia i no sabien organitzar el seu temps, guiant-se únicament per l’enllustrament solar, és a dir, pel dia i la nit i per les estacions. Estaven acostumats únicament al cicle natural del temps, el qual tenia un caràcter cíclic: dia, setmana i estació.

La datació del temps era molt imprecisa. S'empraven fórmules com “en l'època de les grans pluges” o “quan els dies es van allargar”, sense especificar res més. Per exemple, un pelegrí no sabia quant tardaria a arribar a la seua destinació o a tornar a casa. El mateix ocorria amb els croats. Per tindre referents temporals més clars es va recórrer a l'associació entre els canvis estacionals i les grans festes.

Durant l'edat mitjana sempre va haver-hi una certa enyorança del temps passat que, suposadament, va ser millor. Junt amb esta percepció, cal destacar també la de la fortuna o la sort, representada iconogràficament com la roda de la fortuna, que en girar marca la sort i el destí de cada u. Esta concepció pessimista generava una certa resignació: l'home estava sotmés al temps i als seus avatars. Esta situació no canviarà fins a la invenció del rellotge mecànic en el segle xiv, quan l'home passa a controlar el temps. Fins llavors, el temps estarà regit pel calendari i l'horari eclesiàstic.

El temps curt: el dia

El cicle curt, el dia, és el que transcorre entre l'eixida i l'ocultació del Sol. Les campanes de les esglésies anunciaven els oficis, cada un associat a un moment determinat del dia. A pesar que pertanyien a l'àmbit religiós, tota la comunitat emprava les campanes com a instrument de mesurament del temps fins que l'aparició del rellotge mecànic faça que, progressivament, perda este paper.

Els oficis solen estar separats entre si per un període aproximat d'unes tres hores, encara que esta divisió no és exactament la mateixa a tot arreu, ja que usen el Sol com a guia i este no apareix les mateixes hores en tots els racons d'Europa. A més, cada campaner controlava d'una manera distinta el pas del temps per saber quan havia de fer sonar les campanes, recorrent a rellotges d'arena, ciris, temps de res o de lectura d'un llibre.

Les hores eclesiàstiques d'oficis religiosos són les següents:

            -Matines, a les 24.00 h, aproximadament.

            -Laudes, a les 3.00 h.

            -Prima, a les 6.00 h.

            -Tèrcia, a les 9.00 h.

            -Sexta, a les 12.00 h, el migdia.

            -Nona, a les 15.00 h.

            -Vespres, a les 18.00 h.

            -Completes, a les 21.00 h.

El temps llarg: any i calendari

El temps llarg, l'any civil, està condicionat pel calendari litúrgic. Són les festes, per tant, les que marquen la vida d'un individu durant un any complet i les que li permeten tindre una referència temporal que vaja més enllà de l'estació en què es troba.

Les primeres d'estes festes que tindran un caràcter oficial són les directament relacionades amb la vida de Crist, com el Nadal, que va ser fixada l'any 325 en el Concili de Nicea. En el segle viii es va establir l’1 de novembre com la festivitat de Tots Sants, convertint-se, junt amb la Nativitat, en les grans festes amb data fixa en el calendari, mentre que la resta varia cada any.

A partir del segle vi, la Pasqua començarà el diumenge que seguix la primera Lluna plena posterior al 21 de maig. La resta de festivitats importants es calculen a partir de la Pasqua, com així ocorre amb l'Ascensió, la Pentecosta o el Corpus Christi.

Algunes de les festes, com l'Ascensió de la Mare de Déu, no van ser incorporades fins a finals de l'edat mitjana, en el segle xiii.

Però, a més del calendari litúrgic, cada ciutat té també el seu propi calendari civil o polític que comença, generalment, el 25 de desembre o el dia d'inici de la Pasqua, depenent de cada localitat en concret.

Este calendari, igual que el litúrgic, no fa menció de l'any pel seu número, sinó per l'any de regnat d'un monarca o d'un papa. Tal com ja hem dit, el mesurament del temps en l'edat mitjana va ser molt imprecís fins a la invenció del rellotge mecànic. Els únics que en realitzaven una certa mesura eren els eclesiàstics, mentre que la resta de la població s'adaptava als seus ritmes. Precisament açò mateix és el que ocorre també amb el calendari civil, que s'adapta completament al litúrgic.

Una altra forma de marcar el temps era atenent a esdeveniments de caràcter civil, com la reunió de les assemblees feudals, l'elecció de jurats, el pagament de rendes, etc., però tots tenien lloc en dates de caràcter religiós.

El temps i la seua mesura

El mesurament del temps en l'edat mitjana es realitzava d'una forma molt imprecisa i, en dependre directament del Sol, podia ocórrer que este no fora el mateix en tot Europa.

Fins al segle xiv l'home mesurava el temps segons estos referents:

• Físics i immutables, basats en el cicle solar, com l'alba i l'ocàs o el canvi d'estació.
• La campana de les esglésies. Hi havia un so de campana distint tant per a cada moment quotidià del dia com per a esdeveniments més extraordinaris.
• La setmana és el resultat de dividir el mes lunar en grups de set dies, invent caldeu que es va aplicar durant gran part de l'antiguitat i que va ser pres pels cristians, adaptant-lo segons les seues necessitats i creences: dels set dies sis van quedar destinats al treball i el sèptim es va establir com a dia de descans, en el qual estava prohibit treballar i hi havia obligació d'anar a missa.

En un any hi ha cinquanta-dos diumenges, que són dies festius. Suposen una ruptura de la rutina setmanal, en què es descansa i es disposa de temps d'oci per tornar a començar el dilluns amb les activitats quotidianes. El precepte religiós de no treballar el diumenge era difícil de complir per a les economies menys benestants. Cal destacar la gran capacitat que va demostrar tindre l'Església durant l'edat mitjana per adaptar-se a les necessitats, permetent a través d'excepcions i permisos que el diumenge fora laborable per a certs col·lectius.

El rellotge mecànic

L'Església va ser la gran dominadora del temps en la societat medieval, però el seu monopoli es va començar a trencar amb l'aparició en el segle xiv d'un invent revolucionari, el rellotge mecànic. Va ser una de les grans aportacions de la mentalitat burgesa i mercantil, permetent computar el temps d'una forma exacta i precisa enfront de l'arbitrarietat que regnava anteriorment. A l’església de Santa Justa i Rufina, a Oriola, és on es troba el rellotge mecànic més antic de la Comunitat Valenciana.

Els mercaders descobriran el valor del temps i que, com popularment diem, “el temps és or”. Van veure que mesurar el temps era important per als seus negocis, ja que així podrien calcular quant tardaria a arribar a la seua destinació una mercaderia o jugar amb les pujades i baixades de preus per comprar en el moment idoni, per la qual cosa ens trobem també amb els primers passos del negoci capitalista.

Els rellotges començaran a instal·lar-se a les ciutats més importants a partir del segle xiv, sent els treballadors els més malparats. A partir d'este moment ja no treballarien de sol a sol tal com acostumaven a fer, la qual cosa era un criteri molt subjectiu, sinó que havien de complir un estricte horari, ja que passaran a cobrar per hores de treball realitzades. Encara així, l'home medieval no vivia especialment aclaparat pel temps tal com ocorre en la societat actual i a pesar de la imposició del rellotge mecànic van mantindre el seu patró de comportament anterior, de tipus solar, sent els mercaders la gran excepció.

A pesar del gran avanç que va suposar el rellotge mecànic, este artefacte es trencava amb facilitat i resultava car i lent posar-lo a punt de nou, cosa que obligava a tindre un rellotger ocupant-se’n permanentment. El seu ús es va anar estenent lentament, passant de les ciutats a les cases dels més adinerats fins que finalment en els segles xviii i xix va aparéixer el rellotge individual. El triomf del temps laic, que té els seus orígens en l'edat mitjana, va fer que la societat fora evolucionant i convertint-se a poc a poc en la societat capitalista i industrial en què vivim hui en dia.