Els grans depredadors de l'oceà, els protists

“El que tenim aquí és una màquina perfecta. Una màquina devoradora. En realitat, és un miracle de l'evolució. L'únic que fa aquesta màquina és nedar i menjar i fer tauronets i això és tot.”

Així descrivia l’oceanògraf Matt Hooper (Richard Dreyfuss) el tauró de la pel·lícula Tauró (Jaws), de Steven Spielberg (1975). Certament, quan pensem en un depredador marí eficient i terrible sempre ens ve al cap el tauró, i més concretament el tauró blanc, que és el que pitjor fama té. Tanmateix, si el senyor Spielberg hagués conegut les maneres terribles que tenen de matar i devorar les seves preses els protists marins potser la pel·lícula s’hauria anomenat The protist. Bromes a part, si hi ha bèsties realment esgarrifoses i perilloses per als seus congèneres aquestes són els protists. 

Els protists són organismes unicel·lulars eucariotes (és a dir, amb nucli definit) omnipresents a mars i oceans. Els podem classificar de diverses maneres, per exemple, per la seva manera d’obtenir energia: els que fan la fotosíntesi (autòtrofs o algues), els que mengen d’altres organismes (heteròtrofs, també anomenats protozous) o els que combinen ambdues estratègies (els mixòtrofs). Aquí ens centrarem només en aquells que mengen preses vives, és a dir, els protozous i els mixòtrofs. 

De les aproximadament 50 gigatones (50.000 milions de tones) de carboni que les algues produeixen anualment a mars i oceans, els protozous en consumeixen unes 30, és a dir, un 60%. Pensem que els següents consumidors en rellevància, els copèpodes, només mengen unes 6 gigatones. Però no en tenen prou amb menjar algues, també s’alimenten de bacteris, d’altres protozous i, fins i tot, d’algun animaló molt més gran que ells. Però, com s’ho fan per menjar, aquests éssers unicel·lulars minúsculs i sense boca? La veritat és que tenen diferents estratègies de captura de preses i alimentació depenent del grup, i totes són ben curioses.

Les principals estratègies d’alimentació en protists

Filtració: Molts microorganismes fan servir sistemes d’alimentació semblants als de les balenes, ja sigui atraient les preses a l’orifici bucal (que no pas una boca de veritat) o nedant i anant recollint preses. Normalment aquesta estratègia d’alimentació es fa servir per a preses molt petites, com ara bacteris o flagel·lats. 

Engolida: Quan les preses comencen a tenir una mida considerable, molts protists les poden atrapar i ingerir senceres en un procés que recorda el d'una boa menjant una cabra. De fet, alguns protists, com ara el dinoflagel·lat Gyrodinium dominans té un cos molt flexible i pot arribar a ingerir cadenes de diatomees de mida molt superior a la seva (Fig. 1). Alguns foraminífers, parents llunyans de les amebes i proveïts d'una coberta exterior formada per carbonat càlcic, poden engolir fins i tot copèpodes de mida gran. El procés és lent, però efectiu (Fig. 2). Molts protists, per tal d’immobilitzar les preses, fan servir fiblons carregats de verí o alliberen toxines a l’aigua. Algunes toxines són tan tòxiques que poden matar peixos i altres organismes, i fins i tot un cop acumulades per filtradors, com ara els musclos, poden arribar a produir intoxicacions greus en humans. 

Figura 1. Procés d'engolida d'una cadena de diatomees per part del dinoflagel·lat Gyrodinium dominans. La fletxa vermella indica un G. dominans amb una cadena de diatomees a dins. La fletxa blava mostra la mida de la mateixa espècie sense preses a l'interior. Foto Albert Calbet	Figura 2. La imatge mostra un foraminífer que acaba de capturar dos copèpodes. Foto Albert Calbet

Tub o peduncle: Certs dinoflagel·lats posseeixen una estructura tubular retràctil que insereixen en la presa i la van succionant, com si es tractés d’una palleta (Fig. 3). Aquest mecanisme l’utilitzen per menjar preses de mida semblant a la seva, però també per matar i devorar, com a diminutes sangoneres, animals molt més grans que ells, com ara copèpodes, cucs, etc. 

Figura 3. Alimentació per peduncle d'un Dinophysis sobre un ciliat mixòtrof (Mesodinium rubrum). Dibuix Albert Calbet

Pal·li o vel: Aquest potser és el mecanisme més curiós i complex. Igual que els eriçons i les estrelles de mar que evaginen el seu estómac per tal de lentament digerir les seves preses (petits mol·luscs, poliquets, etc.), els protozous que s’alimenten amb pal·li el que fan és extreure una membrana per un orifici del seu exoesquelet i recobrir les preses, normalment cadenes de diatomees de mida gran (Fig. 4). A poc a poc, les cèl·lules atrapades es van digerint i el depredador va incorporant els nutrients dissolts dins la membrana. Un cop acabi, només quedarà un esquelet silícic. 

Figura 4. Protoperidinium sp. arrossegant una cadena de diatomees dins del seu pal·li. Foto Albert Calbet

Pistó: No fa gaire es va descobrir un dinoflagel·lat tant curiós com inversemblant. L’Erythropsidinium posseeix un petit pistó, que extreu i amaga rítmicament, que li serveix per detectar i, fent succió, atrapar les preses que seran engolides posteriorment (Fig. 5). El més interessant d’aquesta criatura unicel·lular és que a més a més té una mena d’ull primitiu (oceloid), amb la seva lent i tot. La funció d’aquest oceloid és tema de debat entre la comunitat científica, però podria servir per localitzar preses d’una manera molt rudimentària. Recordem que estem parlant d’un organisme unicel·lular!

Figura 5. Representació d'un Erythropsidinium mostrant la seva lent ocular i el pistó. Dibuix Albert Calbet

Per sort per a nosaltres, totes aquestes criatures, que podrien estar extretes del més terrorífic dels llibres de Stephen King, no tenen més d’unes desenes de mil·lèsimes de mil·límetre. Imagineu-vos, però, que fossin de la nostra mida...