La bomba biològica marina

La bomba biològica no és cap procés explosiu, ni implica cap perill, sinó al contrari, és un procés pel qual l'oceà, amb l'ajut dels organismes marins, segresta CO₂ de l'atmosfera i l'enterra en els sediments, on romandrà per centenars o milers d'anys. Mitjançant aquest procés, l'oceà ajuda a pal·liar els efectes de l'escalfament global, car captura i integra en forma de matèria viva el mateix CO₂ que totes les plantes de la superfície del planeta. I tot això ho fan, majoritàriament, éssers unicel·lulars diminuts anomenats fitoplàncton. El fitoplàncton està constituït per microalgues de poques mil·lèsimes de mil·límetre, però de gran rellevància pel fet que són les responsables de la fotosíntesi a les xarxes tròfiques planctòniques marines.

Representació esquemàtica de la bomba biològica. S'hi ha exemplificat una de les moltes vies possibles. Dibuix Albert Calbet

Perquè entenguem com funciona la bomba biològica imaginem-nos per uns instants que som un àtom de carboni que, juntament amb dos àtoms d'oxigen, conforma una molècula de CO₂, el temut subproducte de la crema de combustibles fòssils. Potser hem vingut directament d'un tub d'escapament d'un cotxe, hem sortit de la xemeneia d'una indústria, o simplement dels pulmons de qualsevol animal, tant li fa. Nosaltres, en forma de carboni, anem tan contents per les proximitats del mar gaudint del paisatge, però un dia, hi entrem per un procés anomenat difusió. Dins de l'aigua som ràpidament atrapats per una petita alga que ens converteix en matèria viva amb l'ajut de l'energia del sol i algun o altre nutrient inorgànic. Tot i que ens sentim cofois de ser part de quelcom més gran i organitzat que una simple molècula (ara formem part d'una cadena de sucre), la nostra joia dura poc, car una petita dinoflagel·lada mixotròfica ens engoleix. Dins els vacúols digestius la cosa complexa en què ens havíem convertit es desintegra de nou en fraccions petites i s'aprofita per crear altres estructures també complexes. Bé, no està pas tan malament, ara formem part de quelcom més gran i que fa patxoca, però vet aquí que un ciliat que passava per allà ens converteix en part de la seva dieta. Doncs, tornem-hi. Però aquesta vegada, quasi no hi ha hagut temps de ser digerits, que un copèpode ens mastega i acabem a l'estómac de la bestiola. Amb temps i paciència ens traslladem a una cadena lipídica que va a parar al tòrax del copèpode en forma de goteta de greix. El nostre hoste migra cap a zones profundes de dia per evitar la depredació dels peixos, que com tots sabem són depredadors visuals. A la posta de sol ascendim a capes menys profundes, on hi ha les algues i altres preses, però pel camí, un eufausiaci (krill) ens ataca i el copèpode del qual formàvem part acaba partit en dos. La part on estem nosaltres no és ingerida i anem precipitant-nos lentament cap a les profunditats de l'oceà —si el que hagués atacat el nostre hoste hagués sigut un peix o una medusa potser encara estaríem donant voltes per la xarxa tròfica i la història seria diferent—. De camí cap a l'abisme, els bacteris i altres microorganismes comencen a descompondre'ns i cada cop ens trobem en un trosset més petit. De sobte hi ha un canvi brusc de velocitat. Diverses partícules en descomposició s'han agregat i ara caiem més de pressa enganxats a un tros de neu marina. En arribar al fons, després del que ens han semblat dies, encara tenim alguna oportunitat de tornar a formar part de la xarxa tròfica bentònica per l'acció de crancs, cucs, o altres bestioles. Tanmateix, sigui per l'atzar o perquè estàvem en un mos difícil de pair, el nostre àtom de carboni és respectat i de mica en mica ens anem endinsant en el sediment, on el pH cada vegada més reduït ens conservarà per anys, potser dècades, centúries o fins i tot mil·lennis. I vet aquí que aquell àtom de carboni que formava part d'una molècula de CO₂ ha quedat atrapat en les profunditats de l'oceà.

Dinoflagel·lada mixotròfica. Ceratium sp. Foto Albert Calbet	Copèpode. Calanus minor. Foto Albert Calbet

Les vies per les quals un àtom de carboni passa de l’atmosfera al fons de l’oceà són il·limitades i de durades molt diverses, des de pocs dies, com la que he representat aquí, a centenars o milers d’anys, si és que mai hi arriba. Això sí, en el procés, aquest àtom de carboni segur que aportarà el seu granet de sorra perquè la vida continuï.