Existeixen els nanorobots de Miguel Bosé?

—I per què els antivacunes defensen que són tòxiques i perilloses?

—Bé, això té la seva història, una història tremenda, que per cert em molesta i molt.

El 1998, un anglès anomenat Andrew Wakefield va fer un estudi amb dotze nens on defensava que la vacuna triple vírica (xarampió, rubèola i parotiditis) estava associada a l'autisme. Això va causar un cataclisme, molts pares van començar a dubtar de la seguretat en l'administració de les vacunes als seus fills. Fins i tot pares amb nens amb espectre autista, el qual se sol manifestar a partir dels dos anys, van començar a associar aquesta malaltia amb el fet que als seus fills se'ls hagués administrat la vacuna, ja que se sol administrar entre els dotze i quinze mesos. Per a més inri, aquest estudi el publicà sense proves concloents.

Estudis posteriors, alguns realitzats amb més de 50.000 nens! van demostrar que era fals. L'autor finalment se'n va retractar i va admetre que l'estudi no era fiable, però el mal ja estava fet i el mite es va escampar com una gegantesca bassa d'oli. Hi ha altres mites o falsedats amb les vacunes, però crec que aquest és un dels principals. És una llàstima perquè la nostra vida és un llibre limitat.

—Que fort! —És l'única cosa que se li va acudir al Rubén, totalment sorprès per la notícia.

Desmuntant Bosé (II)

—Seguint amb “el nostre cantant” favorit, després de les vacunes parlarem del trio nanorobot-microxip-5G i per fer-ho convidarem la teva mare perquè ens instrueixi.

—Mamà, mamà —va cridar el Rubén entusiasmat amb tot el que estava aprenent.

La seva mare es va acostar tement que els seus homenets n'haguessin fet una de grossa una altra vegada.

—Què heu fet? —va preguntar a la defensiva.

—Res mamà, res. Volem que desmuntis el Bosé!

—Desmuntar el Bosé? Com? —La seva mare va posar cara d'incredulitat.

El Rubén la va informar sobre la situació i la seva mare, enginyera electrònica, va començar a desmuntar despietadament l'autor de Corazón bandido.

—Hum... començaré pel 5G, que significa cinquena generació de les tecnologies de comunicació sense fil, és a dir, la tecnologia que ens permet tenir els nostres mòbils i altres dispositius connectats a tota velocitat. Aquesta tecnologia, per cert, és la que va permetre a Miguel Bosé enviar el seu missatge —va dir sorneguerament la seva mare—. Així com amb el 2G van néixer els SMS, en el seu moment indispensables, aquest va evolucionar al 3G i a una connexió ininterrompuda a internet. Amb l'actual 4G va augmentar de manera considerable la velocitat de connexió, que tan bé ens ha anat en el confinament per treballar o parlar amb els nostres éssers estimats. El 5G ens permetrà fer un altre pas, més enllà dels nostres clàssics dispositius mòbils. Permetrà consolidar els cotxes intel·ligents, és a dir, permetrà que molts d'aquests estiguin en funcionament (connectats) de manera simultània o convertirà en una realitat palpable la internet de les coses.

—La internet de les coses? —vam preguntar a l'uníson el Rubén i jo.

—Sí, sí, significa que els objectes també estiguin connectats, la qual cosa permetrà que siguin controlats per altres objectes.

—Com Alexa i els endolls intel·ligents?

—Correcte, seria un excel·lent exemple. Això és un cas concret, però el que es busca és ampliar molt més la connectivitat i per fer-ho necessitem molta més velocitat de connexió. D'una banda, la seva velocitat podria augmentar més de 20 vegades respecte al 4G, amb mitjanes de 2 gigues per segon, aconseguint pics de fins a 20 gigues/segon i a més, reduirà a pràcticament zero la velocitat de latència, la qual cosa implica que et connectaràs a temps real, sense retard, és a dir, que pràcticament sigui negligible el temps entre que realitzes una acció i aquesta s'executi. Hem de tenir en compte que cada vegada som més dependents tecnològicament, tenim més aparells connectats als quals exigim que funcionin eficientment, amb la tecnologia actual tenim un problema, podem arribar a escanyar el sistema, el lògic és que aquest millori, que la tecnologia, que tant la volem al nostre servei, ens ajudi a fer que tot segueixi funcionat correctament.

—Tot sembla meravellós, on hi ha el problema?

—Bàsicament, els anti-5G clamen que les ones derivades d'aquesta tecnologia poden alterar el nostre ADN, poden ser molt perjudicials.

—I és cert això?

—No, no és cert. Hi ha moltes evidències científiques que han demostrat que les ones mil·limètriques 5G no interaccionen amb l'ADN. Estem parlant d'una radiació de baixa intensitat innòcua o com a molt “tan perjudicial” com la 4G. Has sentit a algú perjudicat per la 4G?

—No —va contestar el Rubén.

—Doncs això. Fins i tot l'OMS ha defensat que el seu ús és segur, encara que, de totes maneres, com que la 5G no està implantada, cal continuar investigant. Abans de res ha d'imperar el principi de precaució.

De sobte vaig recordar que en algun lloc s'havia publicat que aquestes radiofreqüències havien estat catalogades com a cancerígenes i vaig preguntar:

—Però no es van catalogar com a cancerígenes per algun organisme?

—És cert, la mateixa OMS que abans comentava va declarar que les tecnologies sense fils eren un cancerigen tipus 2B, és a dir amb molt baixa probabilitat de produir càncer. Saps quins altres articles estan catalogats així?

—Quins?

—El cafè, la sal o el sucre refinat —va dir la seva mare mentre reia—. Tingues en compte que a Alemanya es va crear un portal, denominat EMF, on hi ha penjats més de 25.000 articles sobre els efectes dels camps electromagnètics, dels quals més de 300 sobre el 5G, i la conclusió és que avui dia el 5G és segur, almenys des del punt de vista de la salut.

—Molt bé, m'has convençut —va dir el Rubén, mentre gaudia de les explicacions de la seva mare.

Desmuntant Bosé (III)

—Mamà, i què opines del que diu Bosé dels microxips i els nanorobots?

—Comencem per la primera mentida, la dels nanorobots. En primer lloc, un nanorobot no és un robot petit, no té res a veure. Ens els hem d'imaginar més com a màquines moleculars, és a dir, estructures moleculars semblants que tenen la capacitat de moure's, de propulsar-se, normalment mitjançant una reacció química. Idealment, en estar dins de l'organisme, es busca que la propulsió sigui gràcies a reaccions químiques amb la urea o la glucosa o sigui amb substàncies presents en el cos.

El Rubén mirava la seva mare amb cara de no entendre res.

—A veure com t'ho explicaria de forma més clara... En primer lloc es diuen nanorobots perquè tenen grandària nanomètrica, és a dir, mil milions més petits que un metre o el que és el mateix, si un nanorobot tingués davant una formiga (aproximadament mesuren un o dos mil·límetres), la veuria com si nosaltres tinguéssim davant un edifici de gairebé 2.000 km d'alt!

El Rubén es va quedar bocabadat i va preguntar:

—Els nanorobots existeixen?

—Encara estem en les primeres etapes de la miniaturització fins a l'escala nano de les màquines, en unes etapes molt bàsiques, és com si haguéssim descobert la roda i ja volguéssim conduir el cotxe fantàstic. És a dir, per poder arribar a l'automòbil des del descobriment de la roda, van existir moltes etapes prèvies, va haver de passar molt de temps i coneixement. Amb els nanorobots o les màquines moleculars estem igual, en l'àmbit del laboratori ja es comencen a desenvolupar els primers prototips, però encara estem molt lluny que puguin tenir funcionalitats concretes. S'estima que a la fi del segle XXI potser tenim milions de nanocirurgians que circulin pel nostre cos mesurant les nostres constants i reparant els nostres defectes, però encara això és molt quimèric, encara hem de saber més coses de com manipular-los, de com evitar els problemes en moure's per l'interior del cos humà i sobretot de com controlar el moviment en el flux sanguini, entre altres problemes.

—En el flux sanguini? —va preguntar el Rubén.

—Sí, sí, moure's pel circuit sanguini és molt difícil, hi ha molts obstacles i una alta viscositat, perquè te'n facis una idea, és com si intentessis nedar en una piscina de mel.

—No seria fàcil, oi?

El Rubén va començar a moure els braços imaginant-se la piscina de mel.

—A més tenim dos problemes més; encara que el control atòmic està cada vegada més perfeccionat i cada vegada som més capaços de controlar la matèria a escala atòmica, encara ens falta una mica de coneixement i tecnologia per ser ultraprecisos. És com si intentéssim jugar amb pilotes de ping-pong però amb uns guants de boxa posats a les mans, les podem manipular però no amb precisió. Aquest seria un bon símil per saber en quin punt estem. En resum, és com si Bosé parlés de conduir el Delorean, de Retorn al futur i nosaltres com a molt, poguéssim manipular el cotxe dels Picapiedra.

—Yabba-daba-doo —vaig cridar petant-me de riure mentre el Rubén em mirava estranyat.

—Per això —va somriure la mare del Rubén—, és impossible que aquests microxips puguin estar en els nanorobots, bàsicament per una qüestió de grandària. Els microxips o transistors actuals més petits que es comercialitzen són d'uns 10 nanòmetres o fins i tot una mica menys, en canvi els nanorobots solen ser de grandàries iguals o inferiors. No té sentit inserir una cosa més gran en una cosa més petita. La tecnologia dels microxips hauria de millorar un ordre de magnitud per ser possible, i això amb la tecnologia actual és impossible. Així, en l'àmbit del laboratori s'arriba al nanòmetre, però amb les tècniques de producció actuals no podem baixar més, necessitaríem o una nova tecnologia o uns nous transistors. Per exemple, gràcies a la quàntica ens hi estem acostant, però d'això ja en parlarem un altre dia que tinc molta feina i us haig de deixar o no l'acabo.

El Rubén es va quedar al·lucinat amb tot el que sabia la seva mare i al·lucinat amb la claredat de com ho havia explicat, ho havia entès tot!

De sobte em vaig adonar que mentre parlàvem encara sonava la música de Miguel Bosé de fons. Vaig anar cap a la ràdio i la vaig apagar, no tenia ganes de sentir més aquest xarlatà.

Acabava d'escoltar la veu de la ciència i sonava molt millor!