Les comunitats rurals: els pobles i l'habitatge de la família llauradora

Al llarg de tots els períodes històrics l'ésser humà sempre ha tractat de satisfer les seues necessitats més bàsiques, les quals podem resumir en l'obtenció d'aliment i la recerca de refugi, ambdós elements necessaris per a la supervivència. L'home de l'edat mitjana, clar està, no va ser una excepció a esta premissa.

L'alimentació va ser un dels grans problemes per als hòmens i les dones de l'edat mitjana. Les gents de l'edat mitjana no estaven, per tant, ben alimentades. Amb l'excepció d'uns reduïts grups privilegiats, esta necessitat vital va ser atesa de forma precària i inadequada, és a dir, els aliments ingerits no satisfeien les necessitats de l'organisme, per l'acusada carència de proteïnes i nutrients. Diem que va ser precària perquè no se satisfeia de forma contínua, sinó que el flux de menjar anava variant al llarg de l'any: podia arribar a ser abundant en certs períodes per a passar a ser escassa o pràcticament nul·la poc de temps després. Este desabastiment, és a dir, la impossibilitat d'obtindre aliments suficients, ja fora recol·lectant-los o adquirint-los per mitjà del comerç, portarà com a terrible conseqüència les fams. Estes ja fossen localitzades en xicotets territoris rurals o generalitzades al llarg i ample de tota una comarca, provocaven al seu torn malnutrició, fent que les persones foren més vulnerables a contraure malalties, afavorint així la mortalitat.

Per contra, en l'edat mitjana la necessitat de disposar d'un habitatge va plantejar menys problemes que l'assumpte alimentari. En este període hi havia una gran disponibilitat d'amplis espais aptes per a ser habitats en els quals, utilitzant els materials disponibles –ja fossen, estos, fusta, pedra, atovó, o inclús canyís–, es construïen els habitatges i s'aconseguia així recer i protecció. En tot Europa la població residia majoritàriament en xicotetes comunitats rurals. Per a tots els llauradors, el poble, i dins d'ell el seua habitatge, configurava el marc físic de la vida.

Orígens de les comunitats rurals

A l'hora de procedir a estudiar la cultura material i la vida quotidiana d'una societat, ens trobem davant de la impossibilitat de deslligar una població i els seus habitants del seu entorn i de la seua economia.

Així, per a entendre els límits de grandària de les aldees medievals hem de tenir en compte que venien establerts per la seua població. Les comunitats rurals eren comunitats xicotetes, que vivien al costat dels camps que treballen i que practicaven una economia agropecuària. Els hòmens eixien a treballar els camps pels matins, tornant a les seues cases a poqueta nit. La producció en estos camps només arribava a satisfer les necessitats de les gents de l'aldea en qüestió, de manera que si augmentava el nombre d'habitants en la comunitat, els hòmens havien d'anar a treballar camps més allunyats, sense tindre temps per a anar a llaurar-los i tornar a casa en un mateix dia. Estes circumstàncies portaven a formar nous assentaments rurals situats al costat de les noves terres allunyades que treballaven.

La fisonomia del poble medieval tenia, en part, un fort component pràctic. Els hòmens sempre tracten d'adaptar-se a les condicions del terreny, que és precisament el que es feia quan triaven el sòl en què s'assentaria definitivament una població. Les aldees rurals se situaven preferentment en vessants de muntanyes orientats al sud, per a rebre la major quantitat possible de llum solar, mentres que les zones d'ombria eren directament descartades. Però hi ha altres factors que també influiran en l'aspecte que adquirirà cada aldea:

Les causes polítiques poden condicionar detalls com ara si les cases estan juntes o disperses, si hi ha la parcel·lació dels camps o si són oberts, etc.
Les causes culturals que poden marcar, com per exemple, quan una població emigrant s'assenta en un nou lloc tendix a tractar de reproduir l'aspecte del seu lloc d'origen perquè la seua nova llar siga més del seu grat.
Les causes socials i econòmiques condicionaran d'una forma més acusada el tipus d'assentament, ja que determinaran qüestions com els cultius, la ramaderia, etc.

El poble, un hàbitat rural

Podem definir el poble com la forma típica de població rural en la major part d'Europa, que es pot trobar tant en la gran plana que s'estén entre l'Atlàntic i les estepes russes com en els xicotets i dispersos plans de l'Europa mediterrània. Està format per un conjunt de cases apinyades que compten amb patis i dependències agrícoles, i va ser la forma de poblament per a la major part de la població europea fins al segle XIX, quan la Revolució Industrial va canviar este panorama i van tindre lloc les massives emigracions del camp a la ciutat.

Per a marcar un límit, artificial, entre els distints tipus de població, considerarem que el nombre d'habitants d'un poble medieval no sobrepassava mai el miler. Parlem, per tant, de pobles on el nombre de cases oscil·la entre la dotzena i la centena. Per a xifres superiors, ens trobem davant d'un altre tipus d'organització de l'hàbitat: la vila o la ciutat.

Els habitants dels pobles es dediquen, de forma quasi exclusiva, a tasques agropecuàries, encara que en les aldees sempre hi ha algun llaurador manyós que realitza les tasques artesanes que són necessàries per a la comunitat, com els treballs de ferreria, d'assaonats, el maneig del molí, etc. És interessant apuntar que estos llauradors no constituïen, ans al contrari del que ocorria a Bizanci, comunitats armades. De fet van renunciar a les activitats de defensa, les quals van recaure de forma exclusiva en altres grups socials.

El paper de la dona llauradora es reduïa a la realització de les tasques domèstiques, entre les quals hi havia la de filar i fer draps, els quals, depenent de la grandària del poble en qüestió i del volum de producció, podien inclús ser venuts.

El poble es caracteritzava, no sense matisos en cada cas particular, per l'existència d'una cohesió social institucionalitzada per mitjà de tribunals senyorials, assemblees parroquials, labors agrícoles organitzades conjuntament i una estructura social complexa, amb interdependències entre els distints grups i classes socials. Esta és, precisament, l'única diferència existent entre un poble i una aldea. Encara que ambdós termes poden ser utilitzats com a sinònims, es pot distingir un matís entre els dos: l'aldea al·ludix més al concepte de societat organitzada, mentres que amb poble ens referim més concretament a l'espai físic en què la societat organitzada es desenvolupa.

En els pobles podem trobar llocs d'ús o explotació comuna, com els boscos i els rius i algunes instal·lacions, com els abeuradors, els llavadors, etc. Un d'estos elements comunals que estarà present en pràcticament tots els pobles d'una certa grandària és l'església.

L'església sol ser el nucli central a partir del qual s'organitzen la resta de construccions. S'alcen amb pedra, sent moltes vegades l'únic element del poble que s'edifica amb este material. De fet, en època medieval les esglésies eren anomenades popularment “fàbriques” ja que estaven “fabricades” amb material petri. Els pòrtics d'estes esglésies eren llocs amplis a causa de la necessitat: eren espais per a organitzar la vida pobletana, així que havien de donar cabuda a la població. Al resguard d'estos pòrtics es reunia l'assemblea parroquial, es prenien decisions que afectaven l'aldea i es governa d'una forma més o menys institucionalitzada.

Els pobles i les seues tipologies aniran evolucionant al llarg del temps a causa de condicionants polítics, socials i econòmics. Vegem de quina manera van afectar els pobles medievals.

1. Necessitats estratègiques, de defensa i de protecció. Els habitants dels pobles recorreran a distints mitjans per a aconseguir este objectiu:

Els despoblats. Molts poblats xicotets i caserius rurals van ser abandonats per remeiar la inseguretat. Els seus habitants es desplaçaren a pobles més grans i més fàcilment defendibles. Va ser així, per exemple, com va sorgir la ciutat de Venècia.
Incrementar les defenses del poble alçant palissades, cavant fossats, construcció de terraplens, etc.
Construcció dels rundling o pobles circulars, especialment característic en el centre d'Europa. En estos pobles són les cases mateixes les que conformen una muralla, adoptant una forma circular entorn d'una plaça o esplanada central.
Construcció d'esglésies. Les esglésies no sols complien amb la seua labor espiritual, sinó que eren utilitzades també com a refugis defensius en aquelles localitats que no comptaven amb un castell. Cal recordar que les esglésies estaven construïdes amb pedra i, a més, moltes d'elles estaven fortificades. Per això, les esglésies eren els llocs on s'acumulaven les riqueses del poble, no sols les pròpies de la institució eclesiàstica sinó també les dels parroquians. És esta mateixa raó per la qual una de les majors preocupacions dels llauradors consistia a mantindre la seua “fàbrica” en perfecte estat i a condicionar-la adequadament. L'interés dels parroquians anava, per tant, més enllà del simple desig d'embellir-la: el poble considerava l'església com a part de la seua propietat.
Els castells compliren esta missió de protecció dels pobletans en aquells pobles que en disposaven d'un pels voltants. Als castells hi havia en el seu interior una zona àmplia i central, pensada per a refugiar allí tant els llauradors com els ramats en cas d'atac. A partir del segle XI, alguns castells ja compten amb patis exteriors que complixen esta funció protectora, arribant en alguns casos inclús a albergar pobles sencers dins de les seues muralles.

2. Propietat de la terra. Si durant l'època romana la vila, o vila rusticae, era una gran hisenda organitzada i que comptava amb nombrosa població, però no eren pobles pròpiament dits ni pareix que en va ser el punt d'origen, després de la caiguda de l'Imperi Romà una nova forma de propietat i ocupació de la terra es va anar imposant en gran part d'Europa. La major part de la terra va passar a les mans dels senyors en ser cedida a estos pel sobirà a canvi d'un servici, que normalment era de tipus militar. Entre els segles IX i X anirà sorgint el sistema de dependències i d'obligacions recíproques entre senyors i vassalls, conegut com a feudalisme. Este sistema social s'estendrà ràpidament per l'Europa occidental, sorgint així els dominis senyorials, amb les següents característiques:

Els habitants dels pobles cultivaran per a si mateixos una part de les terres mentres que la resta, l'anomenada reserva senyorial, seran treballades també per ells, però com a prestació d'un servici al senyor.
Al senyor, clar està, li interessarà que la població siga el més nombrosa possible i que no es disperse, ja que es veurà beneficiat tant pel fet de cobrar més arrendaments en el seu domini com per comptar amb més mà d'obra per a treballar les seues pròpies parcel·les. Per això, els llauradors es trobaven amb serioses traves a l'hora de plantejar-se abandonar el seu poble i anar-se'n a un altre lloc. Per exemple, un llaurador, com a habitant del domini senyorial, tenia drets sobre les zones comunals, com ara boscos, pastos, camps, etc., i la seua economia familiar depenia d'estos drets; en cas d'abandonar la seua aldea, perdia els seus drets d'ús que passaven a les mans d'un altre llaurador. Este sistema de propietat de la terra implícit al feudalisme i el treball que havien de realitzar en la reserva senyorial eren elements que servien per a mantindre unida la comunitat en els seus congestionats pobles.
La grandària màxima d'un poble, inclús durant un període d'apogeu, tenia un límit marcat per condicions de tipus pràctiques, com ara la quantitat de terres cultivables disponibles i la distància màxima a què podia estar la terra que treballara un llaurador. Quan no hi havia disponibilitat de terres alguns llauradors podien fundar un nou assentament, pròxim a les terres de cultiu que anessen a treballar; fundaven així un nou poble. Estos centres secundaris eren, generalment, xicotets i aïllats, i com que eren allunyats de l'àrea d'influència del senyor, solien viure menys sotmesos i cultivaven xicotetes parcel·les per a la seua subsistència.

3. L'organització eclesiàstica. No es pot afirmar que cada poble tinguera una parròquia pròpia, encara que esta correspondència es dona en la majoria dels casos. Com ja hem avançat abans, l'església era un element de gran importància en la vida d'un poble, més enllà de l'aspecte religiós. Percebia impostos, com el delme, i era el centre de reunió i, per tant, de la vida social. Associacions, confraries i gremis estaven directament relacionats amb l'església, de tal manera que inclús pagaven la construcció de capelles adjuntes en el cas que les seues economies així ho permeteren. Des de les esglésies no sols s'administraven els fons parroquials, sinó també els fons estalviats pels feligresos, i inclús els ramats quedaven davall la supervisió del seu administrador. Este s'encarregava, per tant, de tot allò que quedara fora de l'àmbit exclusiu dels tribunals senyorials.

Les funcions pròpies dels temples cristians, especialment l'administració del sagrament del baptisme i els soterraments, també condicionaven la fisonomia dels pobles:

La pila baptismal era un indicatiu del nivell i de la categoria d'una església. Encara que la resta de la “fàbrica” es reformara, la pila havia de romandre inalterable, sense realitzar-s'hi cap modificació.
El cementeri, que es disposava al voltant de l'església a causa del desig de reposar per sempre prop d'un lloc tan important per a la vida en l'edat mitjana com ho era l'església. Les tombes no es marcaven, i inclús s'excavaven unes sobre altres. D'esta manera els feligresos eren sepultats al costat de les tombes dels seus avantpassats convertint-se este lloc comú en un vincle més entre els membres de la comunitat.
El fet de residir en un punt allunyat de l'església significava un seriós problema, ja que ocasionava dificultats a l'hora de soterrar els seus difunts i de batejar els seus xiquets. Quan una xicoteta aglomeració de cases es trobava en esta situació sempre tractava d'obtindre drets parroquials, per a poder així alçar una església més pròxima.

La tipologia dels pobles

El poble com a tal és una cosa viva i inestable, sotmés a canvis constants. A més, estaven subjectes a diverses influències externes, com les guerres o les pestes, que alteraven dràsticament la vida dels seus habitants i, en conseqüència, el seu propi hàbitat. Però la influència més acusada que rebien els pobles era deguda a factors econòmics i socials.

Veiem les diferents tipologies, tenint en compte també els diferents elements que els configuraven:

Els pobles estaven formats per xicotetes cèl·lules, l'heretat de cada llaurador, les quals, al seu torn, estan també sotmeses a canvis. Per exemple, podien ser dividides entre els hereus, per a passar a unificar-se novament anys més tard, o bé es podien construir annexos en les cabanyes, els quals eren abandonats quan ja no eren necessaris.
Dins de les tipologies dels pobles ens trobem amb pobles quasi urbans, d'altres molt més xicotets i aïllats o pobles circulars, però és important tindre en compte que poden arribar a entremesclar-se o a passar d'un model a un altre al llarg del temps.
L'emplaçament d'un poble pot ser un reflex de les limitacions del medi, encara que açò no afectava sempre la seua composició interna que, com ja sabem, atén a un altre tipus de factors.
L'arqueologia ens mostra a vegades que les cases estaven situades sobre el terreny sense tindre en compte la resta, fent una impressió d'arbitrarietat. Solien ser construccions tosques i de curta duració que necessitaven reparacions constants i s'incendiaven amb molta facilitat. Quan una d'estos habitatges era destruït es tornava a alçar novament, però normalment traslladant-la un poc respecte al seu emplaçament original, per la qual cosa la seua planta no coincidirà amb la primera.
El desenvolupament del nucli poblacional estava marcat pels límits de les propietats, ja que separaven una casa i els seus terrenys de les propietats dels seus veïns. En les regions de sud-est d'Europa és molt freqüent no trobar-nos amb cap tipus de separació o demarcació, mentre que en altres parts d'Europa les propietats s'encerclaven, albergant en el seu interior tant l'habitatge com un xicotet hort que complia amb un paper importantíssim en l'economia domèstica. La grandària de les parcel·les serà també el límit que marcarà la migració familiar, ja que només podrà mantindre un nombre determinat d'individus. En ser peribles, estes cabanyes o cases i els límits de les seues parcel·les s'aniran alterant també amb el pas del temps.
En alguns pobles es donarà una novetat: l'aparició dels carrers. És impossible saber què va aparéixer primer en estes localitats, si els camins, i les cases van col·locant-se als seus costats, o les cases, delimitant un carrer entre elles. La veritat és que els camins, a força de ser usats, degueren quedar marcats perquè és inclús probable que fossen originàriament una via de trànsit de bestiar. Els pobles que compten amb carrers situen les seues cases a un costat i a l'altre d'este, ja que és la disposició més pràctica.
En contrast amb els pobles de nucli irregular n'apareixeran d'altres de pla regular, generalment de nova planta. Un locator s'encarregava de delimitar el terreny corresponent a cada un dels futurs habitants, assignant així el lloc en què se situarien les seues cases. La seua tipologia correspon a les dels pobles amb carrer: són dues fileres de cases que voregen un camí, quedant les terres de cultiu situades darrere dels habitatges. Estos carrers podien ser més o menys sinuosos i la seua longitud era variable, sent molt considerable a vegades. Esta classe de pobles van ser molt habituals en el centre d'Europa, com per exemple a Alemanya i al Baix Danubi, així com a Anglaterra.
Una altra classe de distribució era la dels pobles amuntonats, que té el seu origen en un intent de concentració com a mesura defensiva. Predominaven en l'oest d'Europa i, més concretament, podem situar-los geogràficament al llarg de la regió que va des del riu Sena fins a l'estepa russa i també en la franja mediterrània, apareixent en esta última àrea els més grans.
També podem incloure en les tipologies de pobles les aldees i caserius aïllats. D'orígens molt diversos, que poden anar des de la continuïtat d'assentaments d'èpoques anteriors fins a motius relacionats amb el trasllat a un assentament alternatiu per part de gents procedents d'una aldea massa poblada, les formes que adoptaran variaren segons la regió.

Les estructures dels habitatges

Els pobles medievals estan formats per dos elements, els habitatges llauradors i les dependències agrícoles, dins de les quals incloem granges, rebostos, forns, molins, estables, etc. Ambdós elements es construïen amb materials locals i solien alçar-se directament sobre el nivell del sòl. En les regions europees situades al nord dels Alps la fusta era el material constructiu predominant, mentres que en la conca mediterrània, les àrees més romanitzades, era més habitual trobar-nos amb construccions de pedra, atovó i inclús de canyís. Les cases de “fàbrica” presentaven una sèrie d'avantatges enfront de les de fusta, ja que disminuïen el risc d'incendis i oferien unes millors condicions de salubritat.

Les tipologies, igual que els elements decoratius, eren molt variades i depenien de múltiples factors com ara la riquesa del poble en qüestió, el clima de la regió, el tipus de terreny sobre el qual es construïen, elements culturals del poble, etc. En tot cas, la teulada sempre era la part que més dificultats solia presentar a l'hora d'alçar la casa, i per descomptat era de distintes tipologies (plana i a dues aigües), i materials (com la fusta o la palla).

Els habitatges llauradors eren el lloc on se satisfeien dues necessitats bàsiques, dormir i menjar. Tant el descans com la preparació i el cuinat dels aliments es realitzaven dins d'este entorn familiar. La seua distribució, pensada per cobrir estos objectius, no varia molt respecte a models d'èpoques anteriors, i es pot inclús afirmar que deriva directament de prototips prehistòrics. La seua planta és rectangular, més llarga que ampla, amb una entrada única bé en el centre o bé en un dels seus extrems. El seu interior és una estança única amb una llar en el centre, on es fa la vida en comú. No seria correcte pensar que esta vida en comú en una única estança era pròpia de les famílies més pobres. La veritat és que era un element cultural, associat a l'estil de vida medieval i, per tant, es donava tant en les cabanyes llauradores més humils com en els castells dels senyors.

Este concepte d'habitatge no romandrà inalterable al llarg del temps, sinó que anirà evolucionant alhora que la mentalitat popular, sent per tant un reflex de la cultura de cada moment. Quan la família nuclear o reduïda comence a guanyar-li terreny a la família extensa sorgirà el desig dels cònjuges de disfrutar d'una estança pròpia. Este fenomen, que començarà a donar-se en el segle XI, suposarà un procés progressiu però subjecte a variacions regionals, ja que no a tot arreu ocorrerà al mateix temps. Els protagonistes seran individus que abandonen les seues aldees d'origen i s'assenten en altres de noves. La seua família és ara més reduïda, limitada a la família nuclear, per la qual cosa pot introduir este canvi en la distribució de l'habitatge. Esta novetat, com moltes altres, es va donar primer en les classes més benestants per a ser després emulat per la resta de les capes socials. Consistix bàsicament a dividir l'estança única en dues estances, ja siga per mitjà d'un barandat que la compartimente o recorrent a una simple cortina. La nova zona de la casa, reservada per als cònjuges, rep el nom d'alcova o cambra mentres que l'altra estança complirà amb el mateix paper que tenia l'habitació única original. Rep el nom de foganha, ja que en el centre hi continua estant la llar. A més de fer calor i servir per a cuinar, la llar era el lloc d'oci de la família. Al seu voltant es contaven històries i narracions de tradició oral, xafardejos de qualsevol tipus, etc.

Una de les grans innovacions de la casa medieval va ser la d'introduir el foc dins de les seues parets. Al principi no serà més que una foguera, la qual romania encesa de forma pràcticament ininterrompuda. Sobre ella penjava una olla on la família posava a bullir els aliments de què disposaven, obtenint així el seu menjar diari, una espècie de farinetes o olleta. La foguera no tenia cap conducte d'eixida de fums a l'exterior, per la qual cosa anava lliscant-se fora de la casa lentament entre els badalls que deixaven les taules o la palla del sostre. Este fum perenne en l'interior de l'habitatge era aprofitat per a fumar carns i peixos.

Amb el pas dels anys sorgirà la idea de cuina com a element propi, diferenciat de la llar. El primer lloc on s'introduirà este nou concepte d'ús del foc serà en els llocs on és necessari alimentar una gran comunitat, els monestirs. D'allí es va estendre als castells i, finalment, va arribar també a les aldees i ciutats. En el món llaurador, per tant, s'adoptarà la cuina ja de forma tardana. Els primers a substituir la foguera per la cuina o forn en les seues cases dins de l'àmbit rural van ser els llauradors rics, generalitzant-se entre la resta ja a finals de l'edat mitjana. Quan parlem d'estes cuines ens estem referint a un forn situat en un extrem de la casa amb un conducte que fa d'eixida de fums a l'exterior. Amb el pas dels anys tendirà, per motius de seguretat, a situar-se fora de la casa.

Als habitatges llauradors el mobiliari era pràcticament inexistent. Es dormia en el sòl, sobre màrfegues o sobre palla. Els llauradors podien arribar a tindre un baül per a guardar robes i pertinences però la resta de comoditats, com taules o cadires, van tardar a aparéixer en les seues cases.

Poble i església

Els pobles pertanyien a una divisió eclesiàstica denominada parròquia. Eren poques les aldees que no tenien església i parròquia pròpia, ja que esta era l'element dominant del paisatge al llarg de l'edat mitjana. L'existència d'una església en un poble implicava, lògicament, la presència d'un capellà o sacerdot per a dirigir els seus fidels. Per al llaurador l'església suposava el centre de la seua existència, ja que tota la seua vida girava entorn d'ella. Les seues tradicions, les seues festes i inclús les èpoques de cultiu atenien el calendari eclesiàstic, de la mateixa manera que este reflectia el ritme de les estacions i del cicle de la terra. L'església era, per tant, l'element d'orgull del poble, la qual cosa explica que estes s'anaren enriquint al llarg dels anys. Era, com ja sabem, el més gran i robust dels edificis del poble, considerat pels feligresos com el lloc més segur on protegir els seus béns.

En l'interior de les esglésies les vidrieres, les pintures i els frescos mostraven escenes de la Història Sagrada, les quals tenien la intenció d'aconsellar i d'adoctrinar. Cal recordar que la gran part de la població medieval era analfabeta, per la qual cosa els missatges iconogràfics eren els que permetien un major enteniment i una assimilació més senzilla del seu contingut. Amb este fi les representacions incloïen a vegades elements de la vida quotidiana perquè pogueren ser interpretats ràpidament. Quan es representa, per exemple, setembre i la labor típica d'este mes, la verema, immediatament feien pensar a qui el contemplara en el vi, element indispensable dins de la litúrgia cristiana.

Un dels molts exemples que podríem posar d'este tipus d'iconografia és el fresc de l'església de Sant Climent de Taüll. En ella, Jesucrist apareix com a pantocràtor o jutge suprem. La seua figura sedent beneïx amb la mà dreta mentres que sosté la Paraula de Déu amb l'esquerra, tancat dins de la màndorla o “ametla mística”. A un costat i a l'altre les lletres gregues, l'alfa i l'omega, ens recorden que ell és principi i fi de tot. Està escortat per les representacions dels quatre apòstols o tetramorfs, representats de forma simbòlica: Mateu com un àngel, Lluc com un bou, Joan com una àguila i Marc com un lleó.

Trobem un altre exemple en el que va ser panteó dels reis de Castella i Lleó, a la basílica de Sant Isidor de Lleó. Els seus frescos daten del segle XII i hi tenim representat un calendari que plasma un dels temes més recurrents del cristianisme, el principi i la fi. A més, tracta de transmetre un concepte positiu del treball i presenta la naturalesa com una cosa que pot ser dominada. Cada mes apareix associat a una activitat o a una característica típica d'este:

1. Gener, l'inici.

2. Febrer, calor i fred.

3. Març, poda de la vinya.

4. Abril, plantació d'arbres.

5. Maig, expedicions guerreres. En este mes no es realitza cap activitat agrícola.

6. Juny, sega de l'ordi.

7. Juliol, sega del blat.

8. Agost, netejar la terra i trillar.

9. Setembre, la verema i la festivitat de Sant Miquel.

10. Octubre, engreixar els porcs.

11. Novembre, matança del porc.

12. Desembre, gaudi dels menjars i de la calor de la llar.

Per a la construcció de les esglésies s'utilitzaven els materials disponibles a cada zona, adaptant-los a les seues necessitats, i presentaven distintes tipologies. En la conca mediterrània van heretar de l'època romana la planta basilical, de forma rectangular, sent construïdes amb pedra. En la resta d'Europa, encara que la seua planta era més senzilla, s'utilitzava la fusta com a material constructiu. Comptaven en el seu interior amb dues parts diferenciades i perfectament compartimentades, una reservada per al sacerdot i l'altra per als fidels. Amb els anys, la seua estructura es va anar complicant cada vegada més, la pedra va substituir la fusta i es van construir campanars i baptisteris com a estructures independents, integrant-se en l'església mateixa amb posterioritat. També van aparéixer les capelles laterals, sufragades per feligresos que desitjaven ser-hi sepultats, o bé s'incorporaren nous elements decoratius associats a una especialització del treball, com per exemple els obrers o la inclusió del vidre en les esglésies.

Les esglésies variaran unes d'altres depenent de la quantitat dels seus feligresos i de la major o menor riquesa d'estos, per la qual cosa estos edificis ens servixen com un baròmetre per a mesurar el creixement de la població i la seua riquesa. En el resultat final també restava marcat, per tant, per quant poguera i volguera gastar-se en la seua església una comunitat determinada així com el temps que invertisquen a alçar-la.

Conclusions

En definitiva, podríem resumir el concepte de poble com una comunitat de famílies mútuament dependents que compartien el treball de la terra, que usaven de comú acord els pastos, les deveses i els boscos comunals, que compartien el pou, el forn i l'era i que s'unien per a construir les cases i per al manteniment de ponts i camins. Junts compartien també, a més del treball i de les obligacions, els plaers elementals en les celebracions de les festivitats, etc. A més de destacar dues novetats de gran interés social que van tindre lloc en l'edat mitjana: la introducció de la llar en els habitatges, i l'aparició del concepte d'intimitat conjugal i la compartimentació de la casa amb el triomf de la parella i de la família nuclear.

TEMES