L'amor i el dolor
-
- Home
-
- 8 of 14
“A mighty pain to love it is,
And 't is a pain that pain to miss;
But of all pains, the greatest pain
It is to love, but love in vain.”Abraham Cowley
Quantes vegades hem patit per amor? Quantes vegades les nostres emocions envers algú altre s’han convertit en dolor? Segurament incomptables vegades, oi? No patiu, no sou excepció. És una experiència que li ha passat a qualsevol individu de qualsevol societat al llarg de tota la humanitat.
El dolor també està modulat per les emocions, i l’amor no n'és cap excepció. Si aquest amor augmenta o disminueix les sensacions doloroses, això ja és un altre tema.
Existeix, fins i tot, una síndrome anomenada broken heart syndrome, síndrome del cor trencat o miocardiopatia de takotsubo, una miocardiopatia no isquèmica en la qual el cor es veu debilitat per culpa d'un estrès emocional com la mort d’un familiar o un ésser estimat i que acaba derivant en infart cardíac. L'amor ens fa feliços, però també mata.
Com hem comentat algun altre dia, el dolor està modulat per factors afectius i cognitius, estats d’ànim (ansietat, estrès, depressió, etc.), canvis estructurals i neuroquímics en el cervell i, fins i tot, canvis genètics. I tots es poden donar per canvis emocionals, com l’amor.
L’amor es defineix com una “inclinació o afecció viva envers una persona o cosa”. A més, l’amor s’associa al concepte de plaer en l’àmbit de les neurociències; tot i això, el plaer que s’obté per estar enamorat és clarament diferent d’aquell plaer que proporcionen un bon menjar, una pel·lícula o, fins i tot, aquelles drogues teòricament gratificants.
I com s’estudia, això? Quins són els mecanismes neuronals de l’amor?
Hi ha estudis molt interessants que utilitzen tècniques de neuroimatgeria, com la ressonància magnètica funcional, per estudiar els mecanismes neuronals dels nostres comportaments. Però com es fan, aquests experiments? En el cas que ens ocupa, bàsicament, se sotmet a una ressonància magnètica funcional individus “intensament enamorats”, i se'ls van passant fotografies dels seus éssers estimats, parelles i familiars o imatges a l’atzar sense relació, i tot això barrejat amb altres tasques de distracció. Amb aquests experiments s’han identificat els mecanismes neuronals de l’amor romàntic, i sabem que estan localitzats en àrees del cervell relacionades amb la recompensa, el plaer i la motivació, com l’àrea tegmental ventral i el nucli caudat, del qual ja vam parlar anteriorment quan parlàvem dels responsables de l’amor romàntic.
D’altra banda, s’han identificat un grup de neurotransmissors que tenen un paper fonamental en l'experiència de l’amor. La sensació de plaer i recompensa que ens ofereix estar enamorats es dona per l’alliberament de dopamina al cervell. A més, també hi trobem l'acció de les clàssiques hormones de l’amor, l'oxitocina i la vasopressina, que estan implicades en aquest sentiment envers les relacions de parella o d'amistat o, fins i tot, les relacions entre mares i fills, així com en respostes d’estrès i por davant relacions amoroses. Quan aquestes dues hormones s’alliberen, el sistema dopaminèrgic del plaer i la recompensa s’activa i s’estén cap a altres àrees cerebrals, com l'ínsula, l’hipotàlem, l’hipocamp o l’estriat, fet que contribueix a les experiències de plaer de l’amor romàntic.
En aquest sentit, tenim un comportament clàssic sota els efectes de l’amor: l’obsessió no raonada envers la persona que estimem. Això no és més que una reducció dels nivells de serotonina, semblant a allò que passa amb pacients que pateixen trastorns obsessivocompulsius. Això es tradueix en una disminució de l’activitat en l'escorça prefrontal del cervell, àrea especialitzada en la presa de decisions, fet que explicaria aquesta falta de judici i racionalitat quan s’està enamorat.
L'amor és pura química: el ball dels neurotransmissors dins el nostre cervell
I què hi té a veure, tot això, amb el dolor?
Com dèiem, el dolor pot estar modulat pels estats emocionals. I això és així perquè les àrees del cervell encarregades de modular el dolor també modulen aquestes emocions. De fet, s’ha vist que les mateixes àrees activades durant el dolor físic també s’activen durant el dolor emocional.
Per analitzar això, es va estudiar el cervell d’individus que havien acabat una relació amorosa recentment, i que es manifestaven “intensament rebutjats” en mostrar-los imatges de les seves exparelles, familiars i amics o imatges a l’atzar sense relació. I, a més, es va aplicar un estímul tèrmic dolorós en aquests mateixos individus per tal de comparar les àrees cerebrals activades en ambdós processos, i es van mostrar altes similituds entre el dolor físic i el dolor emocional.
I no només això: l’amor pot ser un excel·lent analgèsic. Després d’avaluar el cervell de persones en una relació amorosa llarga (de més de 6 mesos) es va observar que en aplicar-los un estímul tèrmic dolorós la percepció del dolor era significativament inferior si visualitzaven imatges de les seves parelles o les tenien al costat agafant-los la mà que si no ho feien. Aquesta analgèsia induïda per l’amor també està relacionada amb àrees cerebrals implicades en el plaer i la recompensa i les emocions, com el nucli caudat, el nucli accumbens, l’amígdala i l'escorça prefrontal.
L'analgèsia induïda per l'amor es pot observar en la coincidència de les àrees cerebrals que controlen les experiències de plaer i recompensa, com en aquest cas es mostra amb el nucli accumbens
I encara podem anar un pas més enllà. Quan aquest estudi es realitzava avaluant el cervell de persones enamorades mentre veien com s'aplicaven estímuls dolorosos a les seves parelles també hi havia una resposta cerebral; en aquest cas, relacionada amb l’empatia: l'escorça cingolada anterior o l'ínsula, dues de les àrees implicades tant en el processament del dolor com en el processament empàtic, d'aquestes persones es van veure més activades en comparació amb l’activitat cerebral que presentaven quan visualitzaven l’aplicació d’estímuls dolorosos a individus desconeguts.
Així doncs, resumint, hem vist com el dolor i l’amor, a priori dos conceptes oposats, coincideixen àmpliament en la seva activitat cerebral. I, principalment, aquests dos processos comparteixen els mecanismes dels circuits de recompensa i plaer, mediats per la dopamina. De fet, aquest sistema té un paper fonamental en l’acció de certs fàrmacs utilitzats pel dolor crònic, com els opioides i els antidepressius.
Clarament, doncs, l’amor i el dolor estan interconnectats des d’un punt de vista cerebral mitjançant els seus neurotransmissors. L’amor és pura química, diuen. Oh, i tant que sí!
Estimeu, estimeu molt.
REFERÈNCIES
- "Do we feel the same empathy for loved and hated peers?". Plos One, 2015
