La curiositat va matar el gat
-
- Home
-
- 9 of 14
El cervell està programat per recompensar-nos cada cop que aprenem.
El primer a avisar-nos que la curiositat mata els gats va ser el dramaturg britànic Ben Jonson a la seva obra Every man in his humour de 1598. Per les mateixes dates, William Shakespeare, a la comèdia romàntica Much Ado About Nothing (en la versió original), també en feia referència. Aleshores encara no s’utilitzava el terme “curiositat”. Es desconeix quan es va començar a utilitzar la paraula "curiositat" en aquesta frase, però la primera referència data del 1873 en el llibre A handbook of proverbs: English, Scottish, Irish, American, Shakesperean, and scriptural and family mottoes, de James Allan Mair.
Però, per què la curiositat pot matar gats? Doncs no ho sabem del cert. La curiositat és un component bàsic de les nostres vides. Penseu, per un moment, el temps que passem al llarg del dia buscant informació a internet, llegint llibres, mirant documentals, pel·lícules. En termes generals, tenim una necessitat imperiosa de saber i conèixer. Som curiosos de mena. Deixar de ser-ho pot ser un símptoma de depressió i ser-ho en excés pot ser perillós perquè indueix a la distracció. I ja se sap, els gats són extremadament curiosos, es distreuen i moren. Però tenen set vides, diuen.
I no només els gats. Els humans també som curiosos. Des d'un punt de vista evolutiu, el principal propòsit del nostre organisme és captar informació a través dels nostres sentits. Per exemple, el nostre sistema visual és extremadament eficient per poder captar informació estratègica de les coses importants que passen en el nostre entorn. Així, de la mateixa manera que els nostres ulls poden proporcionar-nos molta informació, el nostre comportament, com per exemple la manera com realitzem la presa de decisions, pot proporcionar evidències evolutives de com els humans busquem informació.
I com afecta la curiositat al nostre cervell? Ens atorga beneficis?
En investigacions recents es demostra que la curiositat facilita l’aprenentatge. Ser curiós augmenta la capacitat de les persones per retenir nova informació. Però com funciona aquest procés? Doncs va lligat als mecanismes de recompensa i plaer del nostre cervell. Perquè a tots ens és més fàcil recordar coses que ens interessen i ens motiven. Però quins són els mecanismes neuronals de la curiositat? Quin paper juga el cervell en tot això? Tots els mecanismes de comportament acaben, o comencen, en el cervell.
El que s’ha demostrat, mitjançant tècniques de neuroimatge, és la variació en certes àrees cerebrals associades a la recompensa en individus sotmesos a proves de conducta que estimulaven la seva curiositat. Entre aquestes àrees hi trobem el nucli caudat i el nucli accumbens. Aquestes regions del cervell juguen un paper importantíssim en l’aprenentatge i són una de les zones que formen el sistema de recompensa del cervell. Curiosament, el nucli caudat també està implicat en les respostes a la bellesa i es diu que és la responsable de l’amor romàntic. Té sentit, ja que l’amígdala, l’àrea cerebral de les emocions per excel·lència, també hi envia projeccions. D’altra banda, el nucli caudat i el nucli accumbens reben una enorme quantitat de senyals dopaminèrgics des de l’àrea ventral tegmental, un dels centres principals per la gestió de la recompensa. I al seu torn, l'àrea ventral tegmental, projectarà les seves neurones cap a zones essencials per a la presa de decisions i d'altres funcions executives.
Figura: La curiositat modula l'activitat del circuit de recompensa. Durant l'experiment, les àrees cerebrals implicades en la recompensa es van veure més activades a mesura que la curiositat de l'individu augmentava (esquerra). En l'anàlisi de totes les àrees cerebrals activades per la curiositat, diverses regions de l'estriat implicades en funcions cognitives, motivació, funcions executives i funcions implicades en l'aprenentatge associatiu es veuen altament incrementades per la curiositat (dreta).
El que sabem és que el nucli accumbens, el nucli caudat i d'altres regions de l'estriat implicades en la recompensa s’activen en els individus altament curiosos amb cert temps d’anticipació davant diferents estímuls motivadors. I encara més interessant, quan aquesta curiositat és satisfeta i en traiem l’entrellat el que s’activarà aleshores serà l’hipocamp, l’àrea cerebral implicada en l’aprenentatge. Per tant, el plaer de satisfer la nostra curiositat ens portarà a tenir un millor aprenentatge. El cervell està programat per recompensar-nos cada cop que aprenem. Aquestes connexions neuronals conduiran, en definitiva, a facilitar l’aprenentatge, fer una major presa de decisions, o disminuir els processos depressius gràcies a estar més motivats. En conjunt, entendre i modular aquests mecanismes podria ser de gran ajuda com a tècnica terapèutica per a aquells pacients amb desordres neurològics, com la hiperactivitat, l’Alzheimer o la depressió, que afecten l’aprenentatge o la transmissió dopaminèrgica dels circuits de recompensa.
Però ja hem dit que ser excessivament curiós pot ser perjudicial i pot comportar certs perills. Així que no us passeu si no voleu acabar com el gat de Ben Jonson. Recordeu, com va dir Steve Jobs en el discurs de graduació de la Universitat de Stanford el 2005, “Stay hangry, stay foolish”. On jo, si em permeteu, afegiria “Stay curious!”.
REFERÈNCIES:
- Kidd and Hayden, 2015. Neuron. The psychology and neuroscience of curiosity
