Es diu que els dinosaures van inspirar les llegendes dels dracs, i els pops o calamars gegants, la del kraken. No podem assegurar al cent per cent que les hipòtesis que relacionen aquests éssers reals amb mitològics siguin certes, però sens dubte, el narval va afavorir la creença en la llegenda de l’unicorn. De fet, en algunes llengües, conserva el seu nom popular de "balena unicorn" o "unicorn de mar", tot i que el mot narval prové del nòrdic antic nāhvalr, literalment "cadàver de balena".​ ​

L'ullal del narval​ i la llegenda de l'unicorn

El narval es distribueix per la regió àrtica, al nord del Canadà i de Rússia, i pel nord de l'oceà Atlàntic.​ És un cetaci odontocet, és a dir, un cetaci amb dents (com les orques i els dofins). Per contra, els misticets es caracteritzen per la presència de barbes en lloc de dents, com les balenes. El nom científic del narval, Monodon monoceros (del grec [monos], únic; [odous], dent, i [keras, -atos], banya), ens dona pistes sobre la característica més destacada d’aquest animal: un sol ullal enrotllat helicoidalment que pot arribar a mesurar dos metres i mig de llargària i pesar deu quilos.​

Pel que fa a l'unicorn, les referències artístiques més antigues daten de Mesopotàmia, i també apareix en els antics mites de l'Índia i la Xina. La primera referència escrita la devem a l'historiador grec Ctèsies (any 400 aC), que ja atribuïa a la seva banya poders curatius contra l'epilèpsia, l'enverinament o problemes estomacals. Amb tota probabilitat, a l'edat mitjana els vikings aprofitaren la llegenda de l'unicorn per comercialitzar amb ullals de narval, reafirmant així la creença en aquest animal. La noblesa utilitzava copes fetes de banya d'unicorn (en realitat, d'ullal de narval i de banya de rinoceront) creient que d'aquesta manera estaven protegits contra els enverinaments i altres mals.

Actualment encara existeix el comerç de l'ullal del narval per part del poble inuit al Canadà i Grenlàndia, el qual manté una caça controlada per aprofitar, a més de l'ullal, la carn i el greix d'aquest cetaci. El narval està catalogat per la UICN com a preocupació menor, ja que es calcula que la població actual és d'uns 123.000 exemplars.

Estructura de l'ullal del narval

Només els mascles de narval posseeixen aquest ullal tan desenvolupat, tot i que també el poden presentar algunes femelles. Aquest ullal s'origina a partir del caní de la banda esquerra de la mandíbula superior. Creix fins a emergir de la mandíbula i continua creixent fins a la mort de l'animal. De manera excepcional, l'ullal dret també pot adquirir les dimensions de l'esquerre. 

Crani d'un narval que ha desenvolupat ambdós ullals

El creixement asimètric, de manera helicoidal i recta d'aquest ullal és una característica única entre les dents dels mamífers, cosa que ha originat diverses preguntes sobre si suposa algun avantatge evolutiu per a aquests animals.

Les dents dels mamífers estan formades per diferents estructures. La més externa és l’esmalt, seguit per la dentina i finalment, la polpa, la més interna, que conté vasos sanguinis i nervis. Per contra, els ullals dels narvals no tenen esmalt, sinó una capa tova de ciment dental. Això dificulta el trencament d’aquesta dent i els confereix una mescla de resistència i flexibilitat. Fotografies fetes amb microscopi electrònic, evidencien milions de túbuls que comuniquen la superfície del ciment dental amb la polpa, on hi hauria nervis que comuniquen amb el sistema nerviós central.​

Funcions de l’ullal del narval​

S’han realitzat diversos estudis per tal d’entendre la funció d’aquesta dent tan peculiar dins del món animal. Les primeres hipòtesis que van intentar explicar la seva funció són les següents:

• Perforar el gel: els primers estudis^1,2 suggerien que l’ullal pot servir per perforar el gel àrtic per tal de sortir a respirar, en cas de quedar atrapats sota el gel.
• Destorbar preses potencials del fons marí³
• Perforar les preses abans de matar-les⁴
• Defensa contra depredadors:⁵ l'ullal podria ser utilitzat com a arma defensiva davant taurons, ossos polars i orques.
• Mecanisme de refredament:⁶ després d'un gran esforç físic, podria afavorir la disminució de la temperatura corporal, donat que no està cobert de greix, a diferència de la resta del cos.
• Transmissió del so:^7,8 l’ullal podria tenir un paper en l’ecolocalització, sigui per localitzar preses o per orientar-se pel fons marí. Recordem que l'ecolocalització és la capacitat d'alguns animals d'emetre sons i interpretar l'eco que els retorna quan els sons xoquen amb els objectes del seu entorn. 
• Lluita i demostracions d'estatus: donat que pràcticament només el presenten els mascles i creix més ràpidament durant la maduresa sexual, l’ullal podria tenir un paper en l’atracció de les femelles, que preferirien mascles amb ullals més llargs, o en la competició entre mascles per elles. Segons aquest estudi,⁹ la presència de més ullals trencats i cicatrius en mascles adults podria indicar enfrontaments entre ells per l’estatus social i el domini de les femelles.

La hipòtesi més acceptada

Estudis més recents,¹⁰ basant-se en l'anatomia interna de l'ullal, han proposat que podria servir de sensor de diferents paràmetres de l'aigua: salinitat, temperatura, pressió i substàncies que l'ajudarien a detectar preses. L'aigua penetraria pels microtúbuls del ciment dental, on viatjaria fins a la polpa i estimularia les terminacions nervioses que transmetrien la informació al cervell. Una altra evidència que reforça aquesta hipòtesi és el canvi significatiu en el ritme cardíac dels animals quan es varien lleugerament els paràmetres de l'aigua.

També s'ha descobert¹¹ recentment que els sons d'ecolocalització dels narvals són els més direccionals de la natura, probablement per evitar el rebot dels seus sons sobre el gel superficial dels mars on habiten. Si en un futur es pot relacionar aquesta direccionalitat amb l'ullal, podria reforçar els estudis anteriors que suggerien que l'ullal tenia un paper en l'ecolocalització.

Finalment, gràcies a una gravació feta amb drons, s'ha observat que els narvals sí que utilitzen l'ullal per destorbar preses, concretament peixos als quals colpegen per atordir-los i posteriorment menjar-se'ls.​

Probablement l'ullal té més d'una funció, que combinades, han conduït al desenvolupament i la persistència evolutiva d'aquesta dent única.