Madagascar i els lèmurs subfòssils

Madagascar, a l'est del continent africà, és un punt calent de biodiversitat. Unes 1.000 espècies de vertebrats i 11.000 espècies de plantes habiten en aquesta gran illa d'aproximadament 600.000 km² (un xic més gran que la península Ibèrica). Moltes de les seves espècies són endèmiques i no les podem trobar en cap altre racó del planeta.

En la seva biota actual hi destaquen els lèmurs, tenrecs, ratpenats, camaleons i llangardaixos, entre molts altres taxons. Això no obstant, en la seva paleobiota també hi havia ocells elefant, hipopòtams nans i una enorme quantitat de lèmurs gegants. L'aïllament de la regió, fa al voltant de 88 milions d'anys, va ser l'impuls inicial que desencadenà aquesta flora i fauna tan diversa. Just abans, Madagascar i l'Índia conformaven un sol bloc continental (subcontinent Indo-Madagascar), el qual ja s'havia escindit feia 115 milions d'anys de l'antiga Gondwana. Mentre que Madagascar va situar-se en la seva posició actual, el subcontinent índic va moure's cap al nord on va acabar xocant amb el continent euroasiàtic i formant la serralada de l'Himàlaia.

En algunes coves, aiguamolls i dipòsits fluvials de Madagascar s'hi localitzen vestigis d'aquesta antiga paleobiota del període Plistocè-Holocè. El material recuperat es categoritza com a subfòssil, ja que no s'hi denota cap grau significatiu de mineralització. A més, les restes destaquen perquè encara preserven bones quantitats de material genètic (ADN antic) que pot donar-nos pistes sobre qui eren i quan van originar-se aquestes espècies del passat.

Els ancestres dels emblemàtics ocells elefant (família Aepyornithidae) van viatjar a bord del subcontinent Indo-Madagascar, ja que el seu origen se situa evolutivament abans de la fragmentació de Gondwana. Per altra banda, diverses espècies basals de mamífers moderns van descobrir les terres malgaixes després d'aventurar-se a través del mar (nadant o bé "fent ràfting" sobre illes de vegetació, a excepció dels voladors que ho podien fer per l'aire). Els estudis de la biota actual assenyalen que, pel cap baix, hi va haver 7 grans colonitzacions. Els pioners a arribar-hi foren els ancestres dels lèmurs (77-55 milions d'anys), seguits dels tenrecs (47-29 ma), els carnívors euplèrids (24-20 ma) i els rosegadors nesomins (26-19 ma). Per ara, les migracions dels bibimalagasis (l'extint ordre Bibymalagasia, Plesiorycteropus germainepetterae, coneguts com el porc formiguer malgaix) i les dues onades migratòries d'hipopòtams no han pogut situar-se cronològicament.

Imatge 1. Reconstrucció de Plesiorycteropus germainepetterae, el porc formiguer malgaix. Font: Animal Database, CC BY-SA.

La gran cova d'Anjohibe, situada al nord de Madagascar, constitueix una finestra al passat que ens permet saber com era aquesta paleobiota. Fa entre 40-6,5 mil anys (Plistocè Superior-Holocè), un gran i dens bosc, ple de palmeres i falgueres, ocupava bona part de la regió septentrional de l'illa. L'ambient era més fresc i humit, i un mosaic d'hàbitats envoltava la cova. Hi destacava un sistema de rius molt intens que perdurava durant tot l'any i que afavoria la presència de determinades espècies fluvials (com els flamencs o els hipopòtams). La fauna que hi habitava era molt diversa. Entre els vertebrats hi destacaven tortugues, cocodrils, una enorme quantitat d'aus (ocells elefant, ardeids, rapinyaires diürnes, galls, grues, entre d'altres) i també molts mamífers (el porc formiguer malgaix, tenrecs, ratpenats, carnívors, hipopòtams, rosegadors i lèmurs). Els tres gèneres d'ocells elefant, els quals havien perdut la seva capacitat de vol, actuaven com a disseminadors terrestres de les llavors en aquest paradís terrenal.

Imatge 2. Reconstrucció dels ocells elefant de Madagascar. D'esquerra a dreta: Dromornis i Aepyornis. Font: © WillemSvdMerwe, Deviantart.

Aquest bosc tan dens era un hàbitat excepcional per als lèmurs. Així, les restes de la cova denoten una gran diversitat de formes: 11 espècies, quatre de les quals extintes.

Babakotia radofilai pesava al voltant de 20 kg i tenia una cara allargassada. S’alimentava de fulles i fruits, i mastegava amb força les llavors. Els seus braços llargs, conjuntament amb uns dits corbats i allargassats, li permetien suspendre’s pels arbres del dosser arbori malgaix. Tanmateix, no era molt bellugadís, i preferia quedar-se entre les rames properes a la seva llar. Convivia amb el gegant Archaeolemur edwardsi (de més de 25 kg de pes) que s’alimentava de recursos molt variats (incloent-hi fruits durs i llavors, així com animals petits). La seva constitució era molt similar a la d’un babuí actual: tòrax cepat, amb extremitats curtes i robustes. Archaeolemur edwardsi es movia per les zones properes als boscos caminant o corrent (una locomoció poc freqüent en els lèmurs actuals). Totes aquestes regions formaven part del seu extens territori, pel qual passejava durant el dia.

Entre els arbres d’aquest dens bosc, amb una morfologia semblant a un peresós, també hi habitava Palaeopropithecus kelyus. Era de mida més reduïda (més de 20 kg) que els seus parents directes, que ocupaven altres regions de Madagascar (P. maximus i P. ingens, de més de 40 kg). Tenia uns braços i mans molt llargs, amb articulacions molt laxes, que li permetien suspendre’s amb facilitat entre els arbres. Els seus moviments lents el feien una presa fàcil dels depredadors terrestres i aeris.

El lèmur-coala (Megaladapis grandidieri/madagascariensis), d’entre 45-60 kg, també freqüentava els boscos propers de la cova d’Anjohibe. Fortament dependent del bosc, s’alimentava de les seves fulles amb les seves mans allargassades, fortes i en forma de pinça. Es movia lentament entre el dosser arbori durant el dia, tot i que també baixava ocasionalment a terra per beure aigua o per creuar les clarianes del bosc.

En la zona del sud-est de l’illa hi residia M. edwardsi, un enorme lèmur gegant de més de 85 kg, amb una biologia molt similar al seu parent més petit.

Imatge 3. Reconstruccions d'alguns dels lèmurs malgaixos del període Plistocè-Holocè. D'esquerra a dreta: Babakotia radofilai, Archaeolemur edwardsi, Palaeopropithecus ingens i Megaladapis edwardsi. Font: Smokeybjb, CC BY-SA 3.0 (les tres primeres reconstruccions) i © Bran-Artworks, Deviantart (última reconstrucció).

En altres jaciments malgaixos han aflorat subfòssils d’altres espècies de lèmurs: Mesopropithecus (amb tres espècies diferents), Pachylemur (dues espècies que pesaven més d'11 kg, amb morfologia semblant a les espècies actuals de lèmurs), Hadropithecus stenognathus (de més de 30 kg, el qual es movia per terra en espais oberts), Archaeoindris fontoynontii (pesava uns 200 kg i es trobava en ambients oberts) i Daubentonia robusta (conegut com l’ai-ai gegant de Madagascar).

L'arribada humana a Madagascar se situa fa 2.500 anys. Les subseqüents colonitzacions posteriors, provinents tant d'Àfrica com de la zona austral, van ser força freqüents. En aquest període inicial, els humans van coincidir amb espècies d'ocells, de rèptils i de mamífers actualment desaparegudes. Les restes demostren que, segurament, aquests poblats foren els primers botxins del paradís malgaix. L'abús continuat en el temps sobre la biota insular ha provocat l'extinció d'una gran quantitat dels seus taxons. Particularment en l'últim segle, han desaparegut els ocells elefant, els hipopòtams nans, els grans carnívors, els porcs formiguers, entre altres. Aquest increment en la taxa d'extinció ha alertat biòlegs, conservacionistes i sociòlegs, que han proposat una gran quantitat de programes per tal de gestionar l'extraordinària i singular biodiversitat de l'illa juntament amb el desenvolupament sociocultural de la regió. La conscienciació envers la natura no és una tasca fàcil, i els efectes cal veure’ls a llarg termini. Només desitjar que d'aquí a un segle encara puguem veure grimpar lèmurs amunt i avall pels boscos malgaixos!

BIBLIOGRAFIA

Goodman & Jungers, 2014. Extinct Madagascar: Picturing the Island's Past. Chicago: The University of Chicago Press.

Samonds et al., 2013. Imperfect isolation: Factors and filters shaping Madagascar's extant vertebrate fauna. PLoS ONE 8, e62086.

Imatge de la capçalera: Reconstrucció de la paleobiota de Madagascar, per Peter Schouten, en l'obra End of Megafauna.