El dinosaure geperut dels aiguamolls de Las Hoyas
- Home
- 3 of 5
En el Cretaci Inferior (145-100 milions d'anys), en la regió de Conca eren comuns els aiguamolls, on les tolles i llacunes poc profundes eren plenes d'aigua dolça i carbonatada. El clima subtropical que dominava era estacional, amb alternança de períodes freds i humits (al voltant de 15-20º) amb d’altres de més càlids i secs (al voltant dels 44-48º). Especialment en aquests últims, l’absència de pluja feia que les aigües quedessin estancades i els tapets microbians hi proliferessin amb gran celeritat. Els organismes aquàtics i amfibis de mida petita hi eren recurrents, però també hi passejaven altres espècies de mida més gran de forma ocasional que buscaven aliment i aigua (com ara els dinosaures). En el terme municipal de La Cierva (Conca, Castella-la Manxa) trobem una petita finestra temporal que ens permet observar de primera mà com era aquest ambient natural. Es tracta del jaciment de Las Hoyas (127-125 milions d'anys), descobert el 1984 i localitzat dins de l’espai natural protegit del monument natural de Palancares i Tierra Muerta. El món paleontològic el considera excepcional i és internacionalment reconegut. Està catalogat com un bé d’interès cultural (BIC) que destaca per l’excel·lent estat de preservació dels seus fòssils (molts d’ells articulats i amb restes d’estructures integumentàries), per mostrar una completa associació de flora i fauna mesozoica, i perquè ens ofereix una instantània d’un període geològic molt interessant en l'àmbit ecològic i geogràfic.
Els més de trenta anys d’excavacions de la zona han permès extreure una gran quantitat de restes d’organismes extints (més de 19.000!), inclosos, entre altres grups: algues, plantes, mol·luscs, nematodes, artròpodes (els més nombrosos), peixos, amfibis, tortugues, cocodrils, pterosaures, dinosaures, i també mamífers. Fins i tot s’hi han preservat de forma excel·lent els copròlits o excrements fossilitzats! Tot el material de Las Hoyas ha permès descriure més de 120 famílies i 200 espècies, algunes d’elles endèmiques de la regió (25%), tractant-se així d’un ecosistema molt divers. En aquests extensos aiguamolls del passat s’hi podien trobar espècies amb una alimentació molt específica, però majoritàriament eren organismes omnívors i oportunistes. Els decàpodes i els peixos eren una de les principals fonts d’aliment de l’ecosistema.
Les restes de dinosaures han permès identificar diverses espècies: Concavenator corcovatus, Mantellisaurus atherfieldensis (iguanodont), Pelecanimimus polyodon (un ornitomímid de 2,5 metres de llarg), Iberomesornis romerali, Concornis lacustris i Eoalulavis hoyasi (aquests tres últims eren aus endèmiques de mida petita). El Concavenator corcovatus (Theropoda, Allosauroidea, Carcharodontosauridae) és descrit per un únic espècimen (l'holotip MCCM-LH 6666, dipositat al Museo Paleontológico de Castilla – La Mancha, MUPA), un esquelet quasi complet i articulat. Es troba sobre una làmina fina de pedra calcària, amb el lateral dret exposat, així que la part esquerra no és visible a simple vista. En el sediment del voltant s’hi observen impressions de pell i també de teixits tous (estructures integumentàries). Etimològicament, el seu nom genèric deriva de Conca, la província on va ser localitzat, i venator (que en llatí significa ‘caçador’). L’epítet específic corcovatus fa referència al seu caràcter més distintiu: la gepa. Sembla que el C. corcovatus MCCM-LH 6666 va quedar momificat en morir, i posteriorment els corrents d’aigua de les tempestes van ressituar-lo en un nou indret de l’aiguamoll. Allí va precipitar i sedimentar ràpidament en el tapet microbià, rehidratant-se, i produint una descomposició sense oxigen bastant atípica. Per aquest motiu la preservació de l’espècimen és del tot excepcional.
Es calcula que l'MCCM-LH 6666 tenia una mida mitjana, amb una longitud total d’aproximadament 6 m. El conjunt de característiques del seu esquelet el fan únic (relacionades, per exemple, amb rugositats, fenestracions o osques en diversos ossos cranials, com els nasals, jugals o lacrimals, però també en la resta de l’esquelet, com les proporcions de les falanges de les mans). En les dues dents més grans s’hi localitzen un seguit d’estries de l’esmalt que són característiques de la família Carcharodontosauridae. Tenia unes extremitats davanteres més curtes (més o menys la meitat) que les posteriors, i en algun dels ossos llargs de les extremitats de davant (particularment en l'ulna, el segon segment del braç) s’hi observen un conjunt de marques seriades en línia que s’han associat a zones d’inserció dels lligaments de les plomes. En el jaciment de Las Hoyas s’han recuperat plomes perfectament preservades, en què s’han pogut identificar les seves parts principals i també els patrons de coloració (ratllats i tacats). No obstant això, no s’ha pogut discernir a quin dels tàxons de dinosaures podrien pertànyer.
El tret més singular de C. corcovatus és la seva gepa. Les vèrtebres dorsals número 11 i 12 (concretament les seves neuroapòfisis) són cinc vegades més altes que la resta. És possible que en aquesta zona es localitzessin estructures relacionades amb la termoregulació, l’emmagatzematge energètic, els ornaments per a l’aparellament entre individus o també que fossin clau per mantenir la columna vertebral rígida i esvelta. A més, l’excel·lent preservació de l’espècimen va permetre als investigadors observar que els peus estaven coberts per pell escamosa (podoteca, molt semblant a la de les aus actuals), amb coixinets plantars, i les falanges distals (les puntes dels dits) tenien còrnia que les protegia.
El registre fòssil de la família Carcharodontosauridae (Theropoda, Dinosauria) s’estén des del Juràssic Superior (fa 157 milions d’anys) fins al Cretaci Superior (al voltant de 89 milions d’anys). És un dels tàxons de depredadors carnívors més importants, situant-se en la part més alta de la piràmide tròfica (depredadors alfa). Es caracteritzen per unes dents molt afilades i serrades, semblants a les dels taurons, d'on deriva el seu nom. Alguns d’ells tenien dimensions gegantines i superaven els 10 m de longitud. La seva distribució era molt àmplia, trobant-se tant a Gondwana (el paleocontinent que correspondria a les actuals regions d’Amèrica del Sud, Àfrica, Austràlia, Nova Zelanda, Madagascar, Antàrtida i la península de l’Hindustan) com a Lauràsia (Euràsia i Amèrica del Nord). Fou a Gondwana (en l’actual Àfrica) on segurament van originar-se, i posteriorment van distribuir-se i endinsar-se a Lauràsia per la regió europea. Els investigadors relacionen la seva desaparició amb l’entrada dels seus competidors tiranosauroïdeus, un altre clade de depredadors alfa d’aquell moment, i amb l’extinció de finals del Cenomanià (93-94 milions d’anys, Cretaci Superior).
Entre els cohabitants del C. corcovatus hi havia un mamífer basal: l'Spinolestes xenarthrosus (Eutriconodonta, Mammalia). D’aquest individu s’ha preservat un excel·lent esquelet articulat i estructures del seu pelatge i pell, parts del pavelló auricular i restes d’òrgans interns (com fetge o pulmons, on s’han pogut observar fins i tot bronquíols). Es tracta d’una espècie tan ben preservada i singular que potser es mereix un episodi de "Documentals en el temps" propi!
BIBLIOGRAFIA
Buscalioni & Poyato-Ariza, 2016. Las Hoyas: A unique Cretaceous ecosystem. New Mexico Museum of Natural History and Science Bulletin 71, 51-63.
Cuesta Fidalgo, 2017. Concavenator corcovatus (Theropoda, Dinosauria) from Las Hoyas fossil site (Early Cretaceous, Cuenca, Spain): Taphonomy, phylogenetic and morphofunctional analyses.
Martín et al., 2015. A Cretaceous eutriconodont and integument evolution in early mammals. Nature 526, 380-384.
Martín Abad et al., 2017. The exceptional fossil site of Las Hoyas (Spain) from an educational perspective. Geoheritage 10, 463-472.
Ortega et al., 2010. A bizarre, humped Carcharodontosauria (Theropoda) from the Lower Cretaceous of Spain. Nature 467, 203-206.
Poyato-Ariza & Buscalioni, 2016. Las Hoyas: A Cretaceous wetland. A multidisciplinary synthesis after 25 years of research on an exceptional fossil deposit from Spain.