Plàncton, musclos amb patates fregides, i cagarrines

Els belgues tenen la tradició culinària de menjar els musclos amb patates fregides; tot és qüestió de gustos. Aquí per contra, els servim sols, amb salseta o com a complements de paelles o d’altres plats igualment deliciosos. Els musclos, a part d’una delícia gastronòmica a l’abast de tothom, són unes màquines de filtratge increïblement eficients. En la seva activitat diària són capaços de filtrar i netejar de plàncton quasi 200 litres d’aigua de mar. I aquí és on comencen els problemes. El plàncton està constituït per una munió d’organismes d’origen vegetal (fitoplàncton) o animal (zooplàncton) que normalment no ofereixen cap perill per a l’ésser humà (us animo a consultar el post: Una culleradeta d’aigua de mar, un ecosistema en miniatura). Tanmateix, determinats grups d’organismes del fitoplàncton són tòxics. Aquests inclouen moltes algues dinoflagel·lades i unes poques espècies de diatomees i cianobacteris. A les concentracions que es troben, no passa res si accidentalment ens empassem un glop d’aigua de mar. Tanmateix, si estan concentrades per un filtrador com els musclos o les ostres, o si han anat escalant la xarxa tròfica i s’han bioacumulat en peixos poden resultar perjudicials per a humans, i fins i tot produir la mort.

Què són les mal anomenades marees roges o purgues de mar?

Les marees roges o purgues de mar no són més que acumulacions d’algues unicel·lulars, normalment tòxiques, en una zona determinada, de major o menor extensió. És cert que moltes d’aquestes proliferacions algals tenen una coloració vermellosa, però n’hi ha de diversos colors, com ara marró o verd, fet que fa que sigui, si més no estrany, que parlem de marees roges quan l’aigua està, per exemple, verda. Així doncs, per ser més precisos ja fa temps que els científics van adoptar el terme proliferacions algals nocives. Aquestes proliferacions es diferencien de les floracions algals típiques de primavera (vegeu Les quatre estacions del plàncton) en el fet que normalment acaben afectant negativament un organisme o altre, inclosos nosaltres.

Però, per què es produeixen? Doncs, malauradament, la cosa no està clara. Ja sigui per acumulació física en zones semiconfinades, com ara ports o estuaris, promoguda per corrents marins, per creixement exagerat d’alguna espècie que de cop pot aprofitar l’oportunitat d’unes condicions idònies, o per alliberament de noves cèl·lules provinents de cists acumulats en el sediment, el cas és que més o menys cada estiu (i fins i tot algun hivern) tenim a les nostres costes alguna d’aquestes proliferacions. El que sí que és ben cert és que l’activitat humana contribueix a afavorir aquest fenomen. Per un cantó l’escalfament global accelera les seves taxes de creixement, per un altre cantó els ports esportius actuen com a nuclis d’agregació i de llavor inicial per a les proliferacions, i finalment l’alliberament al mar de nutrients excessius procedents de clavegueram mal tractat i de l’activitat agrícola dona l’aliment necessari a aquestes algues. Amb tot plegat, estem contribuint a crear brous de cultiu idonis per a les proliferacions algals nocives. Per sort, alguns d’aquests problemes, com ara l’eficiència de claveguerams i el control sobre l’adob agrícola, s’estan tractant actualment i els resultats són evidents.

Com afecten la vida marina i no marina? 

D’algues tòxiques i de toxines n’hi ha de moltes menes. Algunes ataquen directament mol·luscs i peixos, entre altres organismes, produint mortalitats massives en instal·lacions d’aqüicultura. D’altres, com la diatomea Pseudonitzschia que produeix una potent neurotoxina (àcid domoic), poden tornar bojos els animals; recordeu la pel·lícula The birds ('Els ocells') d’Alfred Hitchcock? Doncs es creu que el reconegut director es va basar en un cas verídic d’intoxicació de gavines per aquesta diatomea. També hi ha casos de lleons marins afectats per aquesta toxina que actuen com zombis. D’altres afecten la xarxa tròfica des de la seva base, actuant sobre el zooplàncton i altres espècies d’algues. N’hi ha d’inofensives, essent els seus efectes purament estètics i perjudicials només per al turisme que busca aigües cristal·lines a les nostres platges. Les pitjors, però, des del punt de vista humà, són les que passen més o menys desapercebudes a través de la xarxa tròfica i que ens afecten a nosaltres. Des de les ben conegudes cagarrines estivals, vòmits, convulsions, a, fins i tot, la mort, són el ventall d’efectes d’aquests organismes sobre la nostra espècie. Un cas força curiós, i lamentable, va passar en un laboratori de Carolina del Nord en 1993 on dos científics que cultivaven Pfiesteria, una dinoflagel·lada tòxica a la qual s'atribueixen mortaldats de peixos, van anar mostrant progressivament símptomes de pèrdua de memòria i desorientació. No van concloure mai l’estudi, i avui en dia encara tenen seqüeles en les seves capacitats cognitives.

Com veieu, els riscos derivats de les proliferacions d’algues tòxiques són considerables. Tant és així que s’han establert programes de monitoratge periòdic a llocs susceptibles de ser afectats per aquestes proliferacions algals, i sobretot a zones d’aqüicultura. El monitoratge avui dia consisteix en un grapat d’experts que es miren al microscopi mostres d’aigua i identifiquen els sospitosos habituals. Segurament, en un futur immediat això es farà automàticament amb màquines que facin anàlisis moleculars o químiques a temps real. Però per ara hem de confiar en els nostres experts.