Pregadeu paó marí: un cop letal

Malgrat el seu nom, el pregadeu paó marí¹ (Odontodactylus scyllarus) no és un pregadeu, és a dir, un insecte; es tracta d'un animal del mateix ordre que les galeres, dins del subfílum dels crustacis, llunyanament emparentat amb crancs, gambes i llagostes. Viu a la regió oceànica de l'Indopacífic en esculls de corall a profunditats d'entre 10 i 60 metres. És una de les espècies més grans (fins a 18 cm) i acolorides que es coneixen, i es presenta en diverses coloracions. Posseeix característiques increïbles que a continuació repassarem, però el que l'ha fet famosa és sens dubte la seva letalitat.

'Odontodactylus scyllarus', varietat multicolor. Autor desconegut

Una gran força i acceleració

El pregadeu paó marí posseeix el cop "de puny" més letal i ràpid del món animal. Esperant dins del seu cau la seva presa (gasteròpodes, crustacis i bivalves), en mil·lisegons pot projectar els seus maxil·lípedes a la mateixa acceleració que una bala del calibre 22, i donar com a resultat una velocitat de 23 m/s, o el que és el mateix, quasi 83 km/h i una força equivalent a 154 kg (1.500 N). Si els humans poguéssim moure el braç amb la mateixa acceleració que les extremitats d'aquesta galera, podríem posar en òrbita una pilota de beisbol. Com a resultat del cop, es produeix una bombolla que provoca una ona expansiva que se suma a la força de l'impacte, de manera que la presa és doblement colpejada, i queda atordida, desmembrada o directament morta. A causa del col·lapse de la bombolla, durant un instant la temperatura puja centenars de graus i es genera llum (sonoluminescència). Aquest efecte, però, només es pot detectar amb instruments científics.

Varietat vermella del pregadeu paó marí. Imatge: Roy L.

En aquest vídeo a càmera lenta podeu veure aquesta galera en acció i l'efecte de la sonoluminescència. La força del seu cop és capaç de trencar sense dificultat la closca o exosesquelet de les seves preses, i en captivitat s'ha observat que pot arribar a trencar el resistent vidre d'un aquari. Les seves extremitats són tan resistens que se n'estudia la composició per tal de sintetitzar-les al laboratori i donar-los un ús en enginyeria.

Una visió única

Per trobar les seves preses, el pregadeu paó marí utilitza, possiblement, la visió més complexa del món animal.

La llum és una ona electromagnètica que ens permet veure el nostre voltant. Segons la seva longitud d'ona (distància de pic a pic), és més o menys energètica (com menys longitud d'ona, més energia) i es representa mitjançant l'espectre electromagnètic.

Espectre electromagnètic que compara la mida de la longitud d'ona amb diversos objectes. Font: Rosa

A la retina dels nostres ulls hi trobem dos tipus principals de cèl·lules fotoreceptores: els cons i els bastons. Els bastons són més sensibles en condicions de poca llum, però no permeten veure-hi en color. És per això que quan hi ha poca llum, ens costa distingir els colors i ens sembla que hi veiem en blanc i negre. En canvi, els cons permeten veure-hi en color, però necessiten activar-se amb intensitats de llum més elevades. 

Els humans i altres primats tenim una visió tricromàtica, és a dir, tenim tres tipus diferents de cons i veiem combinacions de llum de tres colors: vermell, verd i blau (el famós RGB, que deveu haver vist alguna vegada calibrant algun monitor o televisor i que ve de l'anglès: red, green i blue). Només som capaços de percebre la llum visible o blanca, que és el resultat de la suma de tots els colors que veiem (el petit espai representat amb els colors de l'arc de Sant Martí a la imatge anterior). Altres animals només tenen un sol tipus de con (visió monocromàtica), dos (dicromàtica) o fins i tot quatre (tetracromàtica), com els ocells. Però n'hi ha alguns que, a més, són capaços de detectar les microones (algunes serps) o veure l'ultraviolat (com les abelles), cosa que nosaltres no podem fer perquè no disposem d'aquests receptors.

El color de la llum ve determinat per la seva longitud d'ona. Els cons són sensibles a diferents longituds d'ona. Font: Asociación Primatológica Colombiana

El pregadeu paó marí, en canvi, té dos ulls que es poden moure de manera independent, en els quals hi ha dotze receptors diferents, més quatre que filtren el color. A més, aquests animals poden veure la llum polaritzada circular, cosa que ha donat lloc a estudis per intentar replicar la visió dels seus ulls. Aquesta tecnologia es podria utilitzar en la lectura de CDs i altres dispositius d'emmmagatzematge òptic. Aquesta espècie marina també veu el rajos ultraviolats, els visibles i els infrarojos. Per l'estructura dels seus ulls, pot veure el mateix objecte de tres maneres diferents (visió trinocular –la nostra és binocular–), amb percepció de profunditat, formes i moviment. 

Les espècies de pregadeu paó marí amb millor visió són també més acolorides (com la de la imatge que encapçala aquest article) i posseeixen a més fluorescència (només detectable per elles) durant l'època d'aparellament. Aquesta fluorescència els serveix per comunicar-se amb altres individus i fins i tot amb altres espècies.

Vista frontal del pregadeu paó marí. Imatge: Jens Petersen

Ens resulta impossible imaginar com deu ser la realitat visual d'un animal amb dotze fotoreceptors diferents quan nosaltres només en tenim quatre. Una cosa és ben certa: el món depèn dels ulls que se'l miren. 

Detall dels ulls del pregadeu paó marí. Font: Chicago Now

NOTA:

¹Traducció ad hoc del terme anglès peacock mantis shrimp