Rànquings universitaris

Hi ha coses relativament noves que sembla que les hem tingut sempre entre nosaltres. Abans del principi dels anys noranta del segle passat no teníem ni correu electrònic ni pàgines web. Per no parlar de Twitter, Facebook, Linkedln i altres eines encara més recents. Alguna cosa semblant passa amb els rànquings de les universitats: hem passat de no tenir-ne a tenir-ne molts.

Presumeixo d’haver estat un dels primers que a Espanya vaig parlar de la seva necessitat, tant en articles de diari com en conferències. Si els meus arxius no fallen, ja el 14 de setembre de 1990 vaig publicar a La Vanguardia un article amb el títol “Clasificación de las universidades”.

Avui dia disposem d’avaluacions molt diverses basades en indicadors força diferents. Cap d’aquestes és perfecta ni descriu del tot la realitat, però totes, mirant, a més, en quins indicadors es basen, donen una idea general de quines són les universitats de més qualitat i haurien de servir per orientar els estudiants –i els seus pares– sobre els estudis que vulguin fer i on els vulguin fer. I dic “haurien” perquè aquí els estudiants, per motius que no discutirem ara, encara solen acabar cursant estudis a la universitat més propera.

Una característica de quan es publica algun rànquing és que va acompanyat d’exclamacions sobre com és que cap universitat d’Espanya no és entre les cent primeres del món i poques són entre les dues-centes primeres, bona part de les quals catalanes. La resposta més general, que comparteixo, és que l’actual sistema de govern universitari, la falta d’autonomia, el sistema funcionarial i l’escàs pressupost són les causes que, a pesar dels esforços d’algunes de les universitats, el resultat és el que és i que serà difícil progressar gaire.

Però hi ha altres factors que s’haurien de considerar: el nombre d’universitats que hi ha en relació amb els habitants, el nombre de les que surten als primers llocs dels rànquings en relació amb el nombre d’universitats i, sobretot, la diversitat de les universitats. Comptar bé les universitats d’un país no és gaire fàcil, atès que no en tots els països les distintes institucions de nivell superior tenen el nom d’universitat. Però una primera aproximació ens indica que les 85 universitats espanyoles, o les 13 catalanes, donen, respectivament, al voltant de dues universitats per milió d’habitants, que amb relació als països del nostre entorn és una xifra bastant correcta.

El que pot ser més interessant és mirar el nombre de les universitats que surten als primers llocs dels rànquings en relació amb el nombre d’universitats d’un país, perquè permet saber si els ciutadans tenen bones universitats al seu abast. En aquests rànquings es constata que els primers llocs els ocupen universitats nord-americanes. Tot i que és cert, cal precisar que als Estats Units hi ha més de tres mil universitats, molt diverses, algunes de molt bones i amb grans dotacions pressupostàries, per això, als primers 175 llocs d’un dels rànquings més prestigiosos, el del Times, només n’hi ha 52 per a 325 milions d’habitants, xifra que significa una relació de 0,02, similar a la d’Espanya i molt inferior a la del Regne Unit, de 0,2.

És per això, que ens hauríem de fixar més en els països europeus. I aquí, encara millor que el Regne Unit, la palma és per a Suïssa i Holanda, que donen unes relacions de 0,6 o 0,3, respectivament, o Suècia, amb un 0,1.

El fet que les universitats dels Estats Units ocupin les primeres posicions als rànquings, malgrat que tenen una relació similar a la d’Espanya, té a veure amb la gran diversitat de les seves universitats i de la seva autonomia, probablement un fet que comparteixen amb les del Regne Unit. Una autonomia tan diferent de la de les nostres. Per això, si volem millorar el nostre sistema universitari, ja sabem d'on hem de copiar: de les universitats anglosaxones o d’Holanda o Suïssa.

Les universitats ho han de voler fer i les administracions ho han de permetre, oblidant-se d’una vegada de normes uniformitzadores, inflexibles i funcionaritzants, creient que podem tenir més de vuitanta universitats investigadores i excel·lents.

I, per cert, les universitats catalanes estan bastant millor. De les tretze existents, dues estan en aquestes 175 primeres posicions, el que dona un índex de 0,15, similar als dels països anglosaxons, però per sota del de Suïssa o d’Holanda.