Una breu història dels opioides

Davant el dolor, no hi ha herois

Vés a saber en quin moment els humans van descobrir l’opi. Els sumeris, fa més de 4.000 anys ja extreien l’opi de les llavors de la Papaver somniferum. La ideografia que feien servir per referir-se a l’opi era “hul gil”, que traduït vindria a dir quelcom semblant a “la planta de l’alegria”. A l’Ebers Papyrus, un dels tractats de medicina més antics, redactat cap a l’any 1500 abans de Crist, incloïa l’ús de l’opi com a remei per “prevenir els excessius plors dels nens”.

Fa quatre dies, als inicis del 1800, Friedrich Wilhelm Adam Sertürner, un farmacòleg alemany, va aïllar per primer cop un extracte de l’opi al qual va anomenar morfina, en honor al Déu dels somnis. Després d'infinitat de reconeixements pel seu descobriment, entre ells el de “Benefactor de la Humanitat”, Sertürner va patir de gota, i alleugerí el seu dolor amb la morfina que ell mateix havia aïllat. Més tard, a mitjans del segle XIX, es van inventar les xeringues hipodèrmiques, les agulles i, amb Claude Bernard al capdavant, es van iniciar els primers experiments amb animals. Ja en el segle XX, el 1973, els laboratoris de Pert i Snyder, Simon i Terenius van demostrar simultàniament l’existència de llocs d’unió per als opiacis dins el nostre sistema nerviós central. I en els anys posteriors es va descobrir que no només tenim aquests receptors fent de lloc d’unió dels opiacis, sinó que també tenim opiacis que nosaltres mateixos sintetitzem i que conjuntament formaran el que anomenem sistema opioide endogen.

El sistema opioide endogen està format pels receptors opioides, els seus lligands endògens i els enzims involucrats en el seu metabolisme. Aquests components els podem trobar tant en l'àmbit del sistema nerviós central, com també a la perifèria. Així, aquesta gran distribució per tot el cos, fa que aquest sistema tingui múltiples funcions fisiològiques, entre les quals coneixem el control del dolor, els comportaments emocionals, l’aprenentatge i la memòria, la regulació dels circuits de recompensa, estrès, ingesta alimentària, funcions gastrointestinals, respiratòries, cardiovasculars o immunològiques. Així, podríem dir, que el sistema opioide endogen està present en gairebé totes les nostres funcions biològiques.

Malauradament, l’ús prolongat d'opioides està limitat per l’elevat nombre d’efectes adversos sobre les múltiples funcions descrites: estrenyiment i problemes gastrointestinals, nàusea i vòmits, depressió respiratòria, desordres emocionals i cognitius i, per descomptat, per disfuncions en els circuits de recompensa, tolerància i addicció, que acaben convertint els opiacis en una substància d’abús.

A Europa, per tercer any consecutiu, el nombre de morts per sobredosi d'aquestes substàncies ha augmentat. Només el 2015 s’estimen unes 8.441 morts per l’ús d’opiàcis, un 6% més que en 2014. Només al Regne Unit es van detectar 330.445 usuaris d’alt risc. Als Estats Units, l’abús d’opiacis ja és considerat una epidèmia. S’estima que uns 3.900 individus en consumeixen sense prescripció mèdica, i 580 persones inicien el seu ús cada dia. Només entre els anys 2000 i 2014 els morts per sobredosi ha augmentat en un 200%. Per contra, els opioides són uns excel·lents agents analgèsics, i funcionen molt bé en reduir els processos de dolor.

George Orwell escrivia a la seva famosa novel·la 1984 que “del dolor només es pot desitjar una cosa: que s’aturi. No hi ha res pitjor en aquest món que el dolor físic. Davant el dolor, no hi ha herois”.