Violència i delinqüència a l'edat mitjana

Introducció

Al llarg de tota la història i en totes les civilitzacions la violència ha estat present i hi ha tingut un paper molt important. No podem trobar cap societat sense violència, així com són escasses les societats sense delinqüència.

Per entendre el fenomen de la delinqüència abans hem de saber què és exactament i què significa: no és correcte, per exemple, considerar que tot acte immoral és un acte delictiu, perquè l'existència de delictes requereix prèviament que hi haja lleis que s’hagen transgredit. La delinqüència és, per tant, tot acte que vaja en contra d'un codi legislatiu, siga este escrit o oral. El dret romà sol emprar l'expressió Ubi non est lex nec praevaricatio, és a dir, "on no hi ha llei, no hi ha delicte".

Per tot això, en l'estudi de la delinqüència al llarg de la història hem no sols de centrar-nos en els actes delictius en si, sinó confrontar-los també amb la legislació vigent, amb els òrgans que impartixen justícia i les penes. També és important tindre en compte que, en un contingent gran de gent la delinqüència és pràcticament inevitable i solen ser infructuoses les solucions que s’apliquen. D'esta manera observem moltes vegades que com major és un nucli poblacional, majors són les diferències econòmiques, les quals es tradueixen en una pobresa molt més estesa. Al seu torn, la pobresa sol comportar una freqüència molt més elevada d’episodis de delinqüència que la que es dona en nuclis més xicotets.

Les referències principals a la delinqüència a l’edat mitjana les trobem en documents judicials i poques vegades en les fonts escrites comunes. A la corona d’Aragó, per exemple, el Llibre de la Cort de Justícia és un dels documents amb més referències. D’altra banda, els nobles i clergues que sabien escriure no estaven interessats en els actes delictius de la seua època. Cal dir també que molts documents, com veurem, s'han perdut, la qual cosa vol dir que ens hem de basar en dades incompletes i que les estadístiques que en derivem són, per tant, només aproximatives.

Evolució històrica

És important tindre una idea aproximada de l'evolució històrica dels codis legislatius, per obtenir una visió de conjunt més completa.

El Codi d'Hammurabi és un dels codis legislatius més antics que coneixem, datat al començament del II mil·lenni aC. La seua legislació gira entorn de la llei del talió, que consisteix en la imposició d'un càstig semblant al dany causat. Aquest principi és molt repetit al llarg de la història, inclosa l'edat mitjana.

En època romana es desenvoluparà una legislació d'enorme importància per al món medieval i fins i tot per a la legislació actual. El dret romà, com es denomina el conjunt legislatiu del període romà, és el conjunt de normes més influent de la història.

La caiguda de l'imperi Romà dona lloc a una nova realitat social en tot Europa. El Codi de Justinià (533) serà el document legislatiu més important de l'alta edat mitjana, encara que no és sinó una recopilació de diverses lleis, la majoria d'origen romà. A la península Ibèrica s’estableixen els visigots, i hi aplicaran les pròpies lleis, que formen part del dret germànic.

Entre els musulmans, el codi legislatiu pel qual es regien era la xaria, fonamentada en l’Alcorà, que conforma una sèrie de normes religioses i laiques sobre el comportament dels individus sota la seua jurisdicció. El segle XIII finalment es completa gran part de la conquista dels territoris abans en mans d'Al-Andalus. A partir de llavors sorgirà la necessitat de poblar els nous territoris conquistats i amb aquests la necessitat de legislar i abandonar el dret que fins ara s'exercia, fonamentalment oral i de tradició plenament romana. Les comunitats musulmanes sota domini cristià seguien regides per la xaria, i en cas de conflicte fora del seu grup s'aplicava el dret romà. Després d'este breu itinerari per la història del dret, podem ara conéixer els diferents contextos jurídics que van tenir lloc a la baixa edat mitjana a la península Ibèrica i com afectava el fenomen de la delinqüència.

Organismes judicials als regnes cristians medievals

Amb la Reconquista, l'administració dels regnes cristians de la península Ibèrica adquirix un alt grau de complexitat. La justícia es ramifica en diferents institucions, perquè es veu incapaç de poder atendre totes les demandes del regne. D'esta manera veiem com sorgixen diferents tribunals i corts judicials amb distintes competències i jurisdicció. A pesar d'això, a l'edat mitjana no es tenen molt clares les competències de cada tribunal, és a dir, la divisió de competències, i no està ben definida en la majoria de ciutats i feus europeus cristians.

La reial audiència era el màxim tribunal del regne i l'òrgan suprem d'apel·lació. Es tractava d'un tribunal on el rei tenia la màxima autoritat i exercia de jutge. Sovint es rodejava de la seua cort per seguir el procés i emetre la sentència.

El segon organisme en orde d'importància rebia, a la corona d’Aragó, el nom de cort de la governació i li corresponien multitud de litigis, normalment els més greus com el de lesa majestat, falsificació de moneda, resistència a l'autoritat reial, etc. En molts casos, per a evitar les penes es podia recórrer a organismes eclesiàstics i al·legar que es dedicaria la vida a Déu, realitzant la tonsura i per tant esborrant tots els pecats anteriors. El mostassà o mostassaf era una institució de caràcter municipal que tenia les funcions de policia de mercat. Controlava els delictes i infraccions comesos als mercats i realitzava juís “a viva veu”, motiu pel qual no hi ha documents sobre eixos delictes i els corresponents judicis.

A la corona d’Aragó trobem a més un càrrec de justícia municipal que anà subdividint-se amb el pas del temps, el justícia o cort de la cúria. Es tracta del càrrec municipal en el qual requeien tots els processos civils i criminals en primera instància. Era l'encarregat d'impartir justícia en la seua ciutat. Més tard es dividiria en justícia criminal i justícia civil.

Així mateix, cal destacar la figura del cadi i altres representants judicials de les minories etnicoreligioses, és a dir, mudèjars i jueus. Tota esta ramificació d'institucions i organismes judicials va convertir l'aparell administratiu medieval en un autèntic caos, inclús amb enfrontaments entre les distintes institucions per la jurisdicció.

Delictes i penes

L'edat mitjana és popularment coneguda com una època fosca, de violència i en certa manera anàrquica. També és recurrent associar l'edat mitjana amb tortures i sentències de mort com la forca. No obstant això, la realitat és molt diferent: sí que és cert que van existir tortures i penes capitals, però no eren les més usuals, com veurem en este apartat. Als regnes cristians peninsulars, com hem vist, ens trobem davant d'una amalgama de cultures. Jueus, cristians i mudèjars es veuen obligats a conviure, encara que el terme correcte seria coexistir. Este multiculturalisme, les diferències entre els habitants, però sobretot, l'arribada d'una gran crisi en el segle XIV, són les causes de la recrudescència dels delictes en els últims segles de l'edat mitjana. És en els segles XIV i XV quan augmenta el trencament de les normes. Podríem teoritzar sobre les seues causes: econòmiques, polítiques, culturals… però també és necessari saber quins delictes es van cometre i quines eren les penes imposades.

En primer lloc, cal dir que no tots els delictes són iguals ni comporten penes semblants. Així com en època romana el major delicte seria la traïció, o en època visigoda el robatori, en el cas dels regnes cristians serien tres els delictes de caràcter superior, a saber: fabricació o minva en el pes i llei de les monedes, lesa majestat i sodomia. Altres delictes, en este cas més usuals i que més trobem en les fonts, serien els delictes contra la propietat (robatoris), el joc il·lícit, les blasfèmies, etc.

La fabricació i minva en el pes i llei de les monedes és, en poques paraules, la falsificació de moneda. La condició de delicte superior l'adquirix basant-se en dues qüestions: en primer lloc, per ser una atribució reial de caràcter exclusiu i que, per tant, converteix l’acció en un robatori al rei i, en segon lloc, perquè en una societat que depén en part del comerç, sobretot la corona d'Aragó, la falsificació fa un gran dany. La lesa majestat és un terme possiblement d'origen romà i fa referència als crims i ofenses realitzats contra un monarca, una alta autoritat o contra l'estat.

Els delictes que es poden incloure sota la designació d’”escàndols sexuals” són el tipus més comú i complicat de jutjar de l’època. Comprenen una gran varietat de pràctiques il·lícites, des de l'adulteri a la sodomia, passant per la prostitució amb infidels i molts altres casos. La sodomia fa referència a determinats comportaments sexuals que l'Església considera impurs.

Entre els delictes més comuns trobem també els delictes contra la propietat, és a dir, els robatoris i les afanades. Malgrat el que se sol pensar, les referències no són tan nombroses en els documents, encara que potser es dega al fet que molts d'estos delictes eren comesos en el mercat, on el mostassà tenia jurisdicció i jutjava a viva veu. Per exemple, a penes suposen un 8% aproximadament dels delictes inculpats a València en el segle XIV.

Finalment, el joc il·lícit també era un delicte comú, destacant-se’n els daus, les rifes o els naips, jocs que solien celebrar-se en cases clandestines, també conegudes com tafureries. El problema d'estos jocs per a les autoritats no era l'oci, sinó que sovint generaven tumults, blasfèmies, baralles i portaven a la ruïna moltes famílies. No obstant això, en molts casos van ser grans personatges els que es van beneficiar del joc clandestí i inclús utilitzaven la seua pròpia casa com a tafureria.

Quant a les penes imposades per qualsevol delicte, estes eren molt variables, però es tendia a imposar multes monetàries, contràriament a una opinió molt estesa. El noble medieval o el rei estaven molt més inclinats a penes pecuniàries que no pas a càstigs físics, ja que els resultaven molt més rendibles. Eren, per tant, molt més freqüents per a la majoria de delictes. Els càstigs físics podien en molts casos evitar-se amb el pagament d'una multa, però si el multat no podia fer-hi front es procedia a l'embargament de béns i en alguns casos també al càstig físic.

El càstig físic es realitzava amb l'únic fi d'infondre temor en la resta de la població, encara que les fuetades i execucions van passar a convertir-se en una festivitat per al baix poble, que hi participava activament: les tavernes s'omplien, la gent s'amuntegava a la plaça principal on s’aixecaven la forca i la picota; a vegades també agredien el reu o tractaven d'alliberar-lo.

Les fuetades serien el càstig físic més comú, junt amb una gran varietat de punicions corporals segons el dany ocasionat. Així, entre moltes altres, trobem amputacions, cremades, humiliacions o castracions. Les execucions eren reservades per a casos molt concrets.

Les diferències socials en la delinqüència

La societat medieval es caracteritza entre altres coses pel seu sistema estamental de classes ben diferenciades, amb un grup de privilegiats i un altre de no privilegiats. A la baixa edat mitjana sorgeix un nou grup social, la burgesia, un grup adinerat que passarà a controlar algunes ciutats i ocupar càrrecs rellevants que fins ara els estaven vedats. Estes diferències socials estan plasmades en tota la història medieval, i en la història de la delinqüència medieval no ho estarien menys. És obvi que la justícia no era igual per a tots i el tracte jurídic depenia de diversos factors com el monetari, el religiós o l’administratiu (en funció d'un càrrec).

La noblesa medieval delinquia de fet molt sovint, però a causa de la seua avantatjosa posició econòmica podien permetre’s cometre escàndols sexuals, blasfèmies o jugar a daus i altres jocs prohibits. No obstant això, les penes que se’ls imposaven eren de menor duresa: per exemple, davant del mateix delicte els nobles podien evitar els assots i l'escarni públic amb relativa facilitat. Les multes eren també inferiors a pesar del seu poder adquisitiu i els tractes de favor per part del justícia per força havien de ser continus, encara que estos no ens han arribat. El desterrament era ocasional, però va existir per a alguns delictes com l'adulteri.

Per la seua banda, les classes no privilegiades es veien condemnades a la desigualtat i pagaven preus pels seus delictes molt superiors als de la noblesa. Encara que la majoria de les vegades podien evitar el càstig físic pagant una multa, esta era tan alta que molts no se la podien permetre. Així mateix, la llei era encara més dura amb els pobres, captaires i vagabunds, perquè en certa manera es considerava un instrument per a erradicar la pobresa, per a la qual sovint no es dubtava a aplicar el desterrament. Les minories etnicoreligioses van ser un altre dels casos de marginació i desigualtat. Encara que en els conflictes entre ells mateixos solien recórrer a la seua pròpia legislació i organismes judicials, quan el delicte involucrava un cristià, hi intervenia l'organisme judicial competent i feia servir la legislació cristiana. Una legislació que en casos interreligiosos deixava quasi desemparats jueus i musulmans enfront dels cristians. Les minories no podien tan sols acudir com a testimonis a cap juí i la seua paraula sempre estava subordinada a la del cristià. Així mateix, hi havia un gran nombre de delictes interreligiosos, des de la venda de carn i aliments a cristians fins a la fornicació amb algú d'una altra religió. Tot açò va portar musulmans i jueus a recloure's en les seues aljames i evitar en la mesura del possible el contacte amb els cristians. El poder eclesiàstic, com ja hem comentat en anteriors apartats, va mantindre una certa immunitat enfront de la llei, almenys en la representada pels organismes de menor rang.

Conclusions

Com en totes les societats pretèrites, a la medieval hi havia un grau molt alt de violència quotidiana, resultat tant de les guerres com dels enfrontaments dins del grup mateix i amb altres minories, com eren els jueus i els musulmans. Cal tenir en compte que aquelles societats eren injustes i desiguals, encara que tothom sabia quin era el seu lloc. Aquest fet comportava una relació de cada estament diferent envers la llei, cosa que influïa de manera determinant en l’administració de la justícia segons el grup de pertinença de l’afectat o els afectats, desigualtat que era reconeguda en els codis legals. La duresa de les penes i les condemnes s’explicava per la visió exemplaritzant del compliment de la llei. Els actes públics que l’acompanyaven acomplien una funció didàctica cap a la societat, tant per al coneixement de les lleis, com també en la mesura que constituïen un símbol de les autoritats que les tramitava i les executava. En pràcticament tots els casos es tractava d’unes autoritats superiors (reis i nobles) que s’imposaven sobre els seus subordinats.