L’elefant nan de Sicília i Malta

En l’inici del Plistocè mitjà (0,6 milions d’anys), l’actual illa de Sicília (Mediterrània central, Itàlia) estava constituïda per dues illes més petites, i Malta (Mediterrània central, Malta) ja estava totalment emergida. L’espècie estrella d’aquests ecosistemes illencs era un elefant nan (Palaeoloxodon falconeri). Els adults només mesuraven (altura a l’espatlla) de 0,8 a 1,3 m i pesaven uns 150-300 kg. Un elefant africà actual fa entre 2,5 i 4 metres i pesa uns 6.000 kg, i els humans tenim una alçada mitjana d'1,7 m. Així que, realment, l’elefant nan era un verdader pigmeu! Podria rebre un Guiness World Record perquè és l’espècie d’elefant més petita que s’ha documentat mai.

La fauna que acompanyava P. falconeri era molt particular. En destaquen tres espècies de lirons (Leithia melitensis, L. cartei i Maltamys golcheri) perquè, al contrari de l’elefant nan, tenien dimensions gegantines.

La seva mida inusualment petita es deu a una tendència biològica anomenada “Regla d’illes”. En els hàbitats insulars són habituals els mamífers grans (elefants, hipopòtams o artiodàctils) que presenten un tipus morfològic pigmeu o nan. Per altra banda, les espècies de mida petita (rosegadors, lagomorfs o insectívors) es mostren com a verdaders gegants. Aquests canvis en les dimensions són conseqüència de diversos factors ambientals específics de les illes, com la falta de recursos o l’absència de depredadors terrestres (en les illes no hi ha lleons, per exemple). Això provoca unes seleccions ecològiques ben diferents del continent, i la resposta de la selecció natural és totalment sorprenent.

Tot i ser nans, els mascles i femelles de P. falconeri presentaven diferències de mida. El grau de dimorfisme sexual era semblant al que presenten els elefants actuals. No obstant, en les primeres exploracions, els investigadors van caure en el parany de deduir que es tractava de dues espècies diferents. Per aquest motiu van descriure una espècie nova (Palaeoloxodon melitensis) per al material més gran. No va ser fins més endavant que van adonar-se que ambdues espècies només es diferenciaven en les seves dimensions, i tota la resta de caràcters eren totalment idèntics. Per tant, els dos tipus morfològics s’explicaven molt millor com un simple cas de dimorfisme sexual, caràcter que ja presenten els elefants actuals. Així, l’espècie de P. melitensis va ser considerada invàlida, i tot el material fou reassignat a P. falconeri.  

Palaeoloxodon falconeri era una espècie menys longeva que els elefants d’ara, els quals viuen al voltant de 50-60 anys. Creixia més ràpidament i tenia un període de gestació més curt. També mostrava uns mecanismes de termoregulació ben diferents, i és probable que presentés molt més pèl en tot el cos. Sembla que les dimensions cerebrals no es van veure afectades per la reducció de mida: la proporció entre la mida del cervell i la mida del cos es va mantenir o, fins i tot, es pot dir que va augmentar lleugerament. Possiblement una disminució cerebral molt més brusca no hauria permès mantenir les funcions vitals i essencials de l’individu. La seva locomoció també era del tot particular. Presentava extremitats curtes amb fusió d’ossos. Aquesta morfologia li concedia una locomoció més estable i segura per accedir a les zones més escarpades de l’illa. Els ullals eren fortament corbats, i el crani no presentava tantes cavitats d’aire (menys pneumatitzat) com les que s’observen en els seus parents vivents.

Durant el Plistocè mitjà, l’illa de Sicília estava conformada per diversos hàbitats. Hi havia zones que destacaven per ser obertes, amb poca cobertura, on les herbàcies tenen un paper molt important. També eren habituals les selves de roures (Quercus pubescens, Q. ilex i Q. coccifera) amb un sotabosc molt dens. L’elefant pigmeu passejava tant per les praderies, estepes o sabanes, com també per zones de matolls. També freqüentava les zones de coves, que servien de refugi per a la població. Molt del material recuperat de P. falconeri ha estat localitzat a la cova de Spinagallo (Siracusa), on han aparegut centenars de restes d’elefants i s’hi han identificat des d’individus acabats de néixer a altres completament adults.

L’estacionalitat del clima, amb estius molt secs, feia que els recursos fossin escassos en determinades estacions. Paleoloxodon falconeri era un herbívor brostejador, i s’alimentava de fulles, brots tendres i algunes fruites. Les seves dents presenten un augment subtil de la grossor de l’esmalt, indicant un canvi lleuger de la dieta (cap a més dura) respecte als seus homònims del continent.

Les terres sicilianes alberguen diversos jaciments fossilífers d’interès del període Plistocè-Holocè. En diversos d’ells, en especial a la cova de Maccagnone (Palerm), van localitzar-se restes d’un elefant pigmeu d’unes dimensions lleugerament més grans (1,4 m d’altura a les espatlles) que P. falconeri. Inicialment es va sospitar que devien pertànyer a un pas evolutiu intermedi entre l’arribada de l’ancestre (Palaeoloxodon antiquus) i P. falconeri. No obstant, les datacions estratigràfiques i geoquímiques van donar resultats totalment oposats: P. falconeri pertanyia a principis del Plistocè mitjà, mentre que aquestes noves restes (Palaeoloxodon mnaidriensis) es dataven del final del Plistocè mitjà a principis del Plistocè superior. Com podia ser? Els investigadors havien deduït que es tractava d’una evolució in situ de l’espècie, però realment eren dues immigracions del mateix ancestre en períodes diferents. Els canvis de mida es produeixen molt ràpidament en el temps (entre 4.000 i 25.000 anys), i són molt difícils de poder detectar en el registre fòssil.  

A més de P. falconeri, les illes de la mar Mediterrània van albergar moltes altres espècies endèmiques de proboscidis (ordre Proboscidea, que inclou elefants, mamuts, estegodonts, etc.): Mammuthus creticus (Plistocè inferior-mitjà, Creta), Palaeoloxodon creutzburgi (Plistocè mitjà-superior, Creta), Palaeoloxodon cypriotes (Plistocè mitjà-Holocè, Xipre), Mammuthus lamarmorai (Plistocè superior-Holocè, Sardenya), Palaeoloxodon mnaidriensis (Plistocè mitjà-superior, Sicília i Malta), Palaeoloxodon lomolinoi (Plistocè superior, Naxos) o Palaeoloxodon tiliensis (Plistocè superior-Holocè, Tilos), entre d’altres. Tots ells, amb major o menor mesura, eren de dimensions més reduïdes que els seus ancestres continentals.

I com va arribar tota aquesta colla d’elefants a les illes? Els elefants són uns dels pocs grups de mamífers que no necessiten un pont terrestre per poder creuar zones aqüíferes. I és que són molt bons nedadors, els agrada el medi aquàtic, on són bastant hàbils. Així, s’han registrat diversos albiraments d’elefants enmig de llacs o a mar obert, principalment a la zona de l’oceà Índic. Poden nedar llargues distàncies, i arribar a nous indrets per explorar-los. A més, aquestes expedicions oceàniques no les fan en solitari, cosa que assegura que un conjunt d’individus suficientment gran (una població viable) arriba al nou hàbitat amb la possibilitat d’establir-s’hi. Els seus dots en aquest medi segurament estan relacionats amb un passat aquàtic, ja que conjuntament amb els dugòngids i manatins (anomenats vaques marines) conformen el subordre Tethyteria. A més, la seva morfologia (com la trompa) també els afavoreix en aquest ambient.

No hi ha cap dubte que l’ancestre de P. falconeri va sortir del continent europeu (península Itàlica) i va topar-se amb una terra verge sense explorar. L’entrada a Sicília per un pont terrestre era molt dificultosa en aquell moment. No existia cap passarel·la que comuniqués l’illa amb la terra ferma, ja que la zona de Calàbria (sud d’Itàlia) estava conformada per illes petites i molt muntanyoses.

Les faunes insulars actuals registren la presència d’alguns petits mamífers o rèptils classificats com a gegants (com la rata gegant de Flores, Papagomys armandvillei). No obstant, no hi ha constància de mamífers nans. La seva absència és majoritàriament conseqüència de l’acció antropogènica. En el cas de P. falconeri, l'extinció va ser produïda per l’entrada a l’illa d’una fauna molt més competitiva, liderada per un nou grup de P. antiquus que evolucionarien amb el temps a P. mnaidriensis. Les espècies de lirons gegants van sobreviure a aquesta entrada, però la resta de fauna que acompanyava P. falconeri va desaparèixer.

BIBLIOGRAFIA

Van der Geer et al., 2013. Evolution of island mammals: Adaptations and extinctions of placental mammals on Islands.

Larramendi & Palombo, 2015. Body size, biology and ecephalization quotient of Palaeoloxodon ex gr. P. falconeri from Spinagallo cave (Hyblean Plateau, Sicily). Hystrix 26, 1-8.

Marra, 2013. Evolution of endemic species, ecological interactions and geographical changes in insular environaments. Geosciences 3, 114-139.

Masseti, 2002. Mammals of the Mediterranean Islands. Mammalia 73, 169-202.

Scarborough et al., 2016. Insular adaptations in the astragalus-calcaneous of Sicilian and Maltese dwarf elefants. Quaternary International 406, 111-122.