La recerca i els fons europeus

Les últimes setmanes els mitjans de comunicació s'han fet ressò de la denúncia, per part de diversos actors socials, del dèficit que tenim en infraestructures necessàries per al nostre desenvolupament, i de les quals tenim un dèficit endèmic. També s’ha reclamat que els nous fons europeus de recuperació, transformació i resiliència, que esperem que arribin a bon fi, s'haurien de dedicar a cobrir aquells dèficits que realment suposin un benefici per a la societat, cosa que no sempre ha succeït en els darrers anys quan, en èpoques de millor situació de les finances públiques, s'han repartit inversions en infraestructures que ningú havia sol·licitat i sense tenir en compte cap estudi previ de caràcter socioeconòmic sobre la seva rendibilitat. Com sol ser usual, quan es reclamen aquestes noves inversions sempre se'n citen algunes que són òbvies, per exemple, l'eix ferroviari mediterrani d'amplada europea, les Rodalies de Barcelona, les inversions relacionades amb el port de Barcelona i, fins i tot, les de l'aeroport, tot i l'escàs trànsit aeri ocasionat per la covid-19 que és d'esperar que sigui conjuntural.

Però quan els actors socials i econòmics fan aquestes reclamacions públiques, mai s'esmenten les infraestructures relacionades amb la cultura ni tampoc amb la investigació, la ciència i la tecnologia. No és la primera vegada que això passa. Ja en el llunyà any 2001 La Vanguardia va publicar un article titulat "Els equipaments culturals" en què es recordava que, al costat del Teatre Nacional, la reconstrucció del Liceu, l'Auditori i el Museu Nacional d'Art Contemporani, sobre els quals hi havia un ampli consens social i tots estaven en vies de solució, era necessari afrontar el fet que no disposàvem de grans equipaments científics i tecnològics.

És cert que des de llavors en alguna cosa s'ha millorat. Comptem amb el Centre de Supercomputació de Barcelona, ​​amb la font de llum de sincrotró ALBA i amb el Centre Nacional d'Anàlisi Genòmica, i també s'han potenciat algunes iniciatives o s'han creat nous centres d'investigació de primera línia, com, entre d’altres, els agrupats en el Barcelona Institut of Science and Technology (BIST). D’altra banda, tot i que és cert que encara els nostres nombres de patents són baixos, el percentatge de publicacions en revistes d'alt nivell, del que se’n diu el primer quartil, és considerable, i, tot i l'escàs pressupost universitari en general, algunes universitats s'esforcen, i aconsegueixen, estar relativament ben situades en els rànquings importants.

Però qualsevol que conegui el terreny i compari les nostres activitats en recerca i en desenvolupament de noves tecnologies sap que som lluny del que passa als països de la Unió Europea, si més no dels de l'Europa occidental, ben lluny del que algun alt responsable deia, fa anys, que estàvem superant Itàlia i que aviat arribaríem al nivell de França.

Això és conseqüència directa d'alguns factors. D'una banda, seguim gastant bastant menys del 2% del producte interior brut en R+D (que cal no confondre amb R+D+i, amb la “i” d’innovació) i aquesta despesa se centra més en el sector públic que en el privat. I de l'altra, la inflexibilitat de les legislacions que no fa sinó posar bastons a les rodes a qualsevol esforç que es faci en recerca. Fa anys que arrosseguem una gestió pèssima, de manera que qualsevol projecte que aquí s'encari costa molt més esforç de portar-lo a terme del que costaria a altres països.

És d'esperar que, tot i la poca transparència que sembla haver-hi, de moment, en el procés de distribució dels fons europeus de recuperació, transformació i resiliència, els nous fons europeus no oblidin injectar recursos en els pressupostos d'R + D, i en especial en els dedicats a les infraestructures importants, que han de ser una palanca per millorar el nivell de la recerca i les capacitats tecnològiques de les nostres empreses. Esperem que l'exigència de control europeu no permeti les alegries amb què en anys passats s'han distribuït aquest tipus de fons. En aquest sentit, convindria que les decisions fossin avalades per comissions d'experts i d’informes tal com es fa a altres països, i desitgem que la propera presència a Espanya de la Sra. Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, sigui una garantia de transparència en la distribució dels fons i d'idoneïtat dels projectes als quals s’apliquin.

Sense oblidar els millors vots per a l'èxit de la proposta del president del Govern perquè l'arribada dels 140.000 milions d'euros provinents dels fons europeus vagi acompanyada d'una millora i modernització de l'administració. Perquè, com és que, amb l’excusa d'evitar la corrupció, la llei de contractes de l’Estat espanyol, transposició de l'europea, implica que per resoldre una licitació es tardi sis mesos mentre que la llei alemanya ho permet fer amb menys de dos? Com es podrà invertir, així, aquestes grans quantitats de recursos entre el 2021 i el 2023? Per fer-ho, és fonamental simplificar els procediments de gestió dels fons, inclosos els d'R + D. En aquest sentit, un desenvolupament de l'última Llei de la ciència, excloent-hi alguns processos de gestió que estan sota el domini implacable del pes de l'advocacia de l'Estat, en qualsevol resolució, el que Enric Juliana anomenava “la Brigada Aranzadi”, podria ajudar en aquesta direcció. De fet, es tracta d'una tasca molt més àrdua que organitzar la distribució dels fons.