La senzillesa de la vida a pagès que ens explica tantes coses

Fa unes setmanes, vaig tenir l’ocasió de gaudir d’una conversa pausada, reposada i, sobretot, molt instructiva per a mi, amb en Pere, un senyor que fa de pagès a la Conca de Barberà.

En un moment de la conversa, quan parlàvem de la vida a pagès, de la dificultat de tenir terres, del fet d’haver-les d’arrendar, de les despeses en combustible i altres materials, etc., en Pere va afirmar una cosa que em va quedar gravada: “I ara ens diuen que això de la PAC (Política Agrària Comuna) anirà a menys, perquè es veu que ara a Europa necessitem un exèrcit i es necessiten diners. Això de la PAC són unes ajudes que, tot i que no són molt abundants, ajuden a anar renovant la maquinària, encara que ens la fan comprar a fabricants d’Àustria i Alemanya”.

La pandèmia de la Covid-19, sens dubte, ha estat el revulsiu que accelerarà les reformes de la nostra economia, de la nostra manera de viure. Jo moltes vegades, a classe, quan els explico als alumnes el que és una crisi sistèmica, agafant una mica de perspectiva històrica, sempre els dic que la darrera crisi econòmica sistèmica abans de l’actual va derivar en una guerra (la Segona Guerra Mundial). Que històricament les crisis s’arreglaven d’aquesta manera (amb guerres), però com que tecnològicament hem evolucionat i hem inventat la bomba atòmica, també hi ha d’haver la corresponent innovació en com s’arreglen les crisis sistèmiques globals sense guerra, perquè les guerres no tenen gaire sentit si un boig pitjant un botó la pot decantar cap a un cantó o altre.

Ara sembla que ni que sigui uns deu anys després, la Covid-19 està essent el catalitzador dels canvis. La crisi de principis del segle XXI ha evidenciat, per exemple també, una crisi climàtica. L’evolució del model capitalista ha anat en detriment de la sostenibilitat, i el futur que s’albira segurament preveu models de societat molt menys intensius en material, amb més respecte pel medi ambient, seguint exemples d’economia circular i fent les coses més in situ (viatjarem menys, sobretot per motius professionals, farem més teletreball, etc.).

Però la reflexió d’en Pere em va portar a reflexionar sobre l’àmbit de la mateixa UE. Una organització d’estats que té el seu origen històricament després de la II Guerra Mundial. Bàsicament, i si fem un exercici potser massa agosarat d’abstracció històrica, tot va començar com un acord comercial que va anar ampliant el nombre de socis, que després es va convertir en una unió monetària per a la majoria de socis, i ja en el segle XXI, quan s’evidencien les dificultats, es vol anar cap a la unió política o com a mínim fiscal.

Però és evident que entre aquests socis hi ha heterogeneïtat, hi ha models productius diferents, hi ha productivitats diferents, i també ens estem trobant que l’evolució del model pot acabar estripant-ne les costures.

El primer estadi fou la unió duanera, procés que es va produir a les darreres dècades del segle XX. És relativament fàcil treure barreres duaneres, si això em permet poder vendre amb més facilitat l’excedent de producció generat per l’augment de productivitat més accentuat (més tecnològic) dels socis rics del club. Quan això ja s’assolí, llavors el club es va trobar que comerciar estava bé, però si a més es feia amb una unió monetària, encara seria més fàcil, i per tant l’euro va evitar els maldecaps que provocaven les fluctuacions de la divisa. I la unió monetària fou un nou catalitzador o catapultador de l’activitat econòmica. Se seguia col·locant la producció. Els socis rics, tecnològicament més potents, i per tant, amb augments de productivitat més elevats, venien la seva producció als més pobres, i si feia falta, com que ja treballàvem amb la mateixa moneda, els ajudàvem finançant-los a través de les mesures del BCE. I ja se sap (com passa en els concessionaris de cotxes actualment), que si el producte ja te’l venen finançat en còmodes terminis, el preu comença a ser una cosa més secundària o dissimulada.

Tot anava sobre rodes, però ai las, no es va fer la unió política o fiscal (vivíem al mateix bloc de pisos, però uns al principal i altres a les golfes, tot i que tots anàvem a comprar a les mateixes botigues). I ara, amb aquesta crisi, es nota que hi ha socis que arriben amb les xifres quadrades a finals de mes, i en canvi altres tenen un dèficit públic galopant. No només anàvem a les mateixes botigues, sinó també als mateixos bancs, amb la particularitat que uns al banc hi tenen estalvis, i els altres préstecs.

Aquesta circumstància ha provocat que, amb la crisi sanitària, els més pobres hagin de començar a prendre decisions sobre si salut o economia, i en canvi, els que estalviaven més, de moment han pogut recórrer als diners, sense arribar a veure el folre de la cartera, i han pogut resguardar-se millor de la pandèmia.

I als propietaris del principal, molt humà tot plegat, els fa cosa veure el veí que s’està debatent entre economia o salut. I per tant, diu, donem-los més préstecs, perquè puguin seguir vivint al bloc, i així també s’aniran fent càrrec de les quotes de la comunitat. Que pisos buits, ja se sap, degraden una mica l’edifici.

Amb tot això, on arribarem?

Realment, sembla que el sistema està arribant als seus límits, hi ha perill que n'estripem les costures (i com em deia en Pere, potser no és estrany que ens plantegem un exèrcit per al bloc, per reforçar els possibles descosits). Però tinguem clara una cosa, el motor que ha originat les diferències, des de fa ja més de seixanta anys, ha estat la diferència de productivitat i el diferent esquema tecnològic dels diferents socis.

Per tant, i a títol de conclusió, cremem etapes, però les diferències continuen tenint el mateix origen. I fins i tot, per combatre les desigualtats, els habitants de les zones nobles de l’edifici es plantegen ajudes en forma de subvencions i préstecs als veïns més modestos, per tal que canviïn els seus hàbits de vida. Els diuen que inverteixin en tecnologia, si és verda molt millor, que ajudi al canvi de model (això del clima, per motius atmosfèrics evidents, no en sap res, de fronteres o d’envans entre pisos). Un dels grans dubtes que em queden és si els veïns de les estances més modestes aprofitaran amb l’eficiència deguda aquestes ajudes. Però bé, si no ho fan, ja arribarem a una nova etapa o dimensió (per a mi encara) desconeguda.