Puces d’aigua, el feminisme més extrem, i un paràsit amb nom de salsitxa alemanya

Podem dir, sense por d'equivocar-nos, que en tolls, llacs i embassaments els crustacis planctònics més abundants són els cladòcers, altrament coneguts com a puces d’aigua. Aquests emblemàtics membres del zooplàncton, que no tenen res a veure, més enllà de la forma, amb les puces dels gossos, ens són per a molts coneguts, car qui més qui menys n’ha tingut unes quantes de puces d’aigua a casa per veure com nedaven i es reproduïen.

El gènere més abundant és Daphnia, del qual pengen una munió d’espècies força similars entre si. Hi ha altres gèneres menys coneguts, encara que sovint força abundants, com ara Bosmina, Moina, Cercopagis, Chydorus, etc. Les seves funcions a l’ecosistema són, en la seva majoria, les de controlar les proliferacions d’algues de les quals es nodreixen i la de servir d’aliment a altres organismes, com ara larves de peixos i d’insectes. Els cladòcers són tan abundants en les aigües dolces que han arribat a desplaçar els copèpodes, els quals en aquests ecosistemes es veuen majoritàriament relegats a les zones litorals i bentòniques i tenen poca rellevància en la columna d’aigua.

Daphnia pulex, cladòcer d’aigua dolça 

Però què passa al mar?

Doncs, al mar també hi ha cladòcers, però amb menor diversitat i restringits a zones calentes i estables de la columna d’aigua. Així doncs, a les nostres costes, durant l’estiu, hi trobem Penilia avirostris (única espècie coneguda del gènere) com a filtrador, i els gèneres Podon i Evadne com a depredadors. Es creu que els cladòcers són molt sensibles a la turbulència, per això al mar només apareixen en períodes d’estabilitat de la columna d’aigua. També s’ha hipotetitzat que la depredació contínua per part dels peixos i d’altres organismes marins fan impossible que s’assentin poblacions estables de cladòcers durant tot l’any, al contrari d’aigües dolces, on poden proliferar si no hi ha gaires peixos presents en el toll o llac en qüestió. Sigui quina sigui la raó per la qual trobem més puces d’aigua a les aigües continentals que al mar, el tema que em porta aquí és un altre. És la seva estratègia reproductora.

Penilia avirostris, cladòcer marí

Un exèrcit de clons femella

La reproducció dels cladòcers és ben curiosa. En èpoques d’expansió, quan les condicions ambientals són bones, es reprodueixen partenogenèticament. Això vol dir que les femelles produeixen clons d’elles mateixes amb la total absència de mascles. Quan les coses van mal dades, en períodes de sequera en llacs o tolls, o en l’arribada de la tardor al mar, comencen a aparèixer mascles a la població, els quals fertilitzaran les femelles que produiran majoritàriament ous de resistència en efipis. Aquests efipis sedimenten i acaben soterrats en el sediment, on romandran inactius fins a la propera estació o quan les condicions siguin les propícies.

Això de la partenogènesi no és una cosa exclusiva dels cladòcers. Cucs, tardígrads, crustacis, insectes, amfibis, rèptils i algun peix (fins i tot alguna au) són exemples de grups on hi ha espècies que es reprodueixen per partenogènesi. L’origen d’aquesta peculiar reproducció en cada grup és encara tema de debat. Potser el cas més curiós és el de molts artròpodes (sembla que excloent-hi precisament els cladòcers) i nematodes, on l’origen de la reproducció partenogenètica es va deure a una infecció amb un bacteri paràsit anomenat Wolbachia. Aquest bacteri quan entra en un hoste pot tenir diverses vies d’acció: matar els mascles, augmentar el nombre de femelles en la descendència, crear clons partenogenètics de les femelles o produir incompatibilitat citoplasmàtica (els mascles infectats només es poden reproduir i tenir descendència amb femelles també infectades). La Wolbachia  té a més utilitats pràctiques com a arma biològica per acabar amb plagues d’organismes, com ara els mosquits portadors de malalties. S’ha vist que els mosquits infectats amb Wolbachia veuen reduïda la seva habilitat de propagar virus, com ara el dengue, el Zika, o la febre groga. En resum, el bacteri és un prodigi de la natura que esperem que no muti mai per infectar humans. Us imagineu una vida sense sexe?  

Naixement de nous clons en un cladòcer d’aigua dolça, Simocephalus sp.