Què ens pot dir un eclipsi de Lluna?
- Home
- 6 of 7
L’observació atenta del cel en moments tan especials com els eclipsis ens aporta lliçons senzilles sobre el nostre planeta i ens ajuda a fomentar el pensament crític en la societat.
El 27 de juliol passat la Lluna plena s’immergí per complet a dins de l’ombra de la Terra il·luminada pel Sol. La Lluna s’amagava de la llum solar i començava un interessant eclipsi de Lluna.
Des de l’antiguitat, les fases lunars i el moviment del nostre satèl·lit al cel nocturn han interessat els humans. Però, sobretot, ens han intrigat els seus eclipsis i aquesta curiositat ens ha servit per conèixer l’estructura i les dimensions del sistema Terra-Lluna-Sol. En el cas dels eclipsis de Lluna, la forma arrodonida de l’ombra terrestre ja ens fa saber que la Terra és esfèrica. Pitàgores argumentava que el nostre planeta era esfèric només per qüestions d’analogia. Com que el Sol i la Lluna se’ns mostren esfèrics també ho hauria de ser la Terra. Va ser, però, Aristòtil qui presentà les diverses proves clàssiques de l’esfericitat del nostre planeta. La més evident era l’observació de la forma circular de l’ombra terrestre projectada sobre la Lluna plena durant els eclipsis. A partir d’aquest moment, cap persona mínimament formada va dubtar d’aquesta demostració. La Terra, per tant, se sap que és esfèrica des de l’antiguitat clàssica.
Amb l’eclipsi de Lluna del juliol passat vam poder rememorar les elucubracions d’aquell filòsof sobre l’esfericitat del nostre satèl·lit i, a més, calcular alguns paràmetres interessants de la Lluna. I això, només utilitzant la grandària coneguda de la Terra, ja estudiada genialment per un altre científic grec, Eratòstenes. Un dia de solstici d’estiu, aquest astrònom alexandrí, en adonar-se que els raigs solars queien verticalment al sud d’Egipte, mentre que a Alexandria queien inclinats, va poder determinar amb una gran precisió la circumferència i, per tant, el diàmetre del nostre planeta.
La imatge de la Lluna adjunta correspon al final de l’eclipsi del 27 de juliol. La Lluna plena emergeix triomfant de la foscor i torna a ser il·luminada directament per la llum solar. Tanmateix la part dreta del satèl·lit encara roman fosca. La curvatura de la foscúria delata la forma de l’ombra terrestre. Si ajustem visualment una circumferència a l’extrem fosc i corbat de l’ombra, podrem obtenir una aproximació de la grandària de l’ombra circular de la Terra a la distància en què es troba la Lluna. Després de diferents proves, la circumferència que millor s’ajusta té un diàmetre d’uns 2,6 diàmetres lunars.
Podríem pensar que el diàmetre d’aquesta secció del con d’ombra de la Terra és aproximadament igual al diàmetre terrestre. En aquest cas, a partir de la imatge de l’eclipsi, la Lluna hauria de ser 2,6 vegades més petita que la Terra. Si la Terra té un diàmetre d’uns 12.742 km, la Lluna tindrà, per tant, uns 4.900 km de diàmetre. Aquest valor, però, supera el valor correcte del diàmetre lunar (3.474 km).
Tanmateix, la hipòtesi anterior és incorrecta ja que la secció del con d’ombra terrestre recorregut per la Lluna realment és més molt més petita que la Terra. Un càlcul senzill aplicant el teorema de Tales, o simplement aplicant trigonometria bàsica, ens dona un valor més correcte per a la secció del con d’ombra de la Terra a la distància lunar. Fets els càlculs, l’ombra terrestre abasta realment uns 9.400 km. Amb aquesta correcció el diàmetre lunar resulta ser de 3.615 km, molt més ajustat al valor correcte.
Però podem treure’n més suc, d’aquesta imatge. Aquesta captura de la Lluna eclipsada és també una bufetada en tota la cara a la colla dels terraplanistes, seguidors d’una pseudociència situada entre la il·luminació i la provocació que tracta de fer-se un lloc en aquesta societat de notícies falses. No hi ha fets alternatius. L’ombra de la Terra és circular com a conseqüència del fet que la Terra és esfèrica. Només una esfera produeix, en totes les condicions d’il·luminació, una ombra circular. Aquests dies la casualitat m’ha posat davant d’un exemple d’aquest fet: un senyal de trànsit (un disc pla, con la suposada terra plana) i una làmpada de bola (esfèrica com la Terra), il·luminats simultàniament per un Sol estiuenc. I quines figures formen a terra les ombres d’aquests elements urbans? El·líptica i canviant al llarg del dia en el cas del senyal de trànsit, sempre circular en el cas de la làmpada.
No només cal ser escèptic en ciència sinó també en el dia a dia. La ciència, com a construcció humana, no és perfecta però té mecanismes interns de control que permeten la seva millora periòdica. Les pseudociències, per contra, no superen cap anàlisi simplement de sentit comú, de vegades, el menys comú dels sentits.